Abbas i Netanyahu

Divendres passat el president de l’Autoritat Palestina no va decebre els milers de palestins i palestines que l’estaven escoltant des de tots els racons de Cisjordània, i voldria creure que també de Gaza. En un discurs clar i contundent va assenyalar que era hora que els palestins tinguessin un estat i que portava la petició a Nacions Unides perquè ja n’hi havia prou de negociacions que no duien en lloc, de tornar a casa amb les mans buides, i ho feia perquè els palestins i palestines ho demanen a crits i segurament perquè vol ser recordat per haver donat un cop d’efecte després d’anys de ser considerat un líder sense cap mena de carisma. En contra seu, i al meu parer, Abbas hauria d’haver treballat més per aconseguir que les diferents faccions polítiques palestines s’avenissin  a donar aquest pas davant de les Nacions Unides,  però no ha estat així.

El primer ministre israelià també va parlar davant de l’Assemblea General, però el seu discurs va ser gastat, conegut però buit, i amb clares referències al passat, no pas al futur. Va convertir el tema de la seguretat en un mantra,  sense voler admetre en cap moment que la seguretat dels israelians i les israelianes passa per posar fi a la cruent política dels assentaments. Però estic convençuda que cada dia més ciutadans i ciutadanes d’Israel estan tips d’aquest discurs, que l’únic que provoca és un deteriorament preocupant de les polítiques socials a causa de l’augment constant del pressupost destinat a defensa i a  l’ampliació dels assentaments. L’estiu ha fet despertar els israelians, que estan indignats pels preus dels habitatges, per la pèrdua constant de drets socials, i han decidit plantar-se i exigir al seu govern que es preocupi més per ells i dugui a terme polítiques socials veritables.

Aquest nou despertar de la consciència em fa ser optimista. Sempre he cregut que el canvi de rumb d’Israel respecte als palestins ha de venir de dins. Són els ciutadans i ciutadanes d’Israel els que amb la seva força han de marcar el camí a seguir per tal que el somni, anhel i dret dels seus veïns palestins esdevingui una realitat: les protestes d’aquest passat mes de juliol són el primer pas.