domingo, 29 de junio de 2014

UNA PARTIDA ON TOTHOM HI PERD



El segrest de tres adolescents israelians quan tornaven a casa seva en un assentament de Cisjordània, va desfermar totes alarmes i les pors en un poble -el jueu- que en moments com aquests torna a veure la seva existència com a col·lectiu en perill. Com a reacció, la societat israeliana es mostra com un gueto fortament armat, sense cap mena de compassió cap a altri i incapaç de pensar racionalment.
Al capdavant d'aquest poble hi ha el govern que ha fet arribar la seva propaganda a proporcions increïbles. Pràcticament la totalitat dels mitjans escrits han estat dedicats únicament a les operacions militars, i la ràdio i la televisió han ampliat aquesta cobertura mediàtica amb emissions en directe durant 24 hores i un dia i un altre. Pobre del periodista que gosi trencar l'única veu possible! Les fonts oficials militars s'encarreguen de silenciar-lo o minimitzar-lo.
Aquest “estat d'emergència nacional ” es va posar en marxa poques hores després que el govern de Netanyahu tingués notícies del segrest dels tres joves colons. Sense cap mena de prova, el cap de govern va declarar públicament que Hamas era darrere de la desaparició dels nois i tot seguit es va posar en marxa una operació que encara dura avui amb l'objectiu de fer fora Hamas de Cisjordània i, en última instància, convèncer Mahmud Abbas de la conveniència de trencar el recent govern de coalició del seu partit amb la formació que governa la franja de Gaza.
Una nit i una altra, grups de soldats fortament armats han entrat a les cases, han atemorit criatures i dones i s'han endut els homes emmanillats; centenars de persones -entre les que hi ha mestres, treballadors socials, polítics locals- ja són a les presons israelianes senzillament perquè tenen relació amb la xarxa social i política de Hamas. Fa setmanes que soldats israelians fan escorcolls casa per casa a Cisjordània, moltes vegades en incursions nocturnes; realitzen operacions a Gaza amb l'objectiu de liquidar combatents del grup islamista i mentrestant tot un poble viu atemorit per saber-se objecte d'aquest càstig col·lectiu que el govern israelià està perpetrant en contra de la legalitat internacional i de la Convenció de Ginebra. Malauradament no és la primera vegada que l'exèrcit israelià fa servir aquesta herència del Mandat britànic per castigar tot un poble, el palestí. I pel que fa a l'altre poble, el jueu, el seu govern l'ha fet hostatge d'aquest gueto on l'ha arraconat, i l'ha convençut que el món sencer és antisemíta perquè no li dóna obertament suport en aquesta partida. Un clar exemple d'aquesta suposada hostilitat internacional és la rebuda freda que els familiars dels tres nois van tenir a la seu de Nacions Unides a Ginebra.

Només hi ha una via possible per tal que en aquesta partida i en altres que s'han jugat i es jugaran, els dos pobles no hi perdin més que el molt que ja hi han perdut: acabar amb l'ocupació.

domingo, 8 de junio de 2014

Quaranta-set anys d'ocupació a les espatlles d'Israel


Quaranta-set anys després d'aquell 5 de juny de 1967 l'estat d'Israel continua perseguint la conquesta i la reconquesta de territoris de tot “Eretz Israel”. Al llarg d'aquests anys sempre ha trobat les excuses necessàries per seguir amb la política de colonització que hauria de culminar amb la incorporació a Israel de les anomenades Judea i Samària. Aquesta setmana el govern del primer ministre Netanyahu ha trobat aquesta excusa en l'anunci per part de Hamas i l'Autoritat Palestina del nou govern de coalició nacional, què té el suport dels partits palestins més significatius.

Netanyahu deu creure que és ell i no els palestins qui ha de triar com pot ser el govern palestí i com que no ha estat així i a més Hamas forma part d'aquesta coalició, el primer minsitre israelià declara el boicot a aquest nou govern i exigeix que la comunitat internacional faci el mateix. Però tant els Estats Units com la Unió Europea accepten el nou govern d'unitat palestí i si Israel tingués la voluntat política d'avançar cap a un acord de pau també l'hauria d'acceptar perquè tàcticament és millor que Hamas comparteixi la responsabilitat en aquest nou govern que no pas que l'ataqui des de fora.

Malauradament, la manca de voluntat política i la necessitat obsessiva de continuar conquerint i reconquerint al llarg de 47 anys, a partir de la mal anomenada Guerra dels Sis Dies, ens ha donat aquest fatídic veredicte: “Construcció” amb majúscules . Uri Ariel, ministre d'habitatge, ho explica com la resposta apropiada davant l'atreviment palestí. Mil cinc-centes noves contruccions a Jerusalem Est i a diferents parts de Cisjordània, com ara Efrat, Beitar Ilit, Ariel, Zivat Ze'ev.

El moviment per la pau d’Israel, tot i no ser molt potent i no tenir el suport necessari per part de l'opinió pública israeliana, és persistent en la seva lluita per acabar amb 47 anys d'ocupació, i ho demostra diariàment amb accions i campanyes com les que s'estan succeint aquests dies per exigir al seu govern que “s'alliberi de l'ocupació”. Gush Shalom encapçala un any més la marxa per reclamar el fi de les polítiques de colonització. L'organització d'exsoldats de l’exèrcit israelià Breaking the Silence ha organitzat una lectura continuada durant 10 hores de testimonis recollits per soldats que han servit als Territoris Ocupats. Personalitats del món acadèmic i altres voluntaris s'han ofert per fer aquestes lectures que els mateixos soldats no s'atreveixen a fer. S'han pogut sentir testimonis com aquest:

Un noi que es trobava força lluny de nosaltres va encendre la flama d'un còctel molotov. El soldat que tenia a la meva vora va apuntar el seu rifle cap al noi i li va disparar un tret al cap, el noi va caure mort allà mateix. Nosaltres ens trobàvem en una posició segura i reforçada amb ciment i tan allunyada del noi que era impossible que qualsevol de nosaltres prengués mal. Però el reglament diu que un còctel molotov és una arma mortal i per tant disparar en defensa pròpia està totalment justificat. El soldat que va matar el noi palestí no tenia cap interés a defensar-se, només buscava una excusa per disparar i matar, i la va trobar”.

Les excuses per seguir emprant la violència directa o per seguir amb les mateixes polítiques d'expansió no poden marcar el ritme de relació entre dos pobles que fa massa temps que duen l'odi, el vessament de sang i el malbaratament de recursos a les seves espatlles.