Una estada diferent a Palestina

Quan aquest estiu vaig decidir viatjar a Palestina a participar en un programa educatiu a la universitat Al-Najah de Nablus no sabia massa bé què em trobaria i si podria copsar de primera mà com la societat palestina viu les seves vides diàries i qüotidianes malgrat la duresa de l'ocupació israeliana.

Només em van caler unes hores per adonar-me que aquesta seria una experiència única a l'alçada del que esperava i més. El contacte diari amb els joves estudiants de la universitat i els voluntaris locals va oferir-me la oportunitat de conéixer la joventut palestina, que també vol dir el 35% de la població del territori i em va fer adonar que l'ocupació mai aconseguirà esclafar els seus somnis perquè per molts entrebancs i dificultats que hagin d'anar superant o trampejant, mai deixaran de resistir i mirar endavant i somiar.

Estic convençuda que aquests joves són els que donaran forma a una nova Palestina, lliure i democràtica, on la canalla, els joves , els adults i els avis puguin viure la seva vida en plenitud.

De la meva estada a Palestina m'enduc la capacitat de ressistir de tot un poble i en especial del seu jovent, la voluntat de seguir vivint i perseguir els seus somnis costi el que costi i trigui el que trigui.

Belfast: Els murs, les tanques, els murals

Fa uns dies vaig poder conéixer una mica la ciutat de Belfast. Es tracta d'una ciutat de poc més de 300,000 habitants, amb carrers arbrats i amples, amb un port prou important -aquí es va construir el “Titànic” i des d'aquí va salpar cap al seu destí.

La gent de Belfast, com els irlandesos en general, són gent oberta, riallera i molt de la broma, tan diferent dels anglesos! Belfast comença a rebre turistes d'arreu atrets per la ciutat però sobretot pel paisatge natural de la costa est d'Irlanda del Nord on s'han filmat una bona part dels capítols de la sèria d'èxit “Game of Thrones”, i on existeixen paratges naturlas de gran bellesa com “The Giant's Causeway”, declarat patrimoni Mundial per la UNESCO.

Però també existeix un altre Belfast: el Belfast dels incomptables murals reivindicatius a les parets, al mur de separació i a les façanes d'algunes cases que recorden els anys del conflicte, “the years of the troubles”, tal com anomenen els anys de violència, el Belfast del mur que encara separa la comunitat catòlica de la protestant en algunes parts de la ciutat, el Belfast de les tanques que cada vespre a les 7 es tanquen automàticament, el Belfast dels filferrats i de les reixes, el Belfast dels “màrtirs” i els seus monuments conmemoratius, el Belfast de la intolerància i el racisme, el Belfast de la provocació quan cada any centenars de ciutadans unionistes desfilen pels carrers i exigeixen fer-ho també pels carrers republicans, el Belfast de les escoles segregades, de les banderes unionistes, angleses i republicanes...

I és aquest Belfast què recorda al visitant que malgrat els acords de pau de Divendres Sant de 1998 i el cessament de la violència directa, encara té un llarg camí per recórrer per poder aconseguir la reconciliació de les dues comunitats. L'esperança que això sigui possible algun dia rau en la voluntat de la gent per viure plegats, per no segregar les escoles, per desmantellar les tanques, per poder posar-se en el lloc de l'altre i empatitzar amb el seu dolor, per admetre el dolor causat a l'altre i per allunyar-se de posicions maximalistes. Però la bona gent de Belfast també espera que el govern britànic reconegui les víctimes que va causar, així com també ho ha de fer el braç polític de l'exèrcit republicà irlandés.

Només així potser la propera vegada que visiti Belfast el mur infame que ara separa les dues comunitats ja s'haurà enderrocat.

Història d'una execució

El dijous 24 de març, en un dels checkpoints de la ciutat cisjordana d'Hebron, dos joves palestins van atacar i ferir un soldat israelià amb un ganivet. Els companys del soldat ferit van disparar els dos joves palestins ,un va morir a l'acte, l'altre, greument ferit, jeia a terra mentre l'ambulància, que va arribar al lloc dels fets poc després, s'enduia únicament el soldat ferit i deixava el jove palestí Abed al-Fatah al-Sahrif estès a terra.

Minuts més tard un altre soldat s'apropa al noi palestí, l'apunta amb la seva arma i li dispara un tret al cap quasibé a boca de canó. El noi mor. L'autòpsia confirmaria que la mort del jove palestí la va provocar un tret al cap.
Un altre exemple de l'ús abusiu de la força per part de l'excèrcit israelià a l'hora de reduir possibles atacants palestins. Aquest cas, però, no ha pogut passar tan desapercebut com altres perquè tota la seqüència d'esdeveniments la va gravar en vídeo un voluntari palestí de l'organització israeliana de drets humans B'Tselem. Dies després, el vídeo es va fer públic i les reaccions, sobretot a les xarxes socials, van passar de l'estupefacció pels fets que s'hi poden veure, a la defensa aferrissada dels valors que el soldat que va disparar a matar, representa per una part cada vegada més gran de la societat israeliana. Malauradament cada dia creix el nombre d'israelians que veuen el jove soldat com un heroi, que creuen que els palestins no tenen dret a viure a la seva terra, que no tenen drets, que l'excèrcit israelià (IDF) és l'excèrcit més moral del món. Aquesta part de la societat israeliana se sent cada dia més forta perquè no hi ha ningú que li planti cara.

Fins i tot el primer ministre,Benyamin Netanyahu, el ministre de defensa i el cap de l'excèrcit, que en veure les imatges de l'execució les van condemnar i van qualificar de contràries als valors i comportament de l'excèrcit, van modificar la seva posició davant l'allau de crítiques que van rebre per haver fet aquestes declaracions. Així doncs el primer ministre es va afanyar a posar-se en contacte amb la família del soldat per mostrar-li la seva empatía pel tràngol que estaven passant, i el cap de l'excèrcit va permetre que la família visités el soldat els caps de setmana -com a norma no es permeten visites si el soldat està en actiu, com sembla que és en aquest cas.

Els càrrecs contra el soldat israelià es van suavitzant i allò que el vídeo mostra com una execució va ser considerat pels jutges com un homicidi, i poc a poc s'està rebaixant a “ús il·legal de l'arma de foc” o “saltar-se l'autoritat, perquè no hi ha cap veu a Israel prou forta per contrarestar el poder que aquests messiànics de la terra sagrada estan acaparant a dins d'aquesta societat. Les veus contràries a acceptar que executar un atacant palestí és un valor en positiu, semblen paralitzades o no tenen prou força per revertir una tendència que lentament però irreversible està convertint Israel en un país impossible i intolerable per a tot aquell que pensa diferent. Ho diu molt clar el periodista israelià, Gideon Levy: “Quan un poble ha perdut la brúixola de la moralitat i la vergonya, mai no la tornarà a trobar”

La vaga de fam d'un periodista palestí.

