Musab, Noam i mitjans de comunicació

Fa setmanes que els mitjans de comunicació no ens recorden el drama quotidià de la població palestina de Cisjordània i Gaza perquè altres drames humans com el de Síria o les morts gratuïtes de Lampedusa i Malta han sobreeixit les nostres consciències i tots plegats ja no podem més. Però no aparèixer als mitjans no vol dir que els drames humans d’uns siguin més o menys colpidors que els d’altres.

Els palestins continuen patint tota mena de discriminacions, fins i tot quan es tracta de fer palès el dolor d’uns pares, que en qüestió de minuts veuen com una bala de goma deixa sense un ull el seu fill de sis anys. Aquest incident va tenir lloc a l’entrada del  camp de refugiats “El-Fawwar” al sud d’Hebrón durant una confrontació entre joves del camp i soldats israelians. Musab Srahneh tornava al camp amb els seus pares després de visitar uns familiars i va rebre l’impacte d’una bala de goma directament a l’ull. Un fet massa habitual que ja no es mereix l’atenció i denuncia dels mitjans de comunicació, només algun mitjà palestí se’n va fer ressò.

Cap mitjà israelià va considerar important ni tan sols esmentar-ho de passada. El dolor no era israelià, però sí que ho era el de la família de Noam Glick, una nena de nou anys resident a l’assentament de Psagot que va ser atacada per un noi palestí que va aconseguir entrar a l’assentament. Afortunadament les ferides de la nena eren lleus i després de passar uns dies a l’hospital, va tornar a casa seva. I va tornar com una heroïna nacional, els mitjans de comunicació israelians es van encarregar que tot el país conegués què li havia passat i el coratge que havia mostrat en tot moment.

Musab i Noam no es coneixeran mai perquè així són les coses allà. Un nen de sis anys i una nena de nou, tots dos víctimes d’una realitat cruel i absurda que els mitjans de comunicació contribueixen a perpetuar perquè consideren que el patiment d’uns és mereix més atenció que el d’altres, tan se val si és un nen de sis anys que ja no hi veurà mai més d’un ull per culpa d’una bala de goma.

Quins indicadors compten a l'hora d'avançar cap a la pau?

Quins indicadors poden donar fe que es pot avançar en la resolució d’un conflicte tan complex i enquistat com és el conflicte àrab-israelià? Des de fa unes setmanes els mitjans tornen a ser altaveus de la “real politik” i així ens assabentem que Israel ha decidit alliberar un nombre de presos palestins, tot i l’oposició frontal d’una part de la seva ciutadania, com a gest que actua de bona fe, però també segurament per treure protagonisme a la nova aprovació de més construccions en els assentaments de Jerusalem Oriental. La pregunta que em faig és si a aquestes alçades algú creu que aquests gests poden ser indicadors d’alguna cosa significativa que permeti avançar i arribar a acords. Soc de la opinió que un bon indicador ha d’incidir en la vida quotidiana de les persones i que aquestes notin que s’està avançant perquè la seva vida diària millora de mica en mica, sobretot quan considerem la vida de la població palestina, tant de Cisjordània com d’Israel.

Ben lluny de notar cap millora, la vida d’Atef Ahmed, un pagès palestí de Cisjordània, només ha empitjorat des de desembre passat. La seva història és malauradament massa comú entre els pagesos que tenen terres en els límits on ara s’aixequen assentaments. Fins desembre passat Atef podia tenir cura dels seus camps i accedir-hi lliurement amb la coordinació dels guardes de seguretat de l’assentament de Sha’arei Tikva però un dia a l’arribar al camp va veure que unes excavadores estaven obrint una carretera al mig de les seves terres i inevitablement arrancant algunes de les oliveres. Ningú li va demanar permís, només se’l va informar posteriorment que la carretera era necessària per poder arribar fins a dues noves construccions a l’assentament.  Després de contactar amb l’organització Yesh Din, va presentar una queixa a la policia del districte però l’única resposta que va rebre va ser el març passat i per comunicar-li que el cas s’havia arxivat. Fets consumats!!!!

I així doncs, fins que casos com el de l’Atef Ahmed no es produeixin la vida quotidiana dels palestins continuarà configurada per la discriminació i la violació dels drets humans més fonamentals i cap altre indicador pot ser més evident i rellevant si realment es vol avançar cap a la resolució d’aquest conflicte.

