viernes, 28 de noviembre de 2014

De quan un estat deixa de ser democràtic per llei.



El govern israelià ha presentat una  llei que molt aviat es debatrà al parlament i segurament s'aprovarà i que significarà la discriminació legal de tots els ciutadans israelians que no siguin d'origen jueu en una clara referència als ciutadans àrabs d'Israel que suposen el 20% de la població.

Aquesta llei defineix Israel com l’estat del poble jueu i com a tal dóna cabuda a qualsevol ciutadà jueu d'arreu del món però exclou els ciutadans israelians que no ho són. La llei també determina que “El Gran Israel” (Eretz Israel), que inclou Cisjordània i Gaza, és l'única pàtria històrica del poble jueu i no reconeix el fet que la mateixa terra és l'única pàtria dels palestins, els quals van ser desarrelats el 1948.

L’aprovació d’aquesta llei evidencia la impossibilitat de resoldre un conflicte quan una part es creu en possessió de l’única veritat i, per tant, exclou absolutament la veritat de l’altre i el considera inferior precisament perquè està mancat de “la veritat”.

Des de la seva fundació, l’estat d’Israel ha transmès un únic missatge a la minoria palestina, que Israel no és casa seva. El mitjà utilitzat per tots els governs hebreus per fer palès aquest missatge ha estat una profunda legislació discriminatòria, per exemple la llei de ciutadania que no permet la reunificació de famílies palestines quan un dels cònjuges és originari de Cisjordània o Gaza, o la llei que prohibeix que els municipis àrabs d'Israel commemorin la Naqba. I ara coneixem la joia de la corona d'una legislació discriminatòria i excloent: la llei que defineix l’estat com a essencialment jueu.

L’aprovació d’aquesta llei no ha sorprès la minoria palestina perquè en el seu dia a dia sempre han estat tractats com a ciutadans de segona i fins i tot alguns s’atreveixen a posar-hi sentit de l’humor amb una campanya que s’ha endegat a Facebook on conviden tothom a canviar la fotografia del perfil per un segell en hebreu on es llegeix “ciutadans de segona”. Aquesta iniciativa d'una jove palestina de Haifa està carregada de significat perquè no només denuncia la discriminació sinó que també anuncia que un estat on conviuen ciutadans jueus i ciutadans palestins, la majoria àrabs però també cristians, no pot ser alhora un estat jueu i un estat democràtic.



lunes, 6 de octubre de 2014

A les Nacions Unides les paraules, sobre el terreny els fets


Aquesta setmana ha tingut lloc la sessió d’obertura de la 69ª Assemblea General de les Nacions Unides. El primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, va fer com si l’ultima acció militar a Gaza que es va cobrar més de 2,000 víctimes mortals, la majoria civils, no hagués passat i quan el Secretari General Ban Ki Mun li va recriminar l'ús desmesurat de la força i l'atac contra edificis d’aquest organisme, el cap d'estat israelià va dir que Israel se sent discriminat i que és l’organització islamista Hamas qui ha de ser investigada per cometre crims de guerra. Fins i tot va etzibar que l’estat islàmic i Hamas són branques del mateix arbre verinós i que s’ha de combatre per tots els mitjans a l’abast.

Pel que fa a l’ocupació, un cop més el primer ministre va rebutjar reconéixer que existeix perquè “el poble jueu no és ocupant a la seva terra”. De la mateixa manera va rebutjar les accions desmesurades de l’excèrcit israelià que qualifica com l’excèrcit més moral que existeix avui al món.
Això sí, no va deixar d’afirmar que Israel vol la pau però que l’Autoritat Palestina la rebutja en haver format un govern de coalició amb Hamas. Queda clar, doncs, que Netanyahu vol la pau amb els palestins, però només en els termes que ell proposa. Com ha dit tantes vegades abans, Abbas podia triar entre la pau i Hamas i ha triat Hamas.

