El règim penitenciari també discrimina els àrabs israelians

A finals de setmana s’hauria de materialitzar l’alliberament d’un grup de presos palestins, el quart des que el juliol passat es van reprendre les negociacions sota el paraigua de la diplomàcia nord americana, però aquest gest penja d’un fil, sobretot després que l’Autoritat Palestina es negués a reconèixer Israel com un estat jueu i la Lliga Àrab, reunida aquests dies a Kuwait, donés suport a Mahmud Abbas en aquesta negativa.

D’aquí uns dies, si Israel decideix no alliberar aquest quart grup de presos, tal i com s'havia compromés a fer, serem novament testimonis d’una allau de retrets mutus, sempre responsabilitzant “l'altre” del fracàs. Però hi haurà algú capaç de posar-se en la pell de les famílies dels presos que durant dies s’han mogut entre l’esperança per l’alliberament imminent i la desesperació davant la possibilitat que els seus familiars segueixin a la presó?

Molt em temo que no, especialment a Israel, d’on són originaris bona part del presos palestins que haurien de ser alliberats. Una part important de la població jueva d’Israel es mostra insensible al patiment d’unes famílies que en molts casos fa més de 30 anys que tenen el pare, el fill, o el marit entre reixes perquè el seu dolor no és comparable al dolor que una mare, pare, fill o filla jueu sent davant l’empresonament d’un dels seus. El mateix règim penitenciari és diferent si es tracta d’un reclús israelià jueu o d’un israelià d’origen àrab. Aquests últims són tractats com a palestins dels territoris ocupats i no com a ciutadans d'Israel i per tant no tenen dret a rebre cap permís penitenciari, visites conjugals o trucades telefòniques ni tan sols quan els pares o algun parent proper mor.

Si a Israel la justícia fos igual per a tothom, aquests presos fa anys que haurien sortit de la presó, tal com succeeix quan l’acusat per un delicte de sang és d'origen jueu. Algun d’aquests són alliberats al cap de pocs anys, especialment si la víctima és palestina: Yoram Skolnick, acusat i condemnat per la mort d’un ciutadà palestí, va ser posat en llibertat al cap de 8 anys de complir condemna; Ami Popper, acusat i condemnat per la mort de molts ciutadans àrabs, obté permisos penitenciaris. I això en el cas que els acusats siguin condemnats, perquè és tristament sabut que molts casos no arriben mai a judici, especialment si les víctimes són àrabs. Gideon Levy no ho podia dir més clar en un article d'aquesta setmana al diari Haaretz “Israel maltracta els presos palestins perquè són àrabs i no jueus, perquè la sang que van vessar era jueva i no àrab”.

Aquest tracte discriminatori no fa res més que corroborar la situació de la minoria àrab d'Israel, que veu com se’ls tracta com a ciutadans de segona en tots els àmbits de la seva vida, ara també en l'àmbit penitenciari.

Negociacions de pau, negociacions de què?

Jo ja he perdut el compte de les ocasions en què s'ha parlat de negociacions de pau a l'Orient Mitjà entre israelians i palestins, de les vegades que els uns i els altres s'han acusat mutuament de fer-les fracasar, i dels diferents actors internacionals que s'hi han implicat. Aquestes últimes setmanes ho hem tornat a sentir: Netanyahu demana a Barack Obama que pressioni Mahmud Abbas perquè faci més concessions i aquest afirma que als palestins ja no els queda res més per concedir.

Però Israel no afluixa davant dels Estats Units, perquè considera que ja ha donat prou mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins, mentre que aquests no cedeixen en qüestions tan importants per a Israel com és el reconeixement de l'estat hebreu com un estat jueu. Si el govern israelià no aparca aquesta demanda, les negociacions tornaran a caure en un punt mort perquè Mahmud Abbas no pot menystenir el 20% de la població d'Israel, que és Palestina, així com tampoc no pot obviar la imparable construcció d'habitatges als assentaments que segurament suposa l'obstacle més gran a l'hora de continuar les negociacions més enllà del proper mes d'abril.

Els fets són inqüestionables: des de l'ultim govern de Netanyahu, la construcció a Cisjordània s’ha accelerat. El 2013 va augmentar un 123% respecte l’any anterior. Aquestes són les mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins? Els 2534 nous habitatges als assentaments de Cisjordània són la contribució del govern israelià a les negociacions? Francament, quan un govern sap que aturar les construccions a Jerusalem Est o a qualsevol altre indret dels territoris ocupats significaria un pas molt important per fer avançar les negociacions, però fa justament el contrari, només pot voler dir que vol perpetuar l'status quo i que l’ocupació és un fi en si mateix.