La Unió Europea passa a l’acció

Aquests dies la Unió Europea ha donat un pas important en relació a Israel i els territoris ocupats. Després de mesos de declaracions, denúncies i condemnes cap al govern israelià per la seva política de consolidació i ampliació dels assentaments, per fi la Comissió Europea, què és el braç executiu de la Unió, ha aprovat unes directrius que prohibeixen a qualsevol agencia comunitària finançar o invertir en aquelles corporacions i organitzacions israelianes connectades d’alguna manera als assentaments. Si Israel vol continuar beneficiant-se dels acords amb la Unió Europea, haurà de fer constar una clàusula on s’exclouen d’aquests acords tots els assentaments dels territoris ocupats, així com  Jerusalem Est i els Alts del Golan. La reacció del primer ministre israelià no s’ha fet esperar: “Mai acceptarem ordres d’altres a l’hora de definir quines són les nostres fronteres i mai abandonarem els milers de israelians que viuen als assentaments”.

D’acord amb aquestes noves directrius, les diferents agències europees no podran proveir fons, finançar inversions, oferir beques o concedir premis a cap organisme israelià que estigui lligat directament o indirecta als assentaments i això inclou qualsevol àrea de cooperació entre la Unió Europea i Israel com ara la econòmica,  científica o cultural, així com el pla “Horitzó 2020”, un acord de cooperació entre Israel i la Unió Europea en l’àmbit de les inversions en recerca i desenvolupament i que permet a les companyies israelianes d’alta tecnologia obtenir préstecs i inversions de centenars de milions d’euros .

Davant d’aquesta nova actitud de la Unió Europea, tots els actors polítics israelians han reaccionat de la mateixa manera: El primer ministre Benyamin Netanyahu ha demanat explícitament que no es facin públiques aquestes directrius perquè fer-ho “significarà posar pals a les rodes als esforços per restablir les converses de pau amb els palestins”. En el mateix sentit s’expressava el president d’Israel, Shimon Peres quan demanava que no s’implementin unes “sancions irresponsables que sabotejaran les negociacions de pau”. O la ministra de Justícia, Tzipi Livni quan demana que la Unió Europea no prengui decisions unilaterals i és que en aquest terreny el govern d’Israel en té l’exclusivitat.

Però malgrat les peticions i demandes d’Israel, les directrius s’han fet públiques i la intenció és clara: D’ara endavant l’ocupació té un preu que Israel ha de pagar i només això ja és una molt bona notícia, tot i ser conscients que encara som lluny d’aconseguir el final de l’ocupació. Europa continuarà donant un pas endavant i dos enrere, els seus dirigents aniran molt en compte per no fer molt mal a Israel, i potser amb aquesta voluntat les noves directrius no inclouen els acords comercials vigents, però penso que tot i les possibles reserves que aquest fet pugui suscitar entre tots aquells que des de la societat civil treballem per posar fi a l’ocupació, el nou pas donat per la Unió Europea implica una sanció política i econòmica molt significativa contra la política dels assentaments.

Quan voler fer el bé esdevé tragèdia

"Inshallah" és una pel·lícula sobre el conflicte àrabo-israelià que endinsa l'espectador en el drama humà de l'ocupació. Com un fotògraf amb un zoom molt potent, el film es va apropant a la quotidianitat d'unes vides marcades per la tragèdia que implica no tenir futur.
I és que no poder tornar al poble on vas néixer i viure fins que et van fer fora és una tragèdia, parir dintre d'un cotxe perquè els soldats israelians han bloquejat el pas a l'hospital i provocar la mort del fill acabat de néixer és una tragèdia, remenar entre les deixalles que aboquen els habitants dels assentaments és una tragèdia, imprimir cartells de nois i noies palestins convertits en màrtirs és una tragèdia, tenir el marit en una presó israeliana és una tragèdia, com també ho és viatjar des del Quebec a Cisjordània per treballar en un centre de salut per a dones, tenir amics a ambdós costats del mur, ser testimoni de les seves pors i prejudicis, comprometre's i prendre parit pels més febles.
"Inshallah" colpeja perquè no fa concessions, no permet cap sentiment positiu, ni tan sols els d'una cooperant ben intencionada que acaba adonant-se que mai serà acceptada pels protagonistes de la tragèdia àrabo-israeliana. Potser ni tan sols després de ser part activa en la creació d'una nova màrtir palestina de l'ocupació.
"Inshallah" és una pel·lícula incòmoda però necessària