Muhammad Al-Qeiq és un periodista palestí del canal de televisió saudita de notícies al-Majid que va ser detingut a casa seva, a Ramallah, el passat mes de novembre sense que es formulés cap acusació contra ell. Al-Qeiq va ser interrogat durant dies i segons l'organització Adameer (Associació de drets humans i de suport als presos palestins) va ser objecte de tortures i maltractament, i finalment posat sota detenció administrativa. Aquesta mesura, que afecta a més de 600 presoners palestins, es tradueix en una detenció indefinida sense càrrecs ni judici i que es pot renovar cada sis mesos.La detenció administrativa es basa en informació secreta a la qual ni el detingut ni el seu advocat tenen accés. En el cas del periodista Al-Qeiq, el jutge del tribunal militar va afirmar que l'informe secret inclou informació que demostra que Al-Qeiq fomentava la provocació amb la seva tasca periodística.

Poc després de conéixer que estava sota detenció administrativa, el periodista va començar una vaga de fam que avui, quasi bé 90 dies després, manté. El seu estat és d'extrema gravetat i podria morir en qualsevol moment, però la seva determinació és forta i la seva demanda clara: només posarà fi a la vaga de fam si el Tribunal Suprem d'Israel retira l'ordre de detenció administrativa i se'l trasllada a un hospital de Ramallah.

L'Alt Tribunal israelià ha presentat diverses ofertes a la família del periodista però -fins ara- cap d'elles no posa fi a la detenció administrativa. Les organitzacions de drets humans israelianes i palestines i Les Nacions Unides han demanat el seu alliberament. El Centre Palestí de Drets Humans (PCHR en les seves sígles en anglès) han denunciat la detenció administrativa d'Al-Qeiq com una greu violació de les lleis internacionals humanitàries i de drets humans. Segons aquesta organització, “aquest delicte constitueix un crim contra la humanitat segons l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional i l'article 78 de la Quarta Convenció de Ginebra”.

A dia d'avui no sembla que l'alt tribunal israelià tingui la intenció de reconsiderar la seva decisió, sobretot tenint en compte que només fa uns dies va rebutjar la congelació de l'ordre de detenció administrativa. Lamentablement, la comunitat internacional resta muda davant d'un sistema judicial que viola, sense complexos, la legalitat internacional. Aquest silenci s'està intentant trencar per mitjà d'una acció promoguda per l'organització internacional ISM (International Solidarity Movement) i que utilitza la plataforma online Avaaz.org:

https://secure.avaaz.org/en/petition/European_Parliament_Release_alQiq_The_EU_Must_end_support_of_Israels_adminstrative_detention/?tuPkKeb

La més que probable mort del periodista palestí no pertorbarà les vides dels ciutadans jueus d'Israel però sí que agreujarà la salut moral i ètica d'una societat on tot és justificable en nom d'una seguretat malaltissa.

La semàntica diplomàtica

La Unió Europea tenia apunt una resolució de condemna inequívoca contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan. L'esborrany d'aquesta resolució especificava clarament la distinció entre Israel i els assentaments i deixava molt clar que els acords entre la Unió Europea i Israel només s'aplicarien a l'estat d'Israel i no als assentaments. Tots els membres de la Unió estarien compromesos a fer complir la legislació vigent i els acords comercials pel que fa als productes provinents dels assentaments. En aquest sentit l'esborrany reafirma la decisió d'etiquetar aquests productes però també deixa clar que això no significa un boicot perquè la Unió Europea no hi dóna suport de cap manera.

Aquesta resolució estava apunt per ser aprovada dilluns passat pel Consell de ministres d'afers exteriors de la Unió Europea però, com ja ha passat altres vegades, la maquinària diplomàtica israeliana es va posar a treballar incansablement durant tot el cap de setmana per tal que es rebaixés el to de la resolució, sobretot pel que fa a la clàusula on es demana als estats membres de la Unió que facin una clara “distinció” entre Israel i els assentaments. Finalment, aquesta clàusula ha estat retirada del text definitiu.

Qualsevol resolució ha de ser aprovada per consens i aquesta, en el seu format original, es va trobar amb l'oposició d'un grup de quatre països -Grècia, Romania, Hongria i Polònia- que demanaven que la resolució es retirés. El primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu va trucar personalment als ministres d'afers exteriors i a alguns líders d'aquests països per reforçar els esforços diplomàtics israelians, que finalment van aconseguir provocar una divisió entre els estats membres de la Unió.

La responsable d'afers exteriors de la Unió Europea, Federica Mogherini, no va tenir més remei que acceptar una rebaixa en el to de la resolució si volia que aquesta s'acabés aprovant i per tant implementant.

Possiblement el fons de la resolució no ha variat sensiblement perquè manté la negativa que els acords bilaterals entre la Unió Europea i Israel s'apliquin també als territoris ocupats l'any 1967, però la tria de les paraules és important perquè suposen una intencionalitat. La utilització del terme “distinció” obliga a diferenciar i per tant a discriminar tot aquell producte provinent dels assentaments, que a més a més ha d'anar etiquetat. No incloure aquesta clàusula en el text definitiu de la resolució afecta el seu to i aquest detall no és menor perquè tenint en compte la violència que els colons dels assentaments infligeixen als palestins calia un text dur, contundent i amb un missatge clar que d'una vegada per totes provoqués alguna cosa més que la incomoditat d'Israel. Si la Unió Europea defensa la retirada d'Israel dels territoris ocupats ha de fer molt més que incomodar un govern que va pel món acusant de practicar una doble moral a tot aquell que gosa alçar la veu contra l'ocupació i les violacions dels drets humans que pateixen els palestins. Suècia ha estat fins ara l'únic país europeu que ha denunciat oficialment les execucions de desenes de palestins a mans de soldats i de colons des de desembre passat. Molt lluny de mostrar incomoditat,el primer ministre israelià va donar una resposta ràpida i contundent:” Aquestes declaracions són ultratjoses, escandaloses i estúpides”. La Unió Europea no hauria de fer com si no ho hagués sentit.

Paris, Jerusalem, Cisjordània?