Davant d’aquesta realitat, com es pot avançar? Els palestins semblen disposats a seguir amb les negociacions si Israel s’avé a congelar la construcció als assentaments, però els fets quasi diaris demostren que això no succeirà i per tant som on erem i on probablement serem quan d'aqui un temps algun actor internacional estigui disposat a mediar entre israelians i palestins amb l'objectiu de rellançar unes negociacions -de què?-

La ferida de Síria

La ferida siriana no deixa de sagnar i no sembla que hi hagi ningú capaç de guarir-la, ans al contrari. Les xifres que arriben són esfereïdores: 150 morts diaris, 2.500 nous refugiats cada dia i 6.000 persones que diàriament han de deixar les seves llars.

Des que la revolta pacífica del poble sirià va ser segrestada per diferents faccions que lluiten els uns contra els altres i tots contra el règim alauita dels al-Àssad, el país està immers en un conflicte de caire sectari d'una gran complexitat que està provocant la que ja es considera la major crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial.

Més de 100.000 morts, 2,4 milions de refugiats comptabilitzats, el 75% dels quals són menors de 12 anys, 6,5 milions de desplaçats interns, són xifres que esgarrifen qualsevol però que no sembla que siguin prou alarmants per a aquells que des de Ginebra no fan l'impossible per posar fi a tota aquesta barbàrie provocada per l'home i per una ingent quantitat d'armament que arriba a totes les mans, ja sigui des de Rússia, l'Iran, Aràbia Saudita o altres.

La comunitat internacional amb els EU al capdavant no vol intervenir militarment al país i no ho lamento, ja que dubto molt que nous actors i més armament servissin per alleugerir el patiment de la població civil, però tampoc veig una bona resposta a la crisi humanitària que s'està produint i mentre l'allau de refugiats no para de crèxier i l' Alt Comissionat pels Refugiats de Nacions Unides (UNHCR) ha demanat a Europa que aculli 30.000 refugiats provinents de Síria, aquesta només n'accepta 18.000, mentre que els països de la zona reben i acullen com poden el gruix de la població siriana refugiada.

La ferida siriana no guarirà fins que els nens, homes i dones d'aquell país puguin tornar a casa seva sense por, i per tal de fer-ho possible s'ha d'aturar la transferència, venda i ús de totes les armes. Sé que sense un tractat eficaç sobre el comerç d'armes això no serà possible i per tant la ratificació del tractat per part del països que suministren armament a qualsevol de les faccions implicades en el conflicte sirià és fonamental i significaria una voluntat ferma per part d'aquests països de curar la ferida siriana.

Nelson Rolihlahla Mandela, in memoriam.

Vaig conèixer la lluita antiapartheid i el seu símbol més conegut, Nelson Rolihlahla Mandela, a mitjans dels anys 80 a Londres i m'hi vaig implicar durant els prop de dos anys que hi vaig viure perquè era una causa justa i perquè reconec que el personatge de Mandela i el que representava em va fascinar. Vaig voler saber què va passar a Sudàfrica, com va ser possible l'existència del règim segregacionista de l'apartheid i d'on venien i qui eren els afrikaners. Però sobretot volia conèixer la història d'un home que va lligar la seva vida i la seva llibertat a la vida i llibertat del seu poble: Els negres de Sudàfrica.

Vint-i-set anys de reclusió, divuit dels quals a la presó de Roben Island, no van fer trontollar mai aquest compromís amb el seu poble, així com tampoc van fer germinar l'odi cap a aquells que durant quasi bé 50 anys van legislar unes polítiques que consideraven la majoria negra de Sudàfrica només com a mà d'obra barata i ignorant que no mereixia ser tractada com a éssers humans.

Aquí és on rau la grandesa de Nelson Mandela, que lluny d'afavorir l'ostracisme de la minoria blanca, va treballar amb fermesa per tal que tots els sudafricans se sentissin a la seva terra.

El país de l'arc de Sant Martí va néixer de nou amb Nelson Mandela i els milions de persones que quan el 1994 van poder votar per primera vegada tenien la gran il·lusió que tots serien protagonistes de la nova Sudàfrica. Malauradament la realitat és molt tossuda i la fi de l'apartheid ideològic i legislatiu no ha impedit que continui un apartheid econòmic, en un país on les desigualtats socials són de les més grans del planeta. I és que fa falta molt més que la petjada d'un gran home per capgirar unes realitats injustes.

