Negocis ocults

Aquest és el nom de la campanya http://negocisocults.org/ que el passat 21 de març la coordinadora d’ONG i moviments socials “Amb Palestina al Cor” va engegar amb el doble objectiu de denunciar les relacions en matèria de seguretat, militar i armamentística entre l’Estat espanyol i l’estat d’Israel, i de reclamar l’aplicació de la legislació espanyola i europea en matèria d’exportació d’armament.

Aquest post vol ser un altaveu d’aquesta campanya per tal  d’aconseguir que cada vegada hi hagi més persones informades que clamin contra un negoci tan lucratiu i poc ètic com és  el de les armes, i que exigeixin el compliment de la legislació que prohibeix exportar armes a països que violen els drets humans. És ben conegut el trist rècord que l’estat d’Israel manté en matèria de drets humans respecte al poble palestí ;  per tant, l’ Estat espanyol no només està infringint la legislació europea i espanyola  quan continua tenint relacions comercials amb Israel en matèria de seguretat i armament, sinó que està col·laborant en el manteniment de l’ocupació i en la violació sistemàtica dels drets fonamentals dels palestins, que, recordem-ho, fa seixanta quatre anys que no són amos de les seves vides perquè el règim colonial de l’ocupació els ho impedeix.

Israel és un dels estats més militaritzats del món i productor dels sistemes més avantguardistes en el sector militar i de seguretat. No és estrany, doncs, que el país lideri la indústria d’alta tecnologia  particularment aplicada a sistemes de seguretat, i que la resta del món, també Espanya i Catalunya, comprin aquesta tecnologia que en bona mesura s’utilitza per controlar la població (vigilància als transporta públics, aeroports, camps de futbol).

La despesa militar espanyola s’ha de retallar i així ho demanem moltes entitats i organitzacions catalanes i espanyoles http://www.retallemladespesamilitar.org/ i és també en aquest context que crec que la campanya Negocis ocults pot sumar esforços i pressions que ajudin a aconseguir una reducció important de la despesa militar.

Alguna cosa es mou a Birmània.

Aquests dies la majoria de birmans i birmanes estan de celebració perquè Aung San Suu Kyi, la seva líder però sobretot el símbol més visible de la lluita per la democràcia i els drets humans al país, ha guanyat per aclaparadora majoria unes eleccions parcials on es renovaven 45 escons al parlament birmà. I vull remarcar que és Aung San Suu Kyi més que no pas el seu partit (la Lliga per la Democràcia)a qui han votat perquè aquesta infatigable lluitadora per la democràcia i els drets humans, que ha passat una bona part de la seva vida a la presó o sota arrest domiciliari, és molt més que la líder d’un partit de l’oposició, és tot un símbol de llibertat, perseverança, justícia i pau.

L’actual govern de Birmània comença a implementar reformes i vull creure que la política de sancions imposada des de fa anys hi ha tingut alguna cosa a veure, però també és cert que la creixent dependència  econòmica de la Xina que el país ha experimentat en els últims anys  ha jugat un paper definitiu a l’hora de fer decidir el govern que les reformes eren necessàries. I per això crec que encara és massa aviat perquè la comunitat internacional aixequi definitivament les sancions,  no ens podem acontentar amb petites reformes tutelades per motius econòmics, el poble birmà es mereix molt més que això;  després d’anys de viure sota una dictadura brutal  amb tristos rècords de violacions dels drets humans, aquest país té dret a exigir garanties que les reformes són veritables,  profundes i permanents.  I quan aquestes reformes estiguin consolidades hem de deixar que els birmans decideixin quina democràcia volen, o s’actuarà com sempre s’ha fet, oferint inversions al país amb l’excusa d’ajudar al seu desenvolupament però amb la perversa intenció d’explotar els seus recursos i acabar transformant aquest país preciós i divers en un altre producte turístic del sud-est asiàtic.