La mort d'éssers humans sempre és una tragèdia siguin d'on siguin: parisencs, sirians, iraquians, afganesos, palestins, israelians... Cal condemnar-les totes de forma enèrgica i sense distincions. Com també cal denunciar aquells que menystenen la vida humana i es creuen amb el dret de manllevar-la sigui a Paris, Raqqa, Tunis, Egipte, Jerusalem o Cisjordània.

De la mateixa manera, és necessari anar a les causes que provoquen aquesta violència desfermada si algun dia volem tenir un món més en pau. De les causes que han sumit Iraq o Síria en la foscor més absoluta se n'ha parlat i escrit molt, com també s'ha assenyalat el terrorisme jihadista com la causa dels atacs a la capital francesa. I segons el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, aquest terrorisme és també el culpable de les morts de civils israelians a Jerusalem i a Cisjordània. El cap del govern israelià no entén perquè la comunitat internacional no condemna enèrgicament els actes violents perpetrats per palestins quan, segons ell, són la mateixa cosa: terrorisme.

L'escalada de violència que viu la societat israeliana i palestina aquestes darreres setmanes s'ha de condemnar sense pal·liatius tant si es tracta d'un jove palestí armat amb un ganivet com si es tracta d'un soldat israelià amb una arma de foc, però el primer ministre s'equivoca i molt quan equipara el terrorisme jihadista amb els actes desesperats de joves palestins sobretot perquè el govern israelià no fa res més que fomentar la desesperació, la frustració i l'odi d'uns palestins que veuen com les seves vides, il·lusions i somnis es torcen per culpa de l'ocupació que els engàbia, els humilia i els ofega. Les polítiques repressives i violentes del govern israelià fomenten la violència que protagonitzen sobretot joves palestins, que al seu torn provoquen actes d'extrema violència per part de soldats israelians, així com el càstig col·lectiu de tot un poble.

El primer ministre Netanyahu té l'obligació d'analitzar les causes d'aquesta i de totes les escalades de violència que es vénen encadenant des de fa massa temps a Israel, Cisjordània o Gaza perquè altrament només cal esperar la foscor més absoluta.

Duma i Jerusalem

Ja fa més de dos mesos que el petit poble de Duma, a prop de Nablus, va ser notícia per un fet esfereïdor i repugnant a resultes del qual la vida d'una família palestina, jove i amb dos fills, es va convertir primer en foc i després en cendres i fum quan la seva casa va ser objecte d'un atac bestial perpetrat per uns fanàtics que odien la vida dels altres i que avui se'ls pot sentir per Jerusalem demanant la mort de tots els àrabs.

Poc després del brutal assassinat, el ministre de defensa Moshe Ya' alon va fer públic que Israel coneixia els autors de l'atac però que no hi havia prou proves per poder portar els sospitosos davant d'un jutge. Segurament, en algun dels turons que configuren el paisatge de Cisjordània i on se situen la majoria d'assentaments il·legals, campen al seu aire els assassins de la família Dawabsheh, convençuts que probablement mai no hauran de retre comptes pels seus actes barbàrics. Perquè aquesta és la dinàmica de l'ocupació, quan un israelià mor per un acte de violència, es tracta d'un assassinat, però quan l'excèrcit israelià o algun colon mata un palestí, només es tracta d'una mort. I per tant, seguint amb aquesta lògica, quan la víctima és un ciutadà israelià tota la ira s'aboca contra l'entorn de quí pot haver comès el crim i es destrueixen les cases dels familiars o es perpetren assassinats selectius, i massa sovint es dispara a matar, com va passar la setmana passada a Jerusalem Est amb un noi que fugia de la policia i que es creia que podia haver estat l'autor de l'apunyalament d'una parella jueva a la ciutat vella. En canvi la ira no s'abocarà cap a l'entorn dels sospitosos de la mort de Sa'ad, Reham i Alí. Probablement ells tampoc no ho esperarien. Però el que sí seria just seria exigir que els sospitosos fossin jutjats i condemnats si es demostrés la seva culpabilitat.

Israel és un estat de dret quan es tracta de la seva gent, però quan el sospitós és palestí se'l pot detenir indefinidament sense judici, encara que no hi hagi proves. En el cas dels sospitosos de la mort de la família Dawabsheh no han estat detinguts senzillament perquè no hi ha proves suficients contra ells.

D'aquí a deu anys, quan l'únic supervivent de la família Dawabsheh, Ahmed, tingui 14 anys o potser abans i tot, segurament serà perseguit pels soldats o la polícia israeliana perquè els estarà tirant pedres i molt probablement també hi haurà ciutadans jueus, sobretot colons, que lamentaran que aquells que van calar foc a casa seva no acabessin la feina.

La violència que es viu aquests dies a Jerusalem és la violència que es viu a Cisjordània cada dia, els atacs contra civils israelians són condemnables i s'han d'evitar, però la manera no és criminalitzar i asfixiar encara més la població palestina o fer declaracions com les que ha fet l'alcalde de Jerusalem quan recomanava a la població (jueva, és clar) portar armes per tal de poder defensar-se dels “terroristes” palestins.

Tota aquesta terra és nostra

El dia abans de les últimes eleccions generals a Israel, el llavors candidat a la reelecció, Benyamin Netanyahu, va assegurar que amb ell al capdavant del nou govern no hi hauria un estat palestí.; òbviament aquestes declaracions les feia en un intent desesperat d'arreplegar vots ultranacionalistes i de l'extrema dreta israeliana. Ho va aconseguir i poc després de ser proclamat guanyador de les eleccions es va afanyar a matisar les seves paraules i a assegurar que ell seguiria buscant la pau amb els palestins.

Després de conèixer la composició del nou govern, tot fa pensar que Netanyahu parlava seriosament abans de les eleccions, sobretot si tenim en compte dos ministeris i dues dones: Tzipi Hotovely, viceministra d'Afers exteriors i Ayelet Shaked la nova ministra de Justícia. Totes dues, però molt especialment Tzipi Hotovely, pertanyen a la nova generació de polítics israelians partidaris de la línia dura, que donen suport a l'ocupació i a l'expansió dels assentaments a Cisjordània.

La nova viceministra d'Afers exteriors va enviar un missatge desafiant a la comunitat internacional en el seu primer discurs com a cap de la diplomàcia israeliana:
"Israel no ha de demanar perdó per les seves polítiques a Terra Santa perquè segons els textos bíblics, aquesta terra és nostra". Segons Holovely ja és hora que Israel defensi allò que és i allò que li pertany i per tant cal tornar a la veritat més bàsica: "Aquesta terra és nostra, la totalitat d'aquesta terra és nostra i no vam venir aquí per disculpar-nos per això".

