Quan un país s’autodefineix com a democràtic però aprova lleis que no ho són

Fa unes setmanes l’escriptor nord-americà Paul Auster afirmava que Israel era un país democràtic on existeix la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en contra del que passa en altres països de la zona. No posaré en dubte aquí la llibertat de premsa o d’expressió de què gaudeix l’estat d’Israel, però crec que un país que s’autodefineix com a democràtic no pot aprovar lleis que no ho són, encara que aquestes lleis només afectin una minoria.

Doncs bé, això és exactament el que va succeir fa unes setmanes quan el Tribunal Suprem d’Israel  va rebutjar una esmena contra l’anomenada llei de ciutadania, la qual impedeix que un ciutadà israelià d’origen palestí pugui conviure amb el seu cònjuge si aquest és un palestí de Cisjordània o Gaza. Per tant, a la pràctica, un àrab israelià de Haifa no es pot casar amb una dona de Ramallah i viure junts a Haifa.

L’aplicació d’aquesta llei esguerrarà famílies senceres que ja no podran continuar vivint sota el mateix sostre perquè un dels cònjuges és considerat estranger i per tant ha de tornar als territoris ocupats, mentre que qualsevol ciutadà jueu israelià que vulgui instal·lar-se en alguna de les múltiples colònies de Cisjordània, ho pot fer sense cap impediment.  És totalment esquizofrènic  pensar que els territoris són o no terra estrangera segons quin sigui el propòsit. Però aquesta és la realitat sobre el terreny i la majoria de jueus israelians no la qüestiona perquè mantenir una majoria jueva s’ha convertit en un denominador comú ideològic de la societat israeliana.

I si aquest afany implica aprovar una llei racista, que vulnera els drets humans i que és una eina per continuar la neteja ètnica de la minoria palestina d’Israel, sempre es podrà al·ludir a la seguretat  que qualsevol estat té la responsabilitat de garantir als seus ciutadans encara que això impliqui sacrificar els drets de tots aquells que no són jueus.

Potser el senyor Paul Auster no ha sentit parlar d’aquesta llei perquè vull pensar que si hagués estat així hauria estat més prudent a l’hora de defensar una democràcia que no ho és per a tothom, o com deia George Orwell a Rebel·lió a la Granja: tots els homes són iguals, però n’hi ha uns més iguals que altres.

FORUM SOCIAL MUNDIAL PALESTINA LLIURE

La ciutat de Porto Alegre al Brasil serà la seu del Primer fòrum Social Mundial Palestina Lliure el  novembre de 2012. La tria del país no és casual, com tampoc ho és el mes triat per celebrar-lo, seixanta -cinc anys després que la sessió de l’Assemblea General de  Nacions Unides presidida per Brasil votés la partició de Palestina.  

Aquesta és una iniciativa que sorgeix d’una part important de la societat civil palestina  i que lidera el Comitè Nacional Palestí pel boicot, la desinversió i les sancions (BDS en anglès ) i les organitzacions que en són membres, com ara: Palestinian NGO Network, Stop the Wall, Alternative Information Center, Teacher Creative Center, General Union of Palestinian Women entre altres.

El Fòrum pretén  reunir a Porto Alegre la totalitat del moviment de solidaritat internacional per Palestina per tal de mostrar la seva força, celebrar el èxits aconseguits i planificar futures accions  que contribueixin a la justícia i la pau a la regió. El Fòrum vol significar la expressió  de la unitat de la societat civil per la justícia i la llibertat, la determinació d’alçar la veu on els governs han desistit, i ser també el ressò del Fòrum Social Mundial .

Sóc del parer que s’ha de donar suport a qualsevol iniciativa que doni protagonisme a les organitzacions locals o internacionals que no defalleixen en el seu afany d’aconseguir una solució al conflicte entre Israel i Palestina, i que ho fan  utilitzant la no violència com a eix vertebrador de les seves accions, però també vull assenyalar que moviments com ara la Campanya Internacional pel Boicot, la Desinversió i les Sancions hauran d’assumir que, per tal d’aconseguir una resolució pacífica del conflicte, les dues parts hauran de ser capaces de posar-se en el lloc de l’altre i cedir en qüestions que segurament seran doloroses i difícils però que poden finalment dur tots dos pobles a viure en pau. Una quimera? Potser, però vull creure que aquest debat també serà a l’agenda del primer Fòrum Social Mundial Palestina Lliure el proper novembre a Porto Alegre.

La ciutadania israeliana es posa les piles

 Aquests dies es poden tornar a sentir veus a Israel que una segona operació militar a Gaza és inevitable i que si es produeix serà més potent que la que ara fa més o menys tres anys va provocar la mort de més de 1.300 palestins, així com gairebé la total destrucció de les infraestructures civils a la franja. Però aquests dies també  s’està permetent que la diplomàcia torni al tauler de joc mitjançant la mediació de Jordània, que ha proposat que les dues parts es trobin el dimarts 10 de gener per intentar reiniciar unes converses que fa més d’un any que es troben en un punt mort. L’Autoritat Palestina sembla que està disposada a no posar la qüestió dels assentaments com a condició per a aquesta trobada, si Israel s’avé a alliberar 100 presoners de l’etapa pre-Oslo, i fins i tot el cap de l’aparell polític de Hamas, Khaled Meshal, ha demanat a la branca militar de l’organització que aturi els atacs contra Israel i que accepti l’OAP com a únic organisme reconegut per a negociar amb Israel.