Els birmans són  pobres, però no viuen en la misèria. Quan viatges pel país t’adones d’aquesta pobresa, però també perceps el seu somriure. Em fa por pensar que d’aquí uns anys, quan la comunitat internacional aplaudeixi el fet que el país visqui en democràcia i quan els “tours” operadors ofereixin vacances en “resorts” de luxe, la pobresa es transformi en misèria i desaparegui el somriure de Birmània.

El que s’ha de dir, de Günter Grass

Aquests dies els mitjans de comunicació alemanys i israelians treuen fum arran d’un poema escrit pel premi Nobel de literatura alemany Günter Grass titulat El que s’ha de dir. I no només els mitjans sinó sobretot i molt particularment l’ambaixada israeliana, algunes forces polítiques alemanyes, la comunitat jueva d’aquest país i, és clar, el govern israelià.

El poema de Günter Grass “ha de dir” el que no es pot dir en el seu país sense que et qualifiquin d’antisemita , i és que qualsevol situació en la qual un ciutadà alemany s’atreveix a criticar Israel és automàticament titllat d’aquesta manera perquè sembla que aquest país sigui incapaç d’assumir i perdonar-se el seu passat sinó és disculpant qualsevol política del govern d’Israel. Durant dècades qualsevol crítica d’Israel s’ha considerat il·legítima i impròpia i penso que ja era hora que algú s’atrevís a transgredir.

El poema de Grass  http://elbarrancblanc.blogspot.com.es/2012/04/el-que-sha-de-dir-gunter-grass.html (versió catalana) http://www.bild.de/politik/inland/guenter-grass/was-gesagt-werden-muss-23508374.bild.html (versió original en alemany)   potser exagera quan diu que Israel podria destruir el poble iranià, però també diu veritats que la comunitat internacional no s’atreveix ni a insinuar, com ara el perill real que el poder atòmic d’Israel suposa per una ja fràgil pau mundial, o la manca de supervisió i inspecció adients dels seus arsenals nuclears, mentre s’exigeix que l’ Iran hi accedeixi .

Després de la publicació d’aquest poema Israel  ha declarat Günter Grass persona non grata, tal com ho va fer fa un temps amb Jose de Sousa Saramago arran d’unes declaracions després de la seva visita a Cisjordània quan va equiparar el que passava allà amb Auschwitz. Més enllà de l’obvia exageració, Saramago va afegir que Israel no pot esperar que se’l excusi per qualsevol patiment que infligeix als palestins en nom del seu propi patiment, en una clara referència al fet de viure sota l’ombra de l’holocaust. Ni Saramago ni Grass són antisemites, només estan expressant el sentir de molta gent.

Declarar-se objector de consciència a Israel

Noam Gur és una noia israeliana de 18 anys que ha decidit declarar-se objectora de consciència en un país on l’obligació de servir a l’exèrcit s’interioritza des de ben petit, des de l’escola, on les visites dels soldats i les excursions als camps d’entrenament són pràctica habitual perquè formen part del sistema educatiu israelià. Per tant ningú qüestiona un servei militar obligatori de tres anys per als nois i de dos anys per a les noies. Però la Noam es va qüestionar el marc de referència que normalitza la militarització de la seva societat i s’hi va declarar obertament en contra. Quan fa uns mesos va rebre l’ordre d’incorporar-se al servei militar va decidir declarar-se objectora de consciència, però la seva petició no es va acceptar.

I és que a Israel només existeix l’objecció de consciència per motius religiosos, per tant, els únics ciutadans que n’estan exempts són els estudiants ortodoxos de les yeshives (escoles religioses) i els àrabs israelians, és clar, tot i que en el seu cas és el mateix exèrcit qui els exclou, ja que no són ciutadans jueus. L’objecció de consciència per motius pacifistes és inacceptable i per tant persones com la Noam que va al·legar estar en contra de l’ús de la violència, no només la que exerceix l’exèrcit israelià sinó de qualsevol tipus de violència, hauran d’anar a la presó per un període de temps que pot anar des dels dos mesos fins als dos anys.