Malauradament a Israel la política i la religió s'entortolliguen de tal manera que són molt pocs els que s’escandalitzen quan les polítiques de colonització es justifiquen per motius religiosos, "perquè Deu ens va prometre aquesta terra". I això és el què fa Hotovely, i en nom de Deu i del que va prometre al poble d'Israel, té la intenció de reunir-se amb la comunitat internacional per tal d'aconseguir el reconeixement dels assentaments. Confia que com a principi ningú negui el dret d'Israel a construir habitatges per als jueus a la seva terra.

Cal pensar que a aquestes alçades la comunitat internacional té molt clara la seva posició davant la construcció d’assentaments i la continuació de l’ocupació però també és ben cert que fins ara no s'han pres cap tipus de mesures concretes que obliguin Israel a aturar la colonització de Cisjordània i Jerusalem Est.

Potser, i només potser, la mateixa Hotovely aconseguirà que Israel, si segueix per aquest camí, quedi aïllat a escala internacional i pugui ser considerat un estat pariah.

La por com a victòria.

El resultat de les darreres eleccions a Israel ha deixat una part de la població del país en estat de shock perquè creia que el que era fins dimarts passat primer ministre, Benyamin Netanyahu, seria derrotat com indicaven totes les enquestes i no ha estat així gràcies, en bona part, als vots que ha obtingut d'una minoria votant de partits minoritaris ultraortodoxos i nacionalistes que pràcticament ha perdut la seva representació parlamentària. I aquest gir d'última hora en la intenció de vot es deu principalment a la promesa que el líder del parit Likud va fer poques hores abans que s'obrissin els col·legis electorals el passat 17 de març. Benyamin Netanyahu va prometre que no hi hauria un estat palestí durant el seu mandat. A aquesta promesa s'hi afegeix el vídeo que el líder del Likud va penjar al seu facebook, on ell mateix senyalava un mapa de la zona i, utilitzant un llenguatge pròpi d'un militar, avisava que “els votants àrabs estaven avançant en massa cap als col·legis electorals” i que calia aturar aquest enemic. Es referia, clarament, al 20% de l'electorat israelià que és la població palestina d'Israel.

Pel que sembla a Israel no treu el son a ningú que un candidat a la reelecció pugui utilitzar aquests tipus de missatges immorals per guanyar vots i, per tant, cal preguntar-se si els que esperaven que el primer ministre fes les maletes estan més decebuts amb Netanyahu o amb la majoria isareliana que l'ha votat. La por i la bel·ligerància per mantenir aquest sentiment a ratlla han guanyat la partida als que desitjaven un canvi, ni que fos només en les formes.

També hi ha ciutadans a Israel que opinien que és millor així perquè Netanyahu deixa al descobert de manera clara la realitat del país, un primer ministre que diu sense embuts que no hi haurà un estat palestí i que la minoria àrab d'Israel no són veritables ciutadans d'Israel. Aquestes mateixes veus opinen que un lideratge laborista (Unió sionista) només variaria en les formes, que es tornaria al vell discurs d'aconseguir un acord amb els palestins però, que en realitat, es faria tot el possible per impedir la creació d'un estat palestí.

Davant d'aquesta realitat, les poques veus a Israel que demanen que es posi fi a l'ocupació es pregunten com és que el país ha pogut caure tan baix i pel que fa als palestins ara podran argumentar amb contundència que no hi ha un soci israelià amb quí negociar la pau.

L'explotació laboral que s'amaga darrere els gratacels a Qatar

El desembre de 2010 Qatar va guanyar la candidatura per organitzar el campionat mundial de futbol l'any 2022. Aquesta designació es tradueix en la necessitat d'inportar més d'un milió de treballadors migrants, que s'afegeixen a l'immens contingent de treballadors foranis que treballen al país i que suposen el 94% de la força laboral de Qatar; és a dir, dels 1,7 milions d'habitants del país, aquest grup suposa 1,2 milions, la qual cosa converteix Qatar en el país del món amb el percentatge més alt de treballadors migrants en relació amb la població autòctona.

I aquest “exèrcit” humà serà l'encarregat de construir nou estadis, 54 camps de joc, un aeroport nou amb forma de vela, diferents infraestructures de transport públic, carreteres noves amb un valor total de 20 milions de dòlars, un pont que unirà el país amb el veí Bahrain i una quantitat indeterminada d'hotels.

La major part d'aquesta força laboral està formada per homes provinents de Nepal, l'India, Sri Lanka, Bangla Desh i Pakistan, que ja abans de marxar del seu país han de pagar unes quotes de contractació abusives d'aproximadament 3.651 dòlars , dels quals una part va a les agències de contractació de Qatar. Un cop aquests homes arriben al país es troben amb unes feines pitjors que les que se'ls havia ofert i en unes condicions que en força casos es poden qualificar d'explotació i que comporten pràctiques com la retenció de part del sou per part del patró per evitar que deixin la feina, deduccions il·legals del sou o salaris molt per sota dels promesos, ja que Qatar no té regulat el salari mínimi i per tant els sous d'aquests treballadors de la construcció oscil·len entre els 8 i 11 dòlars per jornades de treball d'entre 9 i 11 hores en condicions extremes com és el treball a l'aire lliure quan la temperatura és de 50º de mitjana.

L'organització de drets humans, Human Rights Watch va denunciar aquestes pràctiques en un informe elaborat l'any 2012 (http://www.hrw.org/reports/2012/06/12/building-better-world-cup-0), abans de l'inici de la construcció de cara al mundial de 2022, però l'organització fa palès el seu temor que la situació empitjori si tant el govern com els actors privats no assumeixen les seves responsabilitats a l'hora de salvaguardar els drets humans dels treballadors. Si no es prenen les mesures necessàries per redreçar aquesta situació que menysté els drets humans i que malauradament és molt habitual en la indústria de la construcció de Qatar, la copa del món de futbol se sostindrà en l'abús i l'explotació laboral.

Qatar manté unes lleis migratòries molt estrictes, sobretot l'anomenada llei de patrocini. Aquesta llei, també anomenada “Kafala”, regula l'entrada i sortida dels treballadors estrangers, la seva residència i patrocini. La llei exigeix que el treballador estranger tingui un “patrocinador”que assumeixi la responsabilitat legal durant la seva estada al país. En la majoria de casos això suposa que el patró exerceix pràctiques abusives com cancel·lar el visat del treballador, negar-li el visat de sortida del país i confiscar-li el passaport. La mateixa llei impedeix que el treballador pugui canviar de patró per voluntat pròpia.

