viernes, 29 de agosto de 2014

50 dies després.



Han estat 50 dies de destrucció, de por, de dolor, de mort i desolació, i tot per què?
Han callat les armes, i no és poca cosa, sobretot després de veure els efectes devastadors que l'arsenal israelià ha provocat sobre la població de la franja de Gaza. 50 dies que han causat 2,139 morts palestins i una setantena d'israelians, 50 dies que han provocat més d'11,000 ferits, 50 dies que han resultat en 20,000 cases destruïdes i uns 500,000 desplaçats que no saben quan i on podran tenir quelcom semblant a allò que havia estat casa seva.
I també 50 dies de pànic entre la població israeliana que viu prop de la frontera amb la franja, tot i que ells sabien on refugiar-se, les famílies palestines no han tingut aquesta opció, ni tan sols quan creien que els edificis de les Nacions Unides podrien resguarda-los d'una mort més que probable.
Han callat les armes d'ambdós costats però em temo que res fa preveure un canvi real en les actituds d'uns i altres.
Quan fa un parell de dies escoltava les declaracions tant del líder de Hamas com del primer ministre israelià, vaig sentir que ni els uns ni els altres semblen disposats a fer un cop de timó que pugui resultar en alguna cosa més que un cessament de les hostilitats. Hamas es va declarar vencedor perquè Israel no ha estat capaç de neutralitzar la resistència, cap esment a les més de 2,000 víctimes, com si s'acceptes què és el preu a pagar, i em pregunto quin valor té la vida humana per aquesta gent?
I el primer ministre israelià, tot i les crítiques rebudes des de dins del seu pròpi govern, també se sent vencedor perquè s`ha aconseguit l'objectiu de neutralitzar els nombsosos túnels que el moviment islamista feia servir per fer incursions dintre de territori israelià. També em pregunto quin valor té la vida humana per aquest govern?
50 dies després la realitat és que ningú ha guanyat res, perquè cap objectiu pot justificar tanta destrucció.
I ara què? A Gaza, com ja va passar l'any 2009 i el 2012 toca reconstruir. Una pluja de milions de dòlars de països donants faran possible que poc a poc les famílies puguin tornar a tenir una casa , que els hospitals tornin a funcionar plenament, que l'aigua potable torni a ser una realitat, que els nens puguin tornar a l'escola, que els pescadors puguin tornar a sortir amb les seves barques però aquest renéxier de les cendres no serà permanent si no es treballa per aconseguir algun accord que permeti al poble palestí viure lliurement i al poble israelià viure amb seguretat. El camí és ple de dificultats però posar fi a l'ocupació i desmilitaritzar les milícies de Hamas podria ser un bon inici.

50 dies després imatges de nens palestins amb pistoles celebrant el triomf de la resistència no fan entreveure la llum al final del túnel.