Però  el govern israelià una vegada més diu que no a l’alliberament dels presos  i ignora les declaracions de Meshal ,i per tant, tingui lloc o no la trobada dimarts vinent entre les dues parts, és fàcil entreveure que dimecres vinent tot seguirà com dos dies abans. I és que estem cansats de llegir les iniciatives d’uns, les condicions dels altres, les declaracions de tots aquells  polítics i diplomàtics que afirmen que es pot avançar en la resolució del conflicte.

La ciutadania israeliana i palestina s’ha de mobilitzar a favor de la pau de manera activa per tal que les seves accions tinguin alguna incidència política, i potser llavors la diplomàcia i les declaracions recobraran algun sentit. I una d’aquestes accions, que es podria considerar de desobediència civil, ha tingut lloc a Israel aquests dies, liderada per un grup d’uns 500 pares, que han signat una petició en què es neguen que els seus fills facin sortides escolars a Cisjordània mentre aquesta estigui sota l’ocupació del seu país. Uns pares que per primera vegada s’oposen a la decisió del ministre d’educació d’Israel,  que ha inclòs visites a la tomba dels patriarques a Hebron  o al jaciment  arqueològic de Shiloh al nord de Cisjordània com a sortides escolars obligatòries. Els pares hi veuen clares motivacions polítiques de normalització de l’ocupació, així com un fet moralment reprovable. Només deixaran que els seus fills visitin aquests llocs quan Palestina sigui un estat reconegut, i ho faran com visitarien Egipte o qualsevol altre país veí.

Són accions com aquestes les que poden produir canvis en un conflicte on les negociacions, cimeres i processos de pau estan massa gastats.

10 DE DESEMBRE, UN ALTRE DIA TRIST PER ALS PALESTINS

Totes les persones que treballem per un món en pau on es respectin els drets humans tenim un dia per poder posar de relleu que, malgrat els nostres esforços, continua sent necessari denunciar les greus violacions dels drets humans que pateixen milers de persones arreu del món.

Avui jo vull denunciar la vulneració del dret més fonamental de tots, el dret a la vida, que va patir Mustafa Tamimi, un noi palestí de 28 anys, a mans d’un soldat israelià quan aquest li va disparar una bomba de gas lacrimògen a la cara gairebé a boca de canó. Mustafa tirava pedres contra els jeeps de l’exèrcit israelià com a forma de protesta per l’expropiació de terres dels seu poble, Nabi Saleh, a la Cisjordània ocupada, i per l’apropiació per part dels colons de l’assentament  de Halamish d’un brollador d’aigua. En els últims dos anys ho havia fet cada divendres juntament amb altres persones del seu poble i amb activistes israelians i internacionals. Però aquest divendres el jove Mustafa va ser víctima d’un ús abusiu de la força repressiva amb què l’exèrcit pretén dissuadir els manifestants que setmana rere setmana tenen la valentia de manifestar-se i desafiar un exèrcit omnipresent. No justifico el llançament de pedres, però puc entendre la desesperació que duu algunes persones a fer-ho. L’ús de la violència genera una espiral espantosa amb resultats brutals, i el jove Tamimi hi ha quedat atrapat, així com el jove soldat que el va disparar des d’una distància tan curta.

Aquest 10 de desembre ha estat un dia trist: mentre a Oslo es lliurava el premi Nobel de la pau, a Nabi Saleh el dret humà més fonamental era vulnerat una vegada més. 

EL GOVERN ISRAELIÀ NO AFLUIXA

Els dies i les setmanes passen i el govern israelià no afluixa en el seu propòsit d’ofegar la ja delicada economia de Cisjordània .

Dues terceres parts dels ingressos de l’Autoritat Palestina provenen dels impostos i altres quotes que recapta Israel i que, d’acord amb uns acords econòmics bilaterals, pertanyen a l’AP i  cada mes li són transferits , o li ho eren fins que fa més d’un mes l’organisme per a l’educació i la cultura de les Nacions Unides, UNESCO, va aprovar la incorporació de Palestina a aquest organisme. Israel va reaccionar congelant l’entrega d’aquests 100 milions de dòlars mensuals que fan possible que l’AP pagui els seus funcionaris, incloent aquells que s’encarreguen de la seguretat -un tema clau per a Israel, no ho oblidem- i que dugui a terme la construcció o adequació d’infraestructures a Cisjordània.

Però Israel no afluixa i  tot i que assegura que és una mesura temporal fins que l’AP s’avingui a tornar a la taula de negociacions, el cert és que d’aquí a pocs dies ja seran 200 milions de dòlars els que Israel està retenint, cosa que està provocant  l’ofegament de l’economia palestina. És cert que l’AP es nega a tornar a tenir converses directes amb el govern d’Israel fins que aquest no posi fi a la construcció d’assentaments, però ¿és que no és una petició legítima aquesta? I tant que ho és, per molt que el govern d’Israel ho vegi com una manera per part de l’AP de posar condicions abans de negociar.

