Paris, Jerusalem, Cisjordània?

La mort d'éssers humans sempre és una tragèdia siguin d'on siguin: parisencs, sirians, iraquians, afganesos, palestins, israelians... Cal condemnar-les totes de forma enèrgica i sense distincions. Com també cal denunciar aquells que menystenen la vida humana i es creuen amb el dret de manllevar-la sigui a Paris, Raqqa, Tunis, Egipte, Jerusalem o Cisjordània.

De la mateixa manera, és necessari anar a les causes que provoquen aquesta violència desfermada si algun dia volem tenir un món més en pau. De les causes que han sumit Iraq o Síria en la foscor més absoluta se n'ha parlat i escrit molt, com també s'ha assenyalat el terrorisme jihadista com la causa dels atacs a la capital francesa. I segons el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, aquest terrorisme és també el culpable de les morts de civils israelians a Jerusalem i a Cisjordània. El cap del govern israelià no entén perquè la comunitat internacional no condemna enèrgicament els actes violents perpetrats per palestins quan, segons ell, són la mateixa cosa: terrorisme.

L'escalada de violència que viu la societat israeliana i palestina aquestes darreres setmanes s'ha de condemnar sense pal·liatius tant si es tracta d'un jove palestí armat amb un ganivet com si es tracta d'un soldat israelià amb una arma de foc, però el primer ministre s'equivoca i molt quan equipara el terrorisme jihadista amb els actes desesperats de joves palestins sobretot perquè el govern israelià no fa res més que fomentar la desesperació, la frustració i l'odi d'uns palestins que veuen com les seves vides, il·lusions i somnis es torcen per culpa de l'ocupació que els engàbia, els humilia i els ofega. Les polítiques repressives i violentes del govern israelià fomenten la violència que protagonitzen sobretot joves palestins, que al seu torn provoquen actes d'extrema violència per part de soldats israelians, així com el càstig col·lectiu de tot un poble.

El primer ministre Netanyahu té l'obligació d'analitzar les causes d'aquesta i de totes les escalades de violència que es vénen encadenant des de fa massa temps a Israel, Cisjordània o Gaza perquè altrament només cal esperar la foscor més absoluta.

Duma i Jerusalem

Ja fa més de dos mesos que el petit poble de Duma, a prop de Nablus, va ser notícia per un fet esfereïdor i repugnant a resultes del qual la vida d'una família palestina, jove i amb dos fills, es va convertir primer en foc i després en cendres i fum quan la seva casa va ser objecte d'un atac bestial perpetrat per uns fanàtics que odien la vida dels altres i que avui se'ls pot sentir per Jerusalem demanant la mort de tots els àrabs.

Poc després del brutal assassinat, el ministre de defensa Moshe Ya' alon va fer públic que Israel coneixia els autors de l'atac però que no hi havia prou proves per poder portar els sospitosos davant d'un jutge. Segurament, en algun dels turons que configuren el paisatge de Cisjordània i on se situen la majoria d'assentaments il·legals, campen al seu aire els assassins de la família Dawabsheh, convençuts que probablement mai no hauran de retre comptes pels seus actes barbàrics. Perquè aquesta és la dinàmica de l'ocupació, quan un israelià mor per un acte de violència, es tracta d'un assassinat, però quan l'excèrcit israelià o algun colon mata un palestí, només es tracta d'una mort. I per tant, seguint amb aquesta lògica, quan la víctima és un ciutadà israelià tota la ira s'aboca contra l'entorn de quí pot haver comès el crim i es destrueixen les cases dels familiars o es perpetren assassinats selectius, i massa sovint es dispara a matar, com va passar la setmana passada a Jerusalem Est amb un noi que fugia de la policia i que es creia que podia haver estat l'autor de l'apunyalament d'una parella jueva a la ciutat vella. En canvi la ira no s'abocarà cap a l'entorn dels sospitosos de la mort de Sa'ad, Reham i Alí. Probablement ells tampoc no ho esperarien. Però el que sí seria just seria exigir que els sospitosos fossin jutjats i condemnats si es demostrés la seva culpabilitat.

Israel és un estat de dret quan es tracta de la seva gent, però quan el sospitós és palestí se'l pot detenir indefinidament sense judici, encara que no hi hagi proves. En el cas dels sospitosos de la mort de la família Dawabsheh no han estat detinguts senzillament perquè no hi ha proves suficients contra ells.