Mentre a Nova York se sentien aquestes paraules, als territoris ocupats continuava la política de desplacament forçós de la població palestina de Jerusalem Est: Al barri d'Abu Dis s'enderrocaven tres plantes d’un edifici d'habitatges que, segons sembla, no disposaven dels permisos per edificar que havia de concedir l’ajuntament de Jerusalem. Cal dir que aquetst permisos són, a la pràctica, impossibles d’obtenir com molt sovint a denunciat el Comité isarelià contra la demolició de cases (ICAHD). També a Jerusalem Est, al barri de Silwan, un grup de colons protegits per soldats israelians van entrar en set blocs d'apartaments i va fer fora les set famílies que hi vivien i que passen a engreixar el nombre de desplaçats palestins als territoris ocupats.
Tornant a l’Assemblea General, l'ambaixador palestí, Ryad Mansour, va declarar que el govern palestí presentarà una petició davant el Consell de Seguretat d'aqui a unes tres setmanes on demanarà que es fixi el novembre de 2016 com a data límit per posar fi a l’ocupació. Veurem què passarà quan la petició arribi al Consell de Seguretat, on cal recordar que els Estats Units sempre han exercit el seu dret de veto quan es tracta d’ Israel.



viernes, 29 de agosto de 2014

50 dies després.



Han estat 50 dies de destrucció, de por, de dolor, de mort i desolació, i tot per què?
Han callat les armes, i no és poca cosa, sobretot després de veure els efectes devastadors que l'arsenal israelià ha provocat sobre la població de la franja de Gaza. 50 dies que han causat 2,139 morts palestins i una setantena d'israelians, 50 dies que han provocat més d'11,000 ferits, 50 dies que han resultat en 20,000 cases destruïdes i uns 500,000 desplaçats que no saben quan i on podran tenir quelcom semblant a allò que havia estat casa seva.
I també 50 dies de pànic entre la població israeliana que viu prop de la frontera amb la franja, tot i que ells sabien on refugiar-se, les famílies palestines no han tingut aquesta opció, ni tan sols quan creien que els edificis de les Nacions Unides podrien resguarda-los d'una mort més que probable.
Han callat les armes d'ambdós costats però em temo que res fa preveure un canvi real en les actituds d'uns i altres.
Quan fa un parell de dies escoltava les declaracions tant del líder de Hamas com del primer ministre israelià, vaig sentir que ni els uns ni els altres semblen disposats a fer un cop de timó que pugui resultar en alguna cosa més que un cessament de les hostilitats. Hamas es va declarar vencedor perquè Israel no ha estat capaç de neutralitzar la resistència, cap esment a les més de 2,000 víctimes, com si s'acceptes què és el preu a pagar, i em pregunto quin valor té la vida humana per aquesta gent?
I el primer ministre israelià, tot i les crítiques rebudes des de dins del seu pròpi govern, també se sent vencedor perquè s`ha aconseguit l'objectiu de neutralitzar els nombsosos túnels que el moviment islamista feia servir per fer incursions dintre de territori israelià. També em pregunto quin valor té la vida humana per aquest govern?
50 dies després la realitat és que ningú ha guanyat res, perquè cap objectiu pot justificar tanta destrucció.
I ara què? A Gaza, com ja va passar l'any 2009 i el 2012 toca reconstruir. Una pluja de milions de dòlars de països donants faran possible que poc a poc les famílies puguin tornar a tenir una casa , que els hospitals tornin a funcionar plenament, que l'aigua potable torni a ser una realitat, que els nens puguin tornar a l'escola, que els pescadors puguin tornar a sortir amb les seves barques però aquest renéxier de les cendres no serà permanent si no es treballa per aconseguir algun accord que permeti al poble palestí viure lliurement i al poble israelià viure amb seguretat. El camí és ple de dificultats però posar fi a l'ocupació i desmilitaritzar les milícies de Hamas podria ser un bon inici.

50 dies després imatges de nens palestins amb pistoles celebrant el triomf de la resistència no fan entreveure la llum al final del túnel.



martes, 29 de julio de 2014

Gaza Names Project

Ja no tinc paraules, ja no puc descriure l'horror al que està sotmesa la població de Gaza des que el 7 de juliol va començar una nova orgia de bombes, coets, trets, drones i míssils. La mort sembla haver guanyat la partida macabra i tot i així, n'hi ha que s'atreveixen a néixer en aquest petit territori, com la critaura que va començar a respirar després que els metges fessin una cesària a la seva mare morta en un bombardeig, el pare i un germà també van morir en el mateix atac.
Jo ja no trobo paraules, a la meva manera prego perquè els d'ahir siguin els darrers morts d'aquesta orgia, encara vull creure que la vida és prou important, com ho creuen el gran nombre de persones que individualment o col·lectiva, denuncien el menysteniment de la vida de nens, dones, homes i vells palestins de Gaza.