Aquest estat de coses succeeix en un país que des de 1972 és membre de l'organització internacional del treball i que ha ratificat convencions que protegeixen els treballadors contra l'explotació laboral però que no garanteix el compliment de les disposicions legals en matèria laboral. Segons denuncia Amnistía Internacional, Qatar no mostra una bona disposició per fer efectius els canvis necessaris que millorarien substancialment les condicions laborals dels treballadors de la construcció.

En els últims temps, els països del Golf concentren un gran nombre d'esdeveniments esportius sense que ni els organismes ni les entitats internacionals implicades facin cap pressió a governs com el de Qatar per tal que vetllin per protegir els drets humans dels treballadors immigrants. Això també s'ha de denunciar i una bona manera de fer-ho seria demanar al FC Barcelona que renuncíi al patrocini de Qatar Airways.

De quan un estat deixa de ser democràtic per llei.

El govern israelià ha presentat una  llei que molt aviat es debatrà al parlament i segurament s'aprovarà i que significarà la discriminació legal de tots els ciutadans israelians que no siguin d'origen jueu en una clara referència als ciutadans àrabs d'Israel que suposen el 20% de la població.

Aquesta llei defineix Israel com l’estat del poble jueu i com a tal dóna cabuda a qualsevol ciutadà jueu d'arreu del món però exclou els ciutadans israelians que no ho són. La llei també determina que “El Gran Israel” (Eretz Israel), que inclou Cisjordània i Gaza, és l'única pàtria històrica del poble jueu i no reconeix el fet que la mateixa terra és l'única pàtria dels palestins, els quals van ser desarrelats el 1948.

L’aprovació d’aquesta llei evidencia la impossibilitat de resoldre un conflicte quan una part es creu en possessió de l’única veritat i, per tant, exclou absolutament la veritat de l’altre i el considera inferior precisament perquè està mancat de “la veritat”.

Des de la seva fundació, l’estat d’Israel ha transmès un únic missatge a la minoria palestina, que Israel no és casa seva. El mitjà utilitzat per tots els governs hebreus per fer palès aquest missatge ha estat una profunda legislació discriminatòria, per exemple la llei de ciutadania que no permet la reunificació de famílies palestines quan un dels cònjuges és originari de Cisjordània o Gaza, o la llei que prohibeix que els municipis àrabs d'Israel commemorin la Naqba. I ara coneixem la joia de la corona d'una legislació discriminatòria i excloent: la llei que defineix l’estat com a essencialment jueu.

L’aprovació d’aquesta llei no ha sorprès la minoria palestina perquè en el seu dia a dia sempre han estat tractats com a ciutadans de segona i fins i tot alguns s’atreveixen a posar-hi sentit de l’humor amb una campanya que s’ha endegat a Facebook on conviden tothom a canviar la fotografia del perfil per un segell en hebreu on es llegeix “ciutadans de segona”. Aquesta iniciativa d'una jove palestina de Haifa està carregada de significat perquè no només denuncia la discriminació sinó que també anuncia que un estat on conviuen ciutadans jueus i ciutadans palestins, la majoria àrabs però també cristians, no pot ser alhora un estat jueu i un estat democràtic.

A les Nacions Unides les paraules, sobre el terreny els fets

Aquesta setmana ha tingut lloc la sessió d’obertura de la 69ª Assemblea General de les Nacions Unides. El primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, va fer com si l’ultima acció militar a Gaza que es va cobrar més de 2,000 víctimes mortals, la majoria civils, no hagués passat i quan el Secretari General Ban Ki Mun li va recriminar l'ús desmesurat de la força i l'atac contra edificis d’aquest organisme, el cap d'estat israelià va dir que Israel se sent discriminat i que és l’organització islamista Hamas qui ha de ser investigada per cometre crims de guerra. Fins i tot va etzibar que l’estat islàmic i Hamas són branques del mateix arbre verinós i que s’ha de combatre per tots els mitjans a l’abast.

Pel que fa a l’ocupació, un cop més el primer ministre va rebutjar reconéixer que existeix perquè “el poble jueu no és ocupant a la seva terra”. De la mateixa manera va rebutjar les accions desmesurades de l’excèrcit israelià que qualifica com l’excèrcit més moral que existeix avui al món.

Això sí, no va deixar d’afirmar que Israel vol la pau però que l’Autoritat Palestina la rebutja en haver format un govern de coalició amb Hamas. Queda clar, doncs, que Netanyahu vol la pau amb els palestins, però només en els termes que ell proposa. Com ha dit tantes vegades abans, Abbas podia triar entre la pau i Hamas i ha triat Hamas.

Mentre a Nova York se sentien aquestes paraules, als territoris ocupats continuava la política de desplacament forçós de la població palestina de Jerusalem Est: Al barri d'Abu Dis s'enderrocaven tres plantes d’un edifici d'habitatges que, segons sembla, no disposaven dels permisos per edificar que havia de concedir l’ajuntament de Jerusalem. Cal dir que aquetst permisos són, a la pràctica, impossibles d’obtenir com molt sovint a denunciat el Comité isarelià contra la demolició de cases (ICAHD). També a Jerusalem Est, al barri de Silwan, un grup de colons protegits per soldats israelians van entrar en set blocs d'apartaments i va fer fora les set famílies que hi vivien i que passen a engreixar el nombre de desplaçats palestins als territoris ocupats.

Tornant a l’Assemblea General, l'ambaixador palestí, Ryad Mansour, va declarar que el govern palestí presentarà una petició davant el Consell de Seguretat d'aqui a unes tres setmanes on demanarà que es fixi el novembre de 2016 com a data límit per posar fi a l’ocupació. Veurem què passarà quan la petició arribi al Consell de Seguretat, on cal recordar que els Estats Units sempre han exercit el seu dret de veto quan es tracta d’ Israel.

50 dies després.

Han estat 50 dies de destrucció, de por, de dolor, de mort i desolació, i tot per què?

Han callat les armes, i no és poca cosa, sobretot després de veure els efectes devastadors que l'arsenal israelià ha provocat sobre la població de la franja de Gaza. 50 dies que han causat 2,139 morts palestins i una setantena d'israelians, 50 dies que han provocat més d'11,000 ferits, 50 dies que han resultat en 20,000 cases destruïdes i uns 500,000 desplaçats que no saben quan i on podran tenir quelcom semblant a allò que havia estat casa seva.