El boicot acadèmic de Stephen Hawking

A mitjans de juny el president d’Israel, Shimon Peres, inaugurarà una conferencia internacional a Jerusalem per discutir com donar forma a un futur millor pel món, pel poble jueu i per Israel. Personalitats de renom internacional de diferents àmbits hi seran presents, des de l’expresident dels Estats Units Bill Clinton o Mikhail Gorbachev fins al premi Nobel  d’economia de 2002 Daniel Kahneman o la Cantant Barbara Streisand. Però Hi haurà una absència destacada en aquesta trobada de notables de tres dies, la del físic teòric Stephen Hawking que ha decidit no acceptar l’invitació i sumar-se així al boicot acadèmic contra Israel que promou la campanya pel boicot, la desinversió i les sancions. El científic i professor emèrit de la universitat de Cambridge va optar per unir-se a aquesta campanya i d’aquesta manera mostrar el seu rebuig a les polítiques del govern d’Israel vers els palestins.

Segons qui analitzi aquest fet, es considerarà un nou èxit de la campanya o un fet vergonyós, incompatible amb el discurs democràtic. Així és com ho qualificava el president de la conferencia, Daniel Maimon per a qui actes com el de Stephen Hawking van contra tots aquells per a qui l’esperit de llibertat és la base de la missió humana i acadèmica. Altres personalitats del món acadèmic d’Israel estan en la mateixa línea i desqualifiquen Stephen Hawking per haver-se posicionat del costat dels palestins. I l’opinió pública israeliana, què en diu? Poca cosa, o res de res perquè la població israeliana està per altres qüestions i cada dia que passa està més i més cansada de sentir parlar de l’ocupació, dels palestins, dels assentaments. Malauradament la societat civil israeliana, a excepció de petits grups d’activistes, exigeixen als seus governants que se centrin en les qüestions que els afecten directament, com les noves polítiques d’austeritat i deixin de banda el conflicte que molts consideren insoluble. Aquesta actitud posa de manifest que els israelians no volen lligar el seu futur amb la qüestió palestina però per molt que hi vulguin donar l’esquena, la “qüestió” palestina no desapareixerà i les polítiques dels seus governants continuaran marcades per “l’altre” (els palestins), i per tant el futur d’ambdós pobles seguirà lligat.

Cinc càmeres trencades

Aquest és el títol del documental dirigit pel activista palestí Emad Burnat i el cineasta israelià Guy Davidi. El títol del film fa referència a les cinc càmeres que al llarg de cinc anys va utilitzar Emad Burnat per documentar les protestes setmanals contra la construcció del mur de separació al poble palestí de Bil’in, a Cisjordània. Aquest poble va ser el primer en dur a la pràctica la resistència pacífica no-violenta contra la construcció d’un mur que s’empassa part de les terres que pertanyen a Bil’in. Emad Burnat va decidir plasmar-ho tot amb la seva càmera però en va necessitar cinc perquè els soldats israelians les hi destruïen. El resultat és un documental colpidor, un testimoni de primera ma sobre la resistència pacífica a la violència dels soldats israelians i a la dels colons, és un retrat d’una realitat tristament coneguda però també vergonyosament ignorada. Emad Burnat, un pagès de Bil’in  va començar a filmar les manifestacions setmanals en contra del mur, la resistència no-violenta contra l’arrencament d’oliveres, la detenció i la mort de veïns. Cinc anys després “Cinc càmeres trencades” ha rebut el reconeixement que es mereix en festivals com el Sundance Independent Film Festival, o el festival de cinema de Jerusalem. I ara ha estat nominada als Oscar com a millor documental. Es tracta de netejar alguna consciència? No ho sé però si el fet d’estar nominada pot servir per visualitzar la situació de setge i control que pateix la població palestina, potser Emad creurà que tanta parafernàlia haurà valgut la pena.