Nelson Mandela ja forma part de la història de la humanitat i hi ocupa un lloc destacat, juntament a altres icones de la lluita per la llibertat i els drets humans. Madiba, tal com se'l conèixia familiarment, va ser un referent per a moltes persones que, com jo, ens va inspirar a treballar per un món més just i en pau, i des d'aquells anys 80 amb el moviment antiapartheid moltes i molts activistes seguim creient en la lluita no violenta per aconseguir la llibertat, la justícia i la pau.

Bon viatge Mr Mandela!

La Unió Europea ha cedit davant la diligència diplomàtica d'Israel

El passat mes de juliol la Comissió Europea va fer públiques les directrius que haurien de regir la cooperació científica Horitzó 2020 amb l'estat d'Israel. Segons aquestes directrius la Unió Europea prohibeix que fundacions i agències comunitaries concedeixin subvencions, beques o premis a entitats israelianes dels assentaments o a aquelles que puguin treballar directament o indirecta més enllà de la línia verda de 1967. A més a més, les directrius europees fan palès que qualsevol acord amb Israel no pot incloure els assentaments de Cisjordània, Jerusalem Est o dels Alts del Golan.

L'acord de cooperació científica Horitzó 2020 proporcionaria centenars de milions d'euros durant els propers anys als instituts de recerca i a les companyies d'alta tecnologia israelianes.

Des del mes de juliol la diplomàcia israeliana ha intentat que la Comissió Europea suavitzi la seva postura respecte als assentaments i va enviar tot un seguit de suggeriments per tal que finalment Isarel pugui signar la iniciativa de cooperació científica Horitzó 2020. En primer lloc Israel estaria disposada que els assentaments no s'incloguin en els acords de cooperació sempre i quan no es faci constar en cap clàusula de les directrius i amb la condició que aquesta acceptació no suposi en cap cas establir la línia verda de 1967 com a frontera permanent amb les negociacions amb els palestins..

Pel que fa a l'obligatorietat que les agències i companyies israelianes haurien d'adquirir de fer constar la seva col·laboració amb els assentaments, Israel demana que no s'hagi de fer explícit, que n'hi hagi prou que les companyies israelianes facin constar que compleixen tots els requisits per poder tenir accés a les subvencions o aportacions de fons.

La resposta de la Unió Europea no es va fer esperar i d'entrada va rebutjar quasi la totalitat de les demandes d'Israel, però tenint en compte la ingent quantitat de diners que implica el programa Horitzó 2020, i després de denunciar la intransigència de la burocràcia europea, la diplomàcia israeliana ha continuat pressionant Europa, especialment mitjançant països com França i el Regne Unit. I la pressió i diligència israelianes han obtingut resultats perquè finalment la Comissió Europea en gran part ha cedit a les demandes d'Israel i d'aquesta manera, i des del meu punt de vista, s'ha fet un pas enrrere en el que havia estat una iniciativa valenta d'Europa a l'hora d'aïllar un estat que practica unes polítiques d'apartheid cap als palestins.

Finalment l'acord se signarà perquè les dues parts s'han posat d'acord a estar en desacord i així les directrius del programa inclouran un apèndix on es farà constar que les condicions de l'acord no impediran que la Unió Europea apliqui les directrius aprovades pel que fa a la noassignació de fons a entitats que operin als assentaments, i per la seva part, Israel inclourà un altre apèndix on declara la seva objecció a les directrius pel que fa als assentaments. L'altre punt de fricció també s'ha suavitzat i les dues parts han acordat que qualsevol entitat israeliana amb seu a Israel però que també operi als territoris ocupats pugui optar a fons i subvencions del programa Horitzó 2020 i que ja s'estudiaran els mecanismes adients per assegurar que els diners no arriben als assentaments.

No sóc cap experta en llenguatge diplomàtic i per tant no puc entrar a analitzar en profunditat aquest accord, però com a ciutadana europea avui em sento decebuda perquè considero que l'organisme europeu que ens representa no ha estat capaç de mantenir amb fets concrets tot allò a què es va comprometre quan el passat mes de juliol va fer públiques les directrius que haurien de regir l'acord d'iniciativa científica Horitzó 2020, i em pregunto fins quan tolerarem aquesta doble moral que afavoreix clarament els interessos d'un estat moltes voltes denunciat per les seves polítiques d'expansió dels assentaments. Tot un èxit de la diplomàcia israeliana i un fracàs per als que havíem intuït un canvi de rumb de la Unió Europea respecte a Israel.