D'aquí a deu anys, quan l'únic supervivent de la família Dawabsheh, Ahmed, tingui 14 anys o potser abans i tot, segurament serà perseguit pels soldats o la polícia israeliana perquè els estarà tirant pedres i molt probablement també hi haurà ciutadans jueus, sobretot colons, que lamentaran que aquells que van calar foc a casa seva no acabessin la feina.

La violència que es viu aquests dies a Jerusalem és la violència que es viu a Cisjordània cada dia, els atacs contra civils israelians són condemnables i s'han d'evitar, però la manera no és criminalitzar i asfixiar encara més la població palestina o fer declaracions com les que ha fet l'alcalde de Jerusalem quan recomanava a la població (jueva, és clar) portar armes per tal de poder defensar-se dels “terroristes” palestins.

Tota aquesta terra és nostra

El dia abans de les últimes eleccions generals a Israel, el llavors candidat a la reelecció, Benyamin Netanyahu, va assegurar que amb ell al capdavant del nou govern no hi hauria un estat palestí.; òbviament aquestes declaracions les feia en un intent desesperat d'arreplegar vots ultranacionalistes i de l'extrema dreta israeliana. Ho va aconseguir i poc després de ser proclamat guanyador de les eleccions es va afanyar a matisar les seves paraules i a assegurar que ell seguiria buscant la pau amb els palestins.

Després de conèixer la composició del nou govern, tot fa pensar que Netanyahu parlava seriosament abans de les eleccions, sobretot si tenim en compte dos ministeris i dues dones: Tzipi Hotovely, viceministra d'Afers exteriors i Ayelet Shaked la nova ministra de Justícia. Totes dues, però molt especialment Tzipi Hotovely, pertanyen a la nova generació de polítics israelians partidaris de la línia dura, que donen suport a l'ocupació i a l'expansió dels assentaments a Cisjordània.

La nova viceministra d'Afers exteriors va enviar un missatge desafiant a la comunitat internacional en el seu primer discurs com a cap de la diplomàcia israeliana:
"Israel no ha de demanar perdó per les seves polítiques a Terra Santa perquè segons els textos bíblics, aquesta terra és nostra". Segons Holovely ja és hora que Israel defensi allò que és i allò que li pertany i per tant cal tornar a la veritat més bàsica: "Aquesta terra és nostra, la totalitat d'aquesta terra és nostra i no vam venir aquí per disculpar-nos per això".

Malauradament a Israel la política i la religió s'entortolliguen de tal manera que són molt pocs els que s’escandalitzen quan les polítiques de colonització es justifiquen per motius religiosos, "perquè Deu ens va prometre aquesta terra". I això és el què fa Hotovely, i en nom de Deu i del que va prometre al poble d'Israel, té la intenció de reunir-se amb la comunitat internacional per tal d'aconseguir el reconeixement dels assentaments. Confia que com a principi ningú negui el dret d'Israel a construir habitatges per als jueus a la seva terra.

Cal pensar que a aquestes alçades la comunitat internacional té molt clara la seva posició davant la construcció d’assentaments i la continuació de l’ocupació però també és ben cert que fins ara no s'han pres cap tipus de mesures concretes que obliguin Israel a aturar la colonització de Cisjordània i Jerusalem Est.

Potser, i només potser, la mateixa Hotovely aconseguirà que Israel, si segueix per aquest camí, quedi aïllat a escala internacional i pugui ser considerat un estat pariah.

La por com a victòria.

El resultat de les darreres eleccions a Israel ha deixat una part de la població del país en estat de shock perquè creia que el que era fins dimarts passat primer ministre, Benyamin Netanyahu, seria derrotat com indicaven totes les enquestes i no ha estat així gràcies, en bona part, als vots que ha obtingut d'una minoria votant de partits minoritaris ultraortodoxos i nacionalistes que pràcticament ha perdut la seva representació parlamentària. I aquest gir d'última hora en la intenció de vot es deu principalment a la promesa que el líder del parit Likud va fer poques hores abans que s'obrissin els col·legis electorals el passat 17 de març. Benyamin Netanyahu va prometre que no hi hauria un estat palestí durant el seu mandat. A aquesta promesa s'hi afegeix el vídeo que el líder del Likud va penjar al seu facebook, on ell mateix senyalava un mapa de la zona i, utilitzant un llenguatge pròpi d'un militar, avisava que “els votants àrabs estaven avançant en massa cap als col·legis electorals” i que calia aturar aquest enemic. Es referia, clarament, al 20% de l'electorat israelià que és la població palestina d'Israel.

Pel que sembla a Israel no treu el son a ningú que un candidat a la reelecció pