Quaranta-set anys d'ocupació a les espatlles d'Israel

Quaranta-set anys després d'aquell 5 de juny de 1967 l'estat d'Israel continua perseguint la conquesta i la reconquesta de territoris de tot “Eretz Israel”. Al llarg d'aquests anys sempre ha trobat les excuses necessàries per seguir amb la política de colonització que hauria de culminar amb la incorporació a Israel de les anomenades Judea i Samària. Aquesta setmana el govern del primer ministre Netanyahu ha trobat aquesta excusa en l'anunci per part de Hamas i l'Autoritat Palestina del nou govern de coalició nacional, què té el suport dels partits palestins més significatius.

Netanyahu deu creure que és ell i no els palestins qui ha de triar com pot ser el govern palestí i com que no ha estat així i a més Hamas forma part d'aquesta coalició, el primer minsitre israelià declara el boicot a aquest nou govern i exigeix que la comunitat internacional faci el mateix. Però tant els Estats Units com la Unió Europea accepten el nou govern d'unitat palestí i si Israel tingués la voluntat política d'avançar cap a un acord de pau també l'hauria d'acceptar perquè tàcticament és millor que Hamas comparteixi la responsabilitat en aquest nou govern que no pas que l'ataqui des de fora.

Malauradament, la manca de voluntat política i la necessitat obsessiva de continuar conquerint i reconquerint al llarg de 47 anys, a partir de la mal anomenada Guerra dels Sis Dies, ens ha donat aquest fatídic veredicte: “Construcció” amb majúscules . Uri Ariel, ministre d'habitatge, ho explica com la resposta apropiada davant l'atreviment palestí. Mil cinc-centes noves contruccions a Jerusalem Est i a diferents parts de Cisjordània, com ara Efrat, Beitar Ilit, Ariel, Zivat Ze'ev.

El moviment per la pau d’Israel, tot i no ser molt potent i no tenir el suport necessari per part de l'opinió pública israeliana, és persistent en la seva lluita per acabar amb 47 anys d'ocupació, i ho demostra diariàment amb accions i campanyes com les que s'estan succeint aquests dies per exigir al seu govern que “s'alliberi de l'ocupació”. Gush Shalom encapçala un any més la marxa per reclamar el fi de les polítiques de colonització. L'organització d'exsoldats de l’exèrcit israelià Breaking the Silence ha organitzat una lectura continuada durant 10 hores de testimonis recollits per soldats que han servit als Territoris Ocupats. Personalitats del món acadèmic i altres voluntaris s'han ofert per fer aquestes lectures que els mateixos soldats no s'atreveixen a fer. S'han pogut sentir testimonis com aquest:

“ Un noi que es trobava força lluny de nosaltres va encendre la flama d'un còctel molotov. El soldat que tenia a la meva vora va apuntar el seu rifle cap al noi i li va disparar un tret al cap, el noi va caure mort allà mateix. Nosaltres ens trobàvem en una posició segura i reforçada amb ciment i tan allunyada del noi que era impossible que qualsevol de nosaltres prengués mal. Però el reglament diu que un còctel molotov és una arma mortal i per tant disparar en defensa pròpia està totalment justificat. El soldat que va matar el noi palestí no tenia cap interés a defensar-se, només buscava una excusa per disparar i matar, i la va trobar”.

Les excuses per seguir emprant la violència directa o per seguir amb les mateixes polítiques d'expansió no poden marcar el ritme de relació entre dos pobles que fa massa temps que duen l'odi, el vessament de sang i el malbaratament de recursos a les seves espatlles.