Musab, Noam i mitjans de comunicació

Fa setmanes que els mitjans de comunicació no ens recorden el drama quotidià de la població palestina de Cisjordània i Gaza perquè altres drames humans com el de Síria o les morts gratuïtes de Lampedusa i Malta han sobreeixit les nostres consciències i tots plegats ja no podem més. Però no aparèixer als mitjans no vol dir que els drames humans d’uns siguin més o menys colpidors que els d’altres.

Els palestins continuen patint tota mena de discriminacions, fins i tot quan es tracta de fer palès el dolor d’uns pares, que en qüestió de minuts veuen com una bala de goma deixa sense un ull el seu fill de sis anys. Aquest incident va tenir lloc a l’entrada del  camp de refugiats “El-Fawwar” al sud d’Hebrón durant una confrontació entre joves del camp i soldats israelians. Musab Srahneh tornava al camp amb els seus pares després de visitar uns familiars i va rebre l’impacte d’una bala de goma directament a l’ull. Un fet massa habitual que ja no es mereix l’atenció i denuncia dels mitjans de comunicació, només algun mitjà palestí se’n va fer ressò.

Cap mitjà israelià va considerar important ni tan sols esmentar-ho de passada. El dolor no era israelià, però sí que ho era el de la família de Noam Glick, una nena de nou anys resident a l’assentament de Psagot que va ser atacada per un noi palestí que va aconseguir entrar a l’assentament. Afortunadament les ferides de la nena eren lleus i després de passar uns dies a l’hospital, va tornar a casa seva. I va tornar com una heroïna nacional, els mitjans de comunicació israelians es van encarregar que tot el país conegués què li havia passat i el coratge que havia mostrat en tot moment.

Musab i Noam no es coneixeran mai perquè així són les coses allà. Un nen de sis anys i una nena de nou, tots dos víctimes d’una realitat cruel i absurda que els mitjans de comunicació contribueixen a perpetuar perquè consideren que el patiment d’uns és mereix més atenció que el d’altres, tan se val si és un nen de sis anys que ja no hi veurà mai més d’un ull per culpa d’una bala de goma.

Quins indicadors compten a l'hora d'avançar cap a la pau?

Quins indicadors poden donar fe que es pot avançar en la resolució d’un conflicte tan complex i enquistat com és el conflicte àrab-israelià? Des de fa unes setmanes els mitjans tornen a ser altaveus de la “real politik” i així ens assabentem que Israel ha decidit alliberar un nombre de presos palestins, tot i l’oposició frontal d’una part de la seva ciutadania, com a gest que actua de bona fe, però també segurament per treure protagonisme a la nova aprovació de més construccions en els assentaments de Jerusalem Oriental. La pregunta que em faig és si a aquestes alçades algú creu que aquests gests poden ser indicadors d’alguna cosa significativa que permeti avançar i arribar a acords. Soc de la opinió que un bon indicador ha d’incidir en la vida quotidiana de les persones i que aquestes notin que s’està avançant perquè la seva vida diària millora de mica en mica, sobretot quan considerem la vida de la població palestina, tant de Cisjordània com d’Israel.

Ben lluny de notar cap millora, la vida d’Atef Ahmed, un pagès palestí de Cisjordània, només ha empitjorat des de desembre passat. La seva història és malauradament massa comú entre els pagesos que tenen terres en els límits on ara s’aixequen assentaments. Fins desembre passat Atef podia tenir cura dels seus camps i accedir-hi lliurement amb la coordinació dels guardes de seguretat de l’assentament de Sha’arei Tikva però un dia a l’arribar al camp va veure que unes excavadores estaven obrint una carretera al mig de les seves terres i inevitablement arrancant algunes de les oliveres. Ningú li va demanar permís, només se’l va informar posteriorment que la carretera era necessària per poder arribar fins a dues noves construccions a l’assentament.  Després de contactar amb l’organització Yesh Din, va presentar una queixa a la policia del districte però l’única resposta que va rebre va ser el març passat i per comunicar-li que el cas s’havia arxivat. Fets consumats!!!!

I així doncs, fins que casos com el de l’Atef Ahmed no es produeixin la vida quotidiana dels palestins continuarà configurada per la discriminació i la violació dels drets humans més fonamentals i cap altre indicador pot ser més evident i rellevant si realment es vol avançar cap a la resolució d’aquest conflicte.