Us deixo amb una iniciativa de l'organització "Jewish Voice for Peace" anomenada Gaza Names Project

Freedom for Palestine: #GazaNames Project



domingo, 29 de junio de 2014

UNA PARTIDA ON TOTHOM HI PERD



El segrest de tres adolescents israelians quan tornaven a casa seva en un assentament de Cisjordània, va desfermar totes alarmes i les pors en un poble -el jueu- que en moments com aquests torna a veure la seva existència com a col·lectiu en perill. Com a reacció, la societat israeliana es mostra com un gueto fortament armat, sense cap mena de compassió cap a altri i incapaç de pensar racionalment.
Al capdavant d'aquest poble hi ha el govern que ha fet arribar la seva propaganda a proporcions increïbles. Pràcticament la totalitat dels mitjans escrits han estat dedicats únicament a les operacions militars, i la ràdio i la televisió han ampliat aquesta cobertura mediàtica amb emissions en directe durant 24 hores i un dia i un altre. Pobre del periodista que gosi trencar l'única veu possible! Les fonts oficials militars s'encarreguen de silenciar-lo o minimitzar-lo.
Aquest “estat d'emergència nacional ” es va posar en marxa poques hores després que el govern de Netanyahu tingués notícies del segrest dels tres joves colons. Sense cap mena de prova, el cap de govern va declarar públicament que Hamas era darrere de la desaparició dels nois i tot seguit es va posar en marxa una operació que encara dura avui amb l'objectiu de fer fora Hamas de Cisjordània i, en última instància, convèncer Mahmud Abbas de la conveniència de trencar el recent govern de coalició del seu partit amb la formació que governa la franja de Gaza.
Una nit i una altra, grups de soldats fortament armats han entrat a les cases, han atemorit criatures i dones i s'han endut els homes emmanillats; centenars de persones -entre les que hi ha mestres, treballadors socials, polítics locals- ja són a les presons israelianes senzillament perquè tenen relació amb la xarxa social i política de Hamas. Fa setmanes que soldats israelians fan escorcolls casa per casa a Cisjordània, moltes vegades en incursions nocturnes; realitzen operacions a Gaza amb l'objectiu de liquidar combatents del grup islamista i mentrestant tot un poble viu atemorit per saber-se objecte d'aquest càstig col·lectiu que el govern israelià està perpetrant en contra de la legalitat internacional i de la Convenció de Ginebra. Malauradament no és la primera vegada que l'exèrcit israelià fa servir aquesta herència del Mandat britànic per castigar tot un poble, el palestí. I pel que fa a l'altre poble, el jueu, el seu govern l'ha fet hostatge d'aquest gueto on l'ha arraconat, i l'ha convençut que el món sencer és antisemíta perquè no li dóna obertament suport en aquesta partida. Un clar exemple d'aquesta suposada hostilitat internacional és la rebuda freda que els familiars dels tres nois van tenir a la seu de Nacions Unides a Ginebra.

Només hi ha una via possible per tal que en aquesta partida i en altres que s'han jugat i es jugaran, els dos pobles no hi perdin més que el molt que ja hi han perdut: acabar amb l'ocupació.

domingo, 8 de junio de 2014

Quaranta-set anys d'ocupació a les espatlles d'Israel


Quaranta-set anys després d'aquell 5 de juny de 1967 l'estat d'Israel continua perseguint la conquesta i la reconquesta de territoris de tot “Eretz Israel”. Al llarg d'aquests anys sempre ha trobat les excuses necessàries per seguir amb la política de colonització que hauria de culminar amb la incorporació a Israel de les anomenades Judea i Samària. Aquesta setmana el govern del primer ministre Netanyahu ha trobat aquesta excusa en l'anunci per part de Hamas i l'Autoritat Palestina del nou govern de coalició nacional, què té el suport dels partits palestins més significatius.

Netanyahu deu creure que és ell i no els palestins qui ha de triar com pot ser el govern palestí i com que no ha estat així i a més Hamas forma part d'aquesta coalició, el primer minsitre israelià declara el boicot a aquest nou govern i exigeix que la comunitat internacional faci el mateix. Però tant els Estats Units com la Unió Europea accepten el nou govern d'unitat palestí i si Israel tingués la voluntat política d'avançar cap a un acord de pau també l'hauria d'acceptar perquè tàcticament és millor que Hamas comparteixi la responsabilitat en aquest nou govern que no pas que l'ataqui des de fora.

Malauradament, la manca de voluntat política i la necessitat obsessiva de continuar conquerint i reconquerint al llarg de 47 anys, a partir de la mal anomenada Guerra dels Sis Dies, ens ha donat aquest fatídic veredicte: “Construcció” amb majúscules . Uri Ariel, ministre d'habitatge, ho explica com la resposta apropiada davant l'atreviment palestí. Mil cinc-centes noves contruccions a Jerusalem Est i a diferents parts de Cisjordània, com ara Efrat, Beitar Ilit, Ariel, Zivat Ze'ev.

El moviment per la pau d’Israel, tot i no ser molt potent i no tenir el suport necessari per part de l'opinió pública israeliana, és persistent en la seva lluita per acabar amb 47 anys d'ocupació, i ho demostra diariàment amb accions i campanyes com les que s'estan succeint aquests dies per exigir al seu govern que “s'alliberi de l'ocupació”. Gush Shalom encapçala un any més la marxa per reclamar el fi de les polítiques de colonització. L'organització d'exsoldats de l’exèrcit israelià Breaking the Silence ha organitzat una lectura continuada durant 10 hores de testimonis recollits per soldats que han servit als Territoris Ocupats. Personalitats del món acadèmic i altres voluntaris s'han ofert per fer aquestes lectures que els mateixos soldats no s'atreveixen a fer. S'han pogut sentir testimonis com aquest:

Un noi que es trobava força lluny de nosaltres va encendre la flama d'un còctel molotov. El soldat que tenia a la meva vora va apuntar el seu rifle cap al noi i li va disparar un tret al cap, el noi va caure mort allà mateix. Nosaltres ens trobàvem en una posició segura i reforçada amb ciment i tan allunyada del noi que era impossible que qualsevol de nosaltres prengués mal. Però el reglament diu que un còctel molotov és una arma mortal i per tant disparar en defensa pròpia està totalment justificat. El soldat que va matar el noi palestí no tenia cap interés a defensar-se, només buscava una excusa per disparar i matar, i la va trobar”.

Les excuses per seguir emprant la violència directa o per seguir amb les mateixes polítiques d'expansió no poden marcar el ritme de relació entre dos pobles que fa massa temps que duen l'odi, el vessament de sang i el malbaratament de recursos a les seves espatlles.



domingo, 27 de abril de 2014

Una reacció previsible o la gran excusa

La reacció del govern israelià davant l’anunci d'un accord entre Al Fatah i Hamas no podia ser més previsible. El primer ministre Netanyahu fins i tot ha utilitzat les mateixes paraules que ja va fer servir el maig de 2011 quan també es va anunciar un acord entre les dues faccions palestines: “Mahmud Abbas ha de triar entre fer la pau amb Israel o fer la pau amb Hamas”. Ho vaig escriure llavors en un post en aquest mateix blog. De la mateixa manera que ja va fer llavors, Israel ha amenaçat amb no deixar fluir els diners que recapta i que corresponen a l’Autoritat Palestina, i finalment ha anunciat que si l’acord es materialitza, Israel abandonarà les converses de pau amb els palestins. Tot molt previsible. De fet, ja fa temps que crec que l’actual govern israelià no té cap interès en aquestes converses de pau que des que es van iniciar el passat mes de juliol han donat algun titular als diaris, molts viatges a la regió del secretari d’estat nordamericà, John Kerry, però res que es pugui considerar un avenç ni que sigui petit en l'actual status quo: Israel continua amb la política d’expansió dels assentaments i la vida diària de la població palestina continua patint la humiliació dels soldats israelians i de la població colona, molt especialment a la zona d’Hebron i la població de Gaza continua patint el bloqueig i els atacs de l'exèrcit israelià.

A diferència de l’any 2011, alguns partits polític israelians a l’oposició han criticat la reacció del seu govern. El Partit Laborista suggereix que en lloc de sorprendre’s pels esdeveniments, el que hauria de fer l’executiu és presentar una proposta per a un acord de pau amb els palestins que podria tenir el suport internacional, amb totes les garanties diplomàtiques i de seguretat. El partit polític Meretz va més enllà quan afirma que la decisió del gabinet de Netanyahu desenmascara la seva veritable cara del govern, que feia temps que buscava l’excusa per dinamitar les converses de pau.