Ell i la seva família són a Los Angeles però la seva arribada als Estats Units de ben segur li ha recordat el tracte que rep a casa: va estar retingut a l’aeroport durant més d’una hora i apunt de ser deportat, de poc va servir la invitació nominal a la cerimònia dels Oscar que va lliurar a les autoritats. I doncs, què es pensava? Només és un pagès palestí. Tal com li va dir el cineasta Michael Moore, “Welcome to America”.

Samir Awad, una nova víctima silenciada

El proper 22 de gener la ciutadania israeliana exercirà el seu dret  de votar als seus representants al parlament en un acte de normalitat democràtica en un país que s’autodefineix com l’única democràcia de la regió. La mort de Samir Awad, un noi palestí de 16 anys, a mans de soldats israelians no fa trontollar aquesta visió perquè senzillament Samir no existeix a Israel.

Gideon Levy ho descriu en el següent article d’opinió publicat a Haaretz el 20 de Gener:

A silent Palestinian voice amid the din of the Israeli election

Whoever believes that the Awad family will continue to be denied their rights forever is living a lie, the most revolting lie of this election campaign.

By Gideon Levy | Jan.20, 2013 | 4:46 AM |  5

Samir Awad won't be voting in Tuesday's election, not only due to his age (16 ) or his Palestinian nationality. Samir Awad won't be voting on Tuesday because he was shot dead from close range last week by Israel Defense Forces soldiers: one bullet in his head, one in his back and one in his thigh. The soldiers who shot him will vote on Tuesday, because democracy is like that.

All of the neighbors from the hills opposite Awad's home will also vote, despite living beyond the sovereign borders of their country. Most of them will vote for those who wish to banish Samir's family, or continue to make their life hard. His bereaved father, Ahmed, cannot vote in this election despite living next to Israeli citizens, and working for years in Israel, building its houses and renovating its villas.

This is the elephant in the room. The monster at the door, who we try to ignore by saying, "If we won't look at it, it won't exist." This is the worst deception of this election, the sickest lie of Israeli Democracy, promoted by all voters and candidates.

In a true democracy, Samir's death would have become a campaign issue. Four innocent Palestinians were killed in the week leading up to the election. Nobody really cared, and one doubts if most Israelis were even aware of the deaths. Awad who? A singer or a soccer player?

It's very easy to imagine the mood if, in the week leading up to the election, four Israelis were to be killed in a similar fashion: their deaths would rock the political establishment. But the Palestinian deaths go by like dust, barely worth a mention. Even their very presence in the backyard of the only democracy in the Middle East is as light as the dust.

No one bothers to inquire any more how the Awad family is prevented from participating in an election that will deeply affect their lives, while their neighbors - in the settlements constructed on their lands - enjoy rights that they can only dream of. Or how their neighbors naturally participate in this election, the ones that preceded it and the ones yet to come. How on earth can Israel be considered a democracy? How can it not be called an apartheid state? Why is nobody even discussing the issue?

Samir was murdered in cold blood. There's no other way to describe his death. A high school student who wasn't endangering anyone. The soldiers who shot him in flight will never be brought to justice. I saw their faces last week in a video clip, filmed several minutes after they killed Samir (who was trying to climb the separation barrier that suffocates his village ). They were a group of tough Israelis in uniform. Soon they will complete their service and begin civilian life, taking pride in their military service. After all, they are considered to be those with 'values,' those who 'carry the weight of the burden' - an issue that actually is present in the debate surrounding the election.

One can suppose that none of them suffer from sleepless nights, haunted by the death of the boy and the sorrow of his family. Israelis in general lose no sleep due to horrendous actions carried out on their behalf. And why should they? There are those who see to it that they shouldn't be worried. Israel Radio reported that "the IDF prevented an effort to infiltrate Israel."

Samir was two or three years younger than his killers. He didn't have much of a future to look forward to, being one of a 17-strong family, supported by his father, who works in Israel. Even in the days of mourning Ahmed sports a "Hava & Adam, the Modi'in Ecological Farm" T-shirt. He still yearningly recalls how, in his broken Hebrew, he would lecture about Palestinian agriculture to Israeli students.

The murderers of his son can expect a different future: studies, entertainment, a career and voting rights. Only because they're Jewish, not Palestinian. Israelis can vote on Tuesday for whoever they wish. But whoever believes that the Awad family will continue to be denied their rights forever is living a lie, the most revolting lie of this election campaign. Samir is the silent voice of this election, the voice which should have shocked and rocked the campaign.