El cas de la Noam no és únic, però són molt pocs els joves que volen o s’atreveixen a qüestionar el marc de referència imperant. La militarització de la vida és vista com quelcom normal per la majoria o com inevitable per uns pocs. Israel necessita moltes Noams , ella mateixa reconeix que la seva decisió no canvia l’estat de coses però si pot empènyer altres a qüestionar-se el sentit de participar activament a perpetuar la militarització de les seves vides i de la seva societat.  

Quan un país s’autodefineix com a democràtic però aprova lleis que no ho són

Fa unes setmanes l’escriptor nord-americà Paul Auster afirmava que Israel era un país democràtic on existeix la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en contra del que passa en altres països de la zona. No posaré en dubte aquí la llibertat de premsa o d’expressió de què gaudeix l’estat d’Israel, però crec que un país que s’autodefineix com a democràtic no pot aprovar lleis que no ho són, encara que aquestes lleis només afectin una minoria.

Doncs bé, això és exactament el que va succeir fa unes setmanes quan el Tribunal Suprem d’Israel  va rebutjar una esmena contra l’anomenada llei de ciutadania, la qual impedeix que un ciutadà israelià d’origen palestí pugui conviure amb el seu cònjuge si aquest és un palestí de Cisjordània o Gaza. Per tant, a la pràctica, un àrab israelià de Haifa no es pot casar amb una dona de Ramallah i viure junts a Haifa.

L’aplicació d’aquesta llei esguerrarà famílies senceres que ja no podran continuar vivint sota el mateix sostre perquè un dels cònjuges és considerat estranger i per tant ha de tornar als territoris ocupats, mentre que qualsevol ciutadà jueu israelià que vulgui instal·lar-se en alguna de les múltiples colònies de Cisjordània, ho pot fer sense cap impediment.  És totalment esquizofrènic  pensar que els territoris són o no terra estrangera segons quin sigui el propòsit. Però aquesta és la realitat sobre el terreny i la majoria de jueus israelians no la qüestiona perquè mantenir una majoria jueva s’ha convertit en un denominador comú ideològic de la societat israeliana.

I si aquest afany implica aprovar una llei racista, que vulnera els drets humans i que és una eina per continuar la neteja ètnica de la minoria palestina d’Israel, sempre es podrà al·ludir a la seguretat  que qualsevol estat té la responsabilitat de garantir als seus ciutadans encara que això impliqui sacrificar els drets de tots aquells que no són jueus.

Potser el senyor Paul Auster no ha sentit parlar d’aquesta llei perquè vull pensar que si hagués estat així hauria estat més prudent a l’hora de defensar una democràcia que no ho és per a tothom, o com deia George Orwell a Rebel·lió a la Granja: tots els homes són iguals, però n’hi ha uns més iguals que altres.

FORUM SOCIAL MUNDIAL PALESTINA LLIURE

La ciutat de Porto Alegre al Brasil serà la seu del Primer fòrum Social Mundial Palestina Lliure el  novembre de 2012. La tria del país no és casual, com tampoc ho és el mes triat per celebrar-lo, seixanta -cinc anys després que la sessió de l’Assemblea General de  Nacions Unides presidida per Brasil votés la partició de Palestina.  

Aquesta és una iniciativa que sorgeix d’una part important de la societat civil palestina  i que lidera el Comitè Nacional Palestí pel boicot, la desinversió i les sancions (BDS en anglès ) i les organitzacions que en són membres, com ara: Palestinian NGO Network, Stop the Wall, Alternative Information Center, Teacher Creative Center, General Union of Palestinian Women entre altres.