I també 50 dies de pànic entre la població israeliana que viu prop de la frontera amb la franja, tot i que ells sabien on refugiar-se, les famílies palestines no han tingut aquesta opció, ni tan sols quan creien que els edificis de les Nacions Unides podrien resguarda-los d'una mort més que probable.

Han callat les armes d'ambdós costats però em temo que res fa preveure un canvi real en les actituds d'uns i altres.

Quan fa un parell de dies escoltava les declaracions tant del líder de Hamas com del primer ministre israelià, vaig sentir que ni els uns ni els altres semblen disposats a fer un cop de timó que pugui resultar en alguna cosa més que un cessament de les hostilitats. Hamas es va declarar vencedor perquè Israel no ha estat capaç de neutralitzar la resistència, cap esment a les més de 2,000 víctimes, com si s'acceptes què és el preu a pagar, i em pregunto quin valor té la vida humana per aquesta gent?

I el primer ministre israelià, tot i les crítiques rebudes des de dins del seu pròpi govern, també se sent vencedor perquè s`ha aconseguit l'objectiu de neutralitzar els nombsosos túnels que el moviment islamista feia servir per fer incursions dintre de territori israelià. També em pregunto quin valor té la vida humana per aquest govern?

50 dies després la realitat és que ningú ha guanyat res, perquè cap objectiu pot justificar tanta destrucció.

I ara què? A Gaza, com ja va passar l'any 2009 i el 2012 toca reconstruir. Una pluja de milions de dòlars de països donants faran possible que poc a poc les famílies puguin tornar a tenir una casa , que els hospitals tornin a funcionar plenament, que l'aigua potable torni a ser una realitat, que els nens puguin tornar a l'escola, que els pescadors puguin tornar a sortir amb les seves barques però aquest renéxier de les cendres no serà permanent si no es treballa per aconseguir algun accord que permeti al poble palestí viure lliurement i al poble israelià viure amb seguretat. El camí és ple de dificultats però posar fi a l'ocupació i desmilitaritzar les milícies de Hamas podria ser un bon inici.

50 dies després imatges de nens palestins amb pistoles celebrant el triomf de la resistència no fan entreveure la llum al final del túnel.

Gaza Names Project

Ja no tinc paraules, ja no puc descriure l'horror al que està sotmesa la població de Gaza des que el 7 de juliol va començar una nova orgia de bombes, coets, trets, drones i míssils. La mort sembla haver guanyat la partida macabra i tot i així, n'hi ha que s'atreveixen a néixer en aquest petit territori, com la critaura que va començar a respirar després que els metges fessin una cesària a la seva mare morta en un bombardeig, el pare i un germà també van morir en el mateix atac.
Jo ja no trobo paraules, a la meva manera prego perquè els d'ahir siguin els darrers morts d'aquesta orgia, encara vull creure que la vida és prou important, com ho creuen el gran nombre de persones que individualment o col·lectiva, denuncien el menysteniment de la vida de nens, dones, homes i vells palestins de Gaza.

Us deixo amb una iniciativa de l'organització "Jewish Voice for Peace" anomenada Gaza Names Project

Freedom for Palestine: #GazaNames Project

UNA PARTIDA ON TOTHOM HI PERD

El segrest de tres adolescents israelians quan tornaven a casa seva en un assentament de Cisjordània, va desfermar totes alarmes i les pors en un poble -el jueu- que en moments com aquests torna a veure la seva existència com a col·lectiu en perill. Com a reacció, la societat israeliana es mostra com un gueto fortament armat, sense cap mena de compassió cap a altri i incapaç de pensar racionalment.

Al capdavant d'aquest poble hi ha el govern que ha fet arribar la seva propaganda a proporcions increïbles. Pràcticament la totalitat dels mitjans escrits han estat dedicats únicament a les operacions militars, i la ràdio i la televisió han ampliat aquesta cobertura mediàtica amb emissions en directe durant 24 hores i un dia i un altre. Pobre del periodista que gosi trencar l'única veu possible! Les fonts oficials militars s'encarreguen de silenciar-lo o minimitzar-lo.

Aquest “estat d'emergència nacional ” es va posar en marxa poques hores després que el govern de Netanyahu tingués notícies del segrest dels tres joves colons. Sense cap mena de prova, el cap de govern va declarar públicament que Hamas era darrere de la desaparició dels nois i tot seguit es va posar en marxa una operació que encara dura avui amb l'objectiu de fer fora Hamas de Cisjordània i, en última instància, convèncer Mahmud Abbas de la conveniència de trencar el recent govern de coalició del seu partit amb la formació que governa la franja de Gaza.

Una nit i una altra, grups de soldats fortament armats han entrat a les cases, han atemorit criatures i dones i s'han endut els homes emmanillats; centenars de persones -entre les que hi ha mestres, treballadors socials, polítics locals- ja són a les presons israelianes senzillament perquè tenen relació amb la xarxa social i política de Hamas. Fa setmanes que soldats israelians fan escorcolls casa per casa a Cisjordània, moltes vegades en incursions nocturnes; realitzen operacions a Gaza amb l'objectiu de liquidar combatents del grup islamista i mentrestant tot un poble viu atemorit per saber-se objecte d'aquest càstig col·lectiu que el govern israelià està perpetrant en contra de la legalitat internacional i de la Convenció de Ginebra. Malauradament no és la primera vegada que l'exèrcit israelià fa servir aquesta herència del Mandat britànic per castigar tot un poble, el palestí. I pel que fa a l'altre poble, el jueu, el seu govern l'ha fet hostatge d'aquest gueto on l'ha arraconat, i l'ha convençut que el món sencer és antisemíta perquè no li dóna obertament suport en aquesta partida. Un clar exemple d'aquesta suposada hostilitat internacional és la rebuda freda que els familiars dels tres nois van tenir a la seu de Nacions Unides a Ginebra.

Només hi ha una via possible per tal que en aquesta partida i en altres que s'han jugat i es jugaran, els dos pobles no hi perdin més que el molt que ja hi han perdut: acabar amb l'ocupació.

Quaranta-set anys d'ocupació a les espatlles d'Israel

Quaranta-set anys després d'aquell 5 de juny de 1967 l'estat d'Israel continua perseguint la conquesta i la reconquesta de territoris de tot “Eretz Israel”. Al llarg d'aquests anys sempre ha trobat les excuses necessàries per seguir amb la política de colonització que hauria de culminar amb la incorporació a Israel de les anomenades Judea i Samària. Aquesta setmana el govern del primer ministre Netanyahu ha trobat aquesta excusa en l'anunci per part de Hamas i l'Autoritat Palestina del nou govern de coalició nacional, què té el suport dels partits palestins més significatius.

