A
finals de setmana s’hauria de materialitzar l’alliberament d’un
grup de presos palestins, el quart des que el juliol passat es van
reprendre les negociacions sota el paraigua de la diplomàcia nord
americana, però aquest gest penja d’un fil, sobretot després que
l’Autoritat Palestina es negués a reconèixer Israel com un estat
jueu i la Lliga Àrab, reunida aquests dies a Kuwait, donés suport a
Mahmud Abbas en aquesta negativa.
D’aquí
uns dies, si Israel decideix no alliberar aquest quart grup de
presos, tal i com s'havia compromés a fer, serem novament testimonis
d’una allau de retrets mutus, sempre responsabilitzant “l'altre”
del fracàs. Però hi haurà algú capaç de posar-se en la pell de
les famílies dels presos que durant dies s’han mogut entre
l’esperança per l’alliberament imminent i la desesperació
davant la possibilitat que els seus familiars segueixin a la presó?
Molt
em temo que no, especialment a Israel, d’on són originaris bona
part del presos palestins que haurien de ser alliberats. Una part
important de la població jueva d’Israel es mostra insensible al
patiment d’unes famílies que en molts casos fa més de 30 anys que
tenen el pare, el fill, o el marit entre reixes perquè el seu dolor
no és comparable al dolor que una mare, pare, fill o filla jueu sent
davant l’empresonament d’un dels seus. El mateix règim
penitenciari és diferent si es tracta d’un reclús israelià jueu
o d’un israelià d’origen àrab. Aquests últims són tractats
com a palestins dels territoris ocupats i no com a ciutadans d'Israel
i per tant no tenen dret a rebre cap permís penitenciari, visites
conjugals o trucades telefòniques ni tan sols quan els pares o algun
parent proper mor.
Si
a Israel la justícia fos igual per a tothom, aquests presos fa anys
que haurien sortit de la presó, tal com succeeix quan l’acusat per
un delicte de sang és d'origen jueu. Algun d’aquests són
alliberats al cap de pocs anys, especialment si la víctima és
palestina: Yoram Skolnick, acusat i condemnat per la mort d’un
ciutadà palestí, va ser posat en llibertat al cap de 8 anys de
complir condemna; Ami Popper, acusat i condemnat per la mort de molts
ciutadans àrabs, obté permisos penitenciaris. I això en el cas que
els acusats siguin condemnats, perquè és tristament sabut que molts
casos no arriben mai a judici, especialment si les víctimes són
àrabs. Gideon Levy no ho podia dir més clar en un article d'aquesta
setmana al diari Haaretz “Israel maltracta els presos palestins
perquè són àrabs i no jueus, perquè la sang que van vessar era
jueva i no àrab”.
Aquest
tracte discriminatori no fa res més que corroborar la situació de
la minoria àrab d'Israel, que veu com se’ls tracta com a ciutadans
de segona en tots els àmbits de la seva vida, ara també en l'àmbit
penitenciari.