Seria bo que el govern israelià tingués la voluntat de veure la reconciliació entre les dues faccions palestines com una oportunitat, sobretot si es té en compte que el mateix Abbas ha assegurat que un govern d’unitat amb Hamas reconeixeria Israel i condemnaria el terrorisme. Malauradament, en lloc de veure-ho com una oportunitat, Israel ho fa servir d’excusa per castigar i sancionar l’Autoritat Palestina, i per desmarcar-se d’unes converses de pau que tenen en el proper dimarts 29 d’abril la data de caducitat si abans cap de les dues parts demana de continuar. Mahmud Abbas ha declarat que està disposat a seguir més enllà del dia 29 sempre i quan Israel alliberi el grup de presos que havia d’ haver alliberat el març i congeli la construcció tant a Cisjordània com a Jerusalem Est.
I el govern israelià? Previsiblement ja ho ha dit amb el mantra “Abbas ha de triar entre fer la pau amb Hamas o fer la pau amb Israel”.


jueves, 27 de marzo de 2014

El règim penitenciari també discrimina els àrabs israelians


A finals de setmana s’hauria de materialitzar l’alliberament d’un grup de presos palestins, el quart des que el juliol passat es van reprendre les negociacions sota el paraigua de la diplomàcia nord americana, però aquest gest penja d’un fil, sobretot després que l’Autoritat Palestina es negués a reconèixer Israel com un estat jueu i la Lliga Àrab, reunida aquests dies a Kuwait, donés suport a Mahmud Abbas en aquesta negativa.

D’aquí uns dies, si Israel decideix no alliberar aquest quart grup de presos, tal i com s'havia compromés a fer, serem novament testimonis d’una allau de retrets mutus, sempre responsabilitzant “l'altre” del fracàs. Però hi haurà algú capaç de posar-se en la pell de les famílies dels presos que durant dies s’han mogut entre l’esperança per l’alliberament imminent i la desesperació davant la possibilitat que els seus familiars segueixin a la presó?

Molt em temo que no, especialment a Israel, d’on són originaris bona part del presos palestins que haurien de ser alliberats. Una part important de la població jueva d’Israel es mostra insensible al patiment d’unes famílies que en molts casos fa més de 30 anys que tenen el pare, el fill, o el marit entre reixes perquè el seu dolor no és comparable al dolor que una mare, pare, fill o filla jueu sent davant l’empresonament d’un dels seus. El mateix règim penitenciari és diferent si es tracta d’un reclús israelià jueu o d’un israelià d’origen àrab. Aquests últims són tractats com a palestins dels territoris ocupats i no com a ciutadans d'Israel i per tant no tenen dret a rebre cap permís penitenciari, visites conjugals o trucades telefòniques ni tan sols quan els pares o algun parent proper mor.

Si a Israel la justícia fos igual per a tothom, aquests presos fa anys que haurien sortit de la presó, tal com succeeix quan l’acusat per un delicte de sang és d'origen jueu. Algun d’aquests són alliberats al cap de pocs anys, especialment si la víctima és palestina: Yoram Skolnick, acusat i condemnat per la mort d’un ciutadà palestí, va ser posat en llibertat al cap de 8 anys de complir condemna; Ami Popper, acusat i condemnat per la mort de molts ciutadans àrabs, obté permisos penitenciaris. I això en el cas que els acusats siguin condemnats, perquè és tristament sabut que molts casos no arriben mai a judici, especialment si les víctimes són àrabs. Gideon Levy no ho podia dir més clar en un article d'aquesta setmana al diari Haaretz “Israel maltracta els presos palestins perquè són àrabs i no jueus, perquè la sang que van vessar era jueva i no àrab”.


Aquest tracte discriminatori no fa res més que corroborar la situació de la minoria àrab d'Israel, que veu com se’ls tracta com a ciutadans de segona en tots els àmbits de la seva vida, ara també en l'àmbit penitenciari.

domingo, 9 de marzo de 2014

Negociacions de pau, negociacions de què?



Jo ja he perdut el compte de les ocasions en què s'ha parlat de negociacions de pau a l'Orient Mitjà entre israelians i palestins, de les vegades que els uns i els altres s'han acusat mutuament de fer-les fracasar, i dels diferents actors internacionals que s'hi han implicat. Aquestes últimes setmanes ho hem tornat a sentir: Netanyahu demana a Barack Obama que pressioni Mahmud Abbas perquè faci més concessions i aquest afirma que als palestins ja no els queda res més per concedir.

Però Israel no afluixa davant dels Estats Units, perquè considera que ja ha donat prou mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins, mentre que aquests no cedeixen en qüestions tan importants per a Israel com és el reconeixement de l'estat hebreu com un estat jueu. Si el govern israelià no aparca aquesta demanda, les negociacions tornaran a caure en un punt mort perquè Mahmud Abbas no pot menystenir el 20% de la població d'Israel, que és Palestina, així com tampoc no pot obviar la imparable construcció d'habitatges als assentaments que segurament suposa l'obstacle més gran a l'hora de continuar les negociacions més enllà del proper mes d'abril.

Els fets són inqüestionables: des de l'ultim govern de Netanyahu, la construcció a Cisjordània s’ha accelerat. El 2013 va augmentar un 123% respecte l’any anterior. Aquestes són les mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins? Els 2534 nous habitatges als assentaments de Cisjordània són la contribució del govern israelià a les negociacions? Francament, quan un govern sap que aturar les construccions a Jerusalem Est o a qualsevol altre indret dels territoris ocupats significaria un pas molt important per fer avançar les negociacions, però fa justament el contrari, només pot voler dir que vol perpetuar l'status quo i que l’ocupació és un fi en si mateix.

Davant d’aquesta realitat, com es pot avançar? Els palestins semblen disposats a seguir amb les negociacions si Israel s’avé a congelar la construcció als assentaments, però els fets quasi diaris demostren que això no succeirà i per tant som on erem i on probablement serem quan d'aqui un temps algun actor internacional estigui disposat a mediar entre israelians i palestins amb l'objectiu de rellançar unes negociacions -de què?-



miércoles, 29 de enero de 2014

La ferida de Síria

La ferida siriana no deixa de sagnar i no sembla que hi hagi ningú capaç de guarir-la, ans al contrari. Les xifres que arriben són esfereïdores: 150 morts diaris, 2.500 nous refugiats cada dia i 6.000 persones que diàriament han de deixar les seves llars.
Des que la revolta pacífica del poble sirià va ser segrestada per diferents faccions que lluiten els uns contra els altres i tots contra el règim alauita dels al-Àssad, el país està immers en un conflicte de caire sectari d'una gran complexitat que està provocant la que ja es considera la major crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial.
Més de 100.000 morts, 2,4 milions de refugiats comptabilitzats, el 75% dels quals són menors de 12 anys, 6,5 milions de desplaçats interns, són xifres que esgarrifen qualsevol però que no sembla que siguin prou alarmants per a aquells que des de Ginebra no fan l'impossible per posar fi a tota aquesta barbàrie provocada per l'home i per una ingent quantitat d'armament que arriba a totes les mans, ja sigui des de Rússia, l'Iran, Aràbia Saudita o altres.
La comunitat internacional amb els EU al capdavant no vol intervenir militarment al país i no ho lamento, ja que dubto molt que nous actors i més armament servissin per alleugerir el patiment de la població civil, però tampoc veig una bona resposta a la crisi humanitària que s'està produint i mentre l'allau de refugiats no para de crèxier i l' Alt Comissionat pels Refugiats de Nacions Unides (UNHCR) ha demanat a Europa que aculli 30.000 refugiats provinents de Síria, aquesta només n'accepta 18.000, mentre que els països de la zona reben i acullen com poden el gruix de la població siriana refugiada.

La ferida siriana no guarirà fins que els nens, homes i dones d'aquell país puguin tornar a casa seva sense por, i per tal de fer-ho possible s'ha d'aturar la transferència, venda i ús de totes les armes. Sé que sense un tractat eficaç sobre el comerç d'armes això no serà possible i per tant la ratificació del tractat per part del països que suministren armament a qualsevol de les faccions implicades en el conflicte sirià és fonamental i significaria una voluntat ferma per part d'aquests països de curar la ferida siriana.