El Fòrum pretén  reunir a Porto Alegre la totalitat del moviment de solidaritat internacional per Palestina per tal de mostrar la seva força, celebrar el èxits aconseguits i planificar futures accions  que contribueixin a la justícia i la pau a la regió. El Fòrum vol significar la expressió  de la unitat de la societat civil per la justícia i la llibertat, la determinació d’alçar la veu on els governs han desistit, i ser també el ressò del Fòrum Social Mundial .

Sóc del parer que s’ha de donar suport a qualsevol iniciativa que doni protagonisme a les organitzacions locals o internacionals que no defalleixen en el seu afany d’aconseguir una solució al conflicte entre Israel i Palestina, i que ho fan  utilitzant la no violència com a eix vertebrador de les seves accions, però també vull assenyalar que moviments com ara la Campanya Internacional pel Boicot, la Desinversió i les Sancions hauran d’assumir que, per tal d’aconseguir una resolució pacífica del conflicte, les dues parts hauran de ser capaces de posar-se en el lloc de l’altre i cedir en qüestions que segurament seran doloroses i difícils però que poden finalment dur tots dos pobles a viure en pau. Una quimera? Potser, però vull creure que aquest debat també serà a l’agenda del primer Fòrum Social Mundial Palestina Lliure el proper novembre a Porto Alegre.

La ciutadania israeliana es posa les piles

 Aquests dies es poden tornar a sentir veus a Israel que una segona operació militar a Gaza és inevitable i que si es produeix serà més potent que la que ara fa més o menys tres anys va provocar la mort de més de 1.300 palestins, així com gairebé la total destrucció de les infraestructures civils a la franja. Però aquests dies també  s’està permetent que la diplomàcia torni al tauler de joc mitjançant la mediació de Jordània, que ha proposat que les dues parts es trobin el dimarts 10 de gener per intentar reiniciar unes converses que fa més d’un any que es troben en un punt mort. L’Autoritat Palestina sembla que està disposada a no posar la qüestió dels assentaments com a condició per a aquesta trobada, si Israel s’avé a alliberar 100 presoners de l’etapa pre-Oslo, i fins i tot el cap de l’aparell polític de Hamas, Khaled Meshal, ha demanat a la branca militar de l’organització que aturi els atacs contra Israel i que accepti l’OAP com a únic organisme reconegut per a negociar amb Israel.

Però  el govern israelià una vegada més diu que no a l’alliberament dels presos  i ignora les declaracions de Meshal ,i per tant, tingui lloc o no la trobada dimarts vinent entre les dues parts, és fàcil entreveure que dimecres vinent tot seguirà com dos dies abans. I és que estem cansats de llegir les iniciatives d’uns, les condicions dels altres, les declaracions de tots aquells  polítics i diplomàtics que afirmen que es pot avançar en la resolució del conflicte.

La ciutadania israeliana i palestina s’ha de mobilitzar a favor de la pau de manera activa per tal que les seves accions tinguin alguna incidència política, i potser llavors la diplomàcia i les declaracions recobraran algun sentit. I una d’aquestes accions, que es podria considerar de desobediència civil, ha tingut lloc a Israel aquests dies, liderada per un grup d’uns 500 pares, que han signat una petició en què es neguen que els seus fills facin sortides escolars a Cisjordània mentre aquesta estigui sota l’ocupació del seu país. Uns pares que per primera vegada s’oposen a la decisió del ministre d’educació d’Israel,  que ha inclòs visites a la tomba dels patriarques a Hebron  o al jaciment  arqueològic de Shiloh al nord de Cisjordània com a sortides escolars obligatòries. Els pares hi veuen clares motivacions polítiques de normalització de l’ocupació, així com un fet moralment reprovable. Només deixaran que els seus fills visitin aquests llocs quan Palestina sigui un estat reconegut, i ho faran com visitarien Egipte o qualsevol altre país veí.

Són accions com aquestes les que poden produir canvis en un conflicte on les negociacions, cimeres i processos de pau estan massa gastats.