Netanyahu deu creure que és ell i no els palestins qui ha de triar com pot ser el govern palestí i com que no ha estat així i a més Hamas forma part d'aquesta coalició, el primer minsitre israelià declara el boicot a aquest nou govern i exigeix que la comunitat internacional faci el mateix. Però tant els Estats Units com la Unió Europea accepten el nou govern d'unitat palestí i si Israel tingués la voluntat política d'avançar cap a un acord de pau també l'hauria d'acceptar perquè tàcticament és millor que Hamas comparteixi la responsabilitat en aquest nou govern que no pas que l'ataqui des de fora.

Malauradament, la manca de voluntat política i la necessitat obsessiva de continuar conquerint i reconquerint al llarg de 47 anys, a partir de la mal anomenada Guerra dels Sis Dies, ens ha donat aquest fatídic veredicte: “Construcció” amb majúscules . Uri Ariel, ministre d'habitatge, ho explica com la resposta apropiada davant l'atreviment palestí. Mil cinc-centes noves contruccions a Jerusalem Est i a diferents parts de Cisjordània, com ara Efrat, Beitar Ilit, Ariel, Zivat Ze'ev.

El moviment per la pau d’Israel, tot i no ser molt potent i no tenir el suport necessari per part de l'opinió pública israeliana, és persistent en la seva lluita per acabar amb 47 anys d'ocupació, i ho demostra diariàment amb accions i campanyes com les que s'estan succeint aquests dies per exigir al seu govern que “s'alliberi de l'ocupació”. Gush Shalom encapçala un any més la marxa per reclamar el fi de les polítiques de colonització. L'organització d'exsoldats de l’exèrcit israelià Breaking the Silence ha organitzat una lectura continuada durant 10 hores de testimonis recollits per soldats que han servit als Territoris Ocupats. Personalitats del món acadèmic i altres voluntaris s'han ofert per fer aquestes lectures que els mateixos soldats no s'atreveixen a fer. S'han pogut sentir testimonis com aquest:

“ Un noi que es trobava força lluny de nosaltres va encendre la flama d'un còctel molotov. El soldat que tenia a la meva vora va apuntar el seu rifle cap al noi i li va disparar un tret al cap, el noi va caure mort allà mateix. Nosaltres ens trobàvem en una posició segura i reforçada amb ciment i tan allunyada del noi que era impossible que qualsevol de nosaltres prengués mal. Però el reglament diu que un còctel molotov és una arma mortal i per tant disparar en defensa pròpia està totalment justificat. El soldat que va matar el noi palestí no tenia cap interés a defensar-se, només buscava una excusa per disparar i matar, i la va trobar”.

Les excuses per seguir emprant la violència directa o per seguir amb les mateixes polítiques d'expansió no poden marcar el ritme de relació entre dos pobles que fa massa temps que duen l'odi, el vessament de sang i el malbaratament de recursos a les seves espatlles.

Una reacció previsible o la gran excusa

La reacció del govern israelià davant l’anunci d'un accord entre Al Fatah i Hamas no podia ser més previsible. El primer ministre Netanyahu fins i tot ha utilitzat les mateixes paraules que ja va fer servir el maig de 2011 quan també es va anunciar un acord entre les dues faccions palestines: “Mahmud Abbas ha de triar entre fer la pau amb Israel o fer la pau amb Hamas”. Ho vaig escriure llavors en un post en aquest mateix blog. De la mateixa manera que ja va fer llavors, Israel ha amenaçat amb no deixar fluir els diners que recapta i que corresponen a l’Autoritat Palestina, i finalment ha anunciat que si l’acord es materialitza, Israel abandonarà les converses de pau amb els palestins. Tot molt previsible. De fet, ja fa temps que crec que l’actual govern israelià no té cap interès en aquestes converses de pau que des que es van iniciar el passat mes de juliol han donat algun titular als diaris, molts viatges a la regió del secretari d’estat nordamericà, John Kerry, però res que es pugui considerar un avenç ni que sigui petit en l'actual status quo: Israel continua amb la política d’expansió dels assentaments i la vida diària de la població palestina continua patint la humiliació dels soldats israelians i de la població colona, molt especialment a la zona d’Hebron i la població de Gaza continua patint el bloqueig i els atacs de l'exèrcit israelià.

A diferència de l’any 2011, alguns partits polític israelians a l’oposició han criticat la reacció del seu govern. El Partit Laborista suggereix que en lloc de sorprendre’s pels esdeveniments, el que hauria de fer l’executiu és presentar una proposta per a un acord de pau amb els palestins que podria tenir el suport internacional, amb totes les garanties diplomàtiques i de seguretat. El partit polític Meretz va més enllà quan afirma que la decisió del gabinet de Netanyahu desenmascara la seva veritable cara del govern, que feia temps que buscava l’excusa per dinamitar les converses de pau.

Seria bo que el govern israelià tingués la voluntat de veure la reconciliació entre les dues faccions palestines com una oportunitat, sobretot si es té en compte que el mateix Abbas ha assegurat que un govern d’unitat amb Hamas reconeixeria Israel i condemnaria el terrorisme. Malauradament, en lloc de veure-ho com una oportunitat, Israel ho fa servir d’excusa per castigar i sancionar l’Autoritat Palestina, i per desmarcar-se d’unes converses de pau que tenen en el proper dimarts 29 d’abril la data de caducitat si abans cap de les dues parts demana de continuar. Mahmud Abbas ha declarat que està disposat a seguir més enllà del dia 29 sempre i quan Israel alliberi el grup de presos que havia d’ haver alliberat el març i congeli la construcció tant a Cisjordània com a Jerusalem Est.

I el govern israelià? Previsiblement ja ho ha dit amb el mantra “Abbas ha de triar entre fer la pau amb Hamas o fer la pau amb Israel”.

El règim penitenciari també discrimina els àrabs israelians

A finals de setmana s’hauria de materialitzar l’alliberament d’un grup de presos palestins, el quart des que el juliol passat es van reprendre les negociacions sota el paraigua de la diplomàcia nord americana, però aquest gest penja d’un fil, sobretot després que l’Autoritat Palestina es negués a reconèixer Israel com un estat jueu i la Lliga Àrab, reunida aquests dies a Kuwait, donés suport a Mahmud Abbas en aquesta negativa.