No ha servit de res que fins i tot la secretaria d’Estat nord americana, Hilary Clinton, pressionés Benjamin Netanyahu per tal que no retardés més la transferència de fons a l’AP. Segons el primer ministre israelià, no té el suport necessari al parlament per poder-ho fer. Em temo que aquestes declaracions ja no enganyen ningú perquè el nou raonament que surt del govern israelià és que després de l’anunci d’aquesta setmana de la  trobada entre Mahmud Abbas i el líder de Hamas a l’exili, Khaled Meshaal, per intentar arribar a un acord que els permeti formar un govern d’unitat nacional, Israel no està disposada a cedir ni un cèntim en aquest nou escenari.

I així estan les coses, ben lluny d’on voldríem  però sobretot molt lluny d’on la majoria de palestins i palestines voldrien que fossin.

Per què es castiga l’ocupat i no l’ocupant?

Palestina ja és membre de ple dret de la UNESCO però malauradament no crec que aquesta fita millori la realitat asfixiant que es viu en els territoris ocupats, si més no a curt o mig termini, ans al contrari. L’Autoritat Palestina, amb Mahmud Abbas al capdavant, han desobeït un cop més les ordres del veí ocupant i del seu màxim protector, els Estats Units, i això té un preu.

Israel ha decidit castigar els palestins en lloc de felicitar-los com a nou membre de l’organisme de les Nacions Unides per l’educació i la cultura, i ho ha fet donant llum verda a la construcció de 2.000 nous habitatges als assentaments que envolten Jerusalem, desafiant de nou la comunitat internacional, que els considera el principal escull en el camí cap a la pau. Però aquest no és l’únic càstig que els palestins hauran d’encaixar: ara com ara Israel ha decidit retenir els impostos que pertanyen a Palestina i que serveixen principalment per pagar els sous de la policia de l’Autoritat Palestina així com els dels funcionaris.

La comunitat internacional té l’obligació de fer alguna cosa més que declarar la seva decepció davant de l’anunci del govern israelià l’endemà mateix de la votació a la seu de la UNESCO, d’accelerar la construcció de nous habitatges als voltants de Jerusalem: ha d’aplaudir les accions de desobediència civil que està duent a terme l’Autoritat Palestina, perquè això és el que són i no una provocació que entorpirà el “procés de pau”, tal i com va declarar l’enviada de la Unió Europea al quartet, Helga Schmid, en un intent d’aturar la petició palestina davant la UNESCO. Un cop baix  no només a l’Autoritat Palestina sinó també a totes aquelles persones que, com jo, han deixat de creure en les bones intencions de la comunitat internacional en general i dels Estats Units en particular, que només s’atreveixen a estar decebuts amb Israel però castiguen amb contundència els palestins.

Els palestins ja són a la UNESCO, un pas simbòlicament important però que no els alliberarà de l’ocupació mentre les accions expansionistes d’Israel només siguin rebudes com decebedores.

Gilad, pobre noi!!!

El proper dimarts, si no hi ha cap entrebanc d’última hora, el soldat israelià Gilad Shalit tornarà a casa després d’aproximadament cinc anys de captiveri a mans de Hamas a Gaza. Els seus pares i el seu avi podran per fi descansar i tornar a viure  després de tan temps d’angoixa , por i patiment. És bo que per fi aquest noi sigui posat en llibertat, de fet mai hauria d’haver passat pel que de ben segur ha estat una situació límit i  la qual li serà difícil de superar per intentar tornar a una vida “normal”, si és que a Israel es pot tenir una vida “normal”.

Al mateix temps més de 1,000 palestins seran alliberats de les presons israelianes, entre els quals hi ha dones. I de la mateixa manera les seves famílies per fi els podran rebre, abraçar i intentar recuperar el temps perdut, que en alguns casos ha estat d’anys. També és bo que aquests palestins i palestines per fi siguin posats en llibertat, molts d’ells tampoc haurien d’haver patit la situació límit que suposa estar reclòs en una presó israeliana on en molt casos no podien rebre visites dels familiars,o no havien estat acusats de cap càrrec. A ells i a elles també els serà complicat tornar a tenir una vida “normal”, si és que a Cisjordània i Gaza es pot tenir una vida “normal”.

Tots dos pobles estaran de celebració però servirà també per ajudar a que hagi un apropament? Ho dubto molt perquè d’una banda Israel es considerarà en possessió del bé, a l’haver alliberat a més de 1,000 presoners palestins a canvi d’un sol soldat i els palestins de ben segur pensaran que encara queden milers més dels seus a les presons israelianes  i que per a Israel hi ha éssers humans més importants que altres si el tracte ha estat una persona a canvi de mil.

I si Israel no ha tingut problema per negociar amb Hamas l’alliberament de Gilad a canvi de presoners palestins, per què no canvia de rumb i negocia també amb Hamas per així poder acabar amb el patiment de tots dos pobles?