D’aquí uns dies, si Israel decideix no alliberar aquest quart grup de presos, tal i com s'havia compromés a fer, serem novament testimonis d’una allau de retrets mutus, sempre responsabilitzant “l'altre” del fracàs. Però hi haurà algú capaç de posar-se en la pell de les famílies dels presos que durant dies s’han mogut entre l’esperança per l’alliberament imminent i la desesperació davant la possibilitat que els seus familiars segueixin a la presó?

Molt em temo que no, especialment a Israel, d’on són originaris bona part del presos palestins que haurien de ser alliberats. Una part important de la població jueva d’Israel es mostra insensible al patiment d’unes famílies que en molts casos fa més de 30 anys que tenen el pare, el fill, o el marit entre reixes perquè el seu dolor no és comparable al dolor que una mare, pare, fill o filla jueu sent davant l’empresonament d’un dels seus. El mateix règim penitenciari és diferent si es tracta d’un reclús israelià jueu o d’un israelià d’origen àrab. Aquests últims són tractats com a palestins dels territoris ocupats i no com a ciutadans d'Israel i per tant no tenen dret a rebre cap permís penitenciari, visites conjugals o trucades telefòniques ni tan sols quan els pares o algun parent proper mor.

Si a Israel la justícia fos igual per a tothom, aquests presos fa anys que haurien sortit de la presó, tal com succeeix quan l’acusat per un delicte de sang és d'origen jueu. Algun d’aquests són alliberats al cap de pocs anys, especialment si la víctima és palestina: Yoram Skolnick, acusat i condemnat per la mort d’un ciutadà palestí, va ser posat en llibertat al cap de 8 anys de complir condemna; Ami Popper, acusat i condemnat per la mort de molts ciutadans àrabs, obté permisos penitenciaris. I això en el cas que els acusats siguin condemnats, perquè és tristament sabut que molts casos no arriben mai a judici, especialment si les víctimes són àrabs. Gideon Levy no ho podia dir més clar en un article d'aquesta setmana al diari Haaretz “Israel maltracta els presos palestins perquè són àrabs i no jueus, perquè la sang que van vessar era jueva i no àrab”.

Aquest tracte discriminatori no fa res més que corroborar la situació de la minoria àrab d'Israel, que veu com se’ls tracta com a ciutadans de segona en tots els àmbits de la seva vida, ara també en l'àmbit penitenciari.

Negociacions de pau, negociacions de què?

Jo ja he perdut el compte de les ocasions en què s'ha parlat de negociacions de pau a l'Orient Mitjà entre israelians i palestins, de les vegades que els uns i els altres s'han acusat mutuament de fer-les fracasar, i dels diferents actors internacionals que s'hi han implicat. Aquestes últimes setmanes ho hem tornat a sentir: Netanyahu demana a Barack Obama que pressioni Mahmud Abbas perquè faci més concessions i aquest afirma que als palestins ja no els queda res més per concedir.

Però Israel no afluixa davant dels Estats Units, perquè considera que ja ha donat prou mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins, mentre que aquests no cedeixen en qüestions tan importants per a Israel com és el reconeixement de l'estat hebreu com un estat jueu. Si el govern israelià no aparca aquesta demanda, les negociacions tornaran a caure en un punt mort perquè Mahmud Abbas no pot menystenir el 20% de la població d'Israel, que és Palestina, així com tampoc no pot obviar la imparable construcció d'habitatges als assentaments que segurament suposa l'obstacle més gran a l'hora de continuar les negociacions més enllà del proper mes d'abril.

Els fets són inqüestionables: des de l'ultim govern de Netanyahu, la construcció a Cisjordània s’ha accelerat. El 2013 va augmentar un 123% respecte l’any anterior. Aquestes són les mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins? Els 2534 nous habitatges als assentaments de Cisjordània són la contribució del govern israelià a les negociacions? Francament, quan un govern sap que aturar les construccions a Jerusalem Est o a qualsevol altre indret dels territoris ocupats significaria un pas molt important per fer avançar les negociacions, però fa justament el contrari, només pot voler dir que vol perpetuar l'status quo i que l’ocupació és un fi en si mateix.

Davant d’aquesta realitat, com es pot avançar? Els palestins semblen disposats a seguir amb les negociacions si Israel s’avé a congelar la construcció als assentaments, però els fets quasi diaris demostren que això no succeirà i per tant som on erem i on probablement serem quan d'aqui un temps algun actor internacional estigui disposat a mediar entre israelians i palestins amb l'objectiu de rellançar unes negociacions -de què?-

La ferida de Síria

La ferida siriana no deixa de sagnar i no sembla que hi hagi ningú capaç de guarir-la, ans al contrari. Les xifres que arriben són esfereïdores: 150 morts diaris, 2.500 nous refugiats cada dia i 6.000 persones que diàriament han de deixar les seves llars.

Des que la revolta pacífica del poble sirià va ser segrestada per diferents faccions que lluiten els uns contra els altres i tots contra el règim alauita dels al-Àssad, el país està immers en un conflicte de caire sectari d'una gran complexitat que està provocant la que ja es considera la major crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial.

Més de 100.000 morts, 2,4 milions de refugiats comptabilitzats, el 75% dels quals són menors de 12 anys, 6,5 milions de desplaçats interns, són xifres que esgarrifen qualsevol però que no sembla que siguin prou alarmants per a aquells que des de Ginebra no fan l'impossible per posar fi a tota aquesta barbàrie provocada per l'home i per una ingent quantitat d'armament que arriba a totes les mans, ja sigui des de Rússia, l'Iran, Aràbia Saudita o altres.

La comunitat internacional amb els EU al capdavant no vol intervenir militarment al país i no ho lamento, ja que dubto molt que nous actors i més armament servissin per alleugerir el patiment de la població civil, però tampoc veig una bona resposta a la crisi humanitària que s'està produint i mentre l'allau de refugiats no para de crèxier i l' Alt Comissionat pels Refugiats de Nacions Unides (UNHCR) ha demanat a Europa que aculli 30.000 refugiats provinents de Síria, aquesta només n'accepta 18.000, mentre que els països de la zona reben i acullen com poden el gruix de la població siriana refugiada.

La ferida siriana no guarirà fins que els nens, homes i dones d'aquell país puguin tornar a casa seva sense por, i per tal de fer-ho possible s'ha d'aturar la transferència, venda i ús de totes les armes. Sé que sense un tractat eficaç sobre el comerç d'armes això no serà possible i per tant la ratificació del tractat per part del països que suministren armament a qualsevol de les faccions implicades en el conflicte sirià és fonamental i significaria una voluntat ferma per part d'aquests països de curar la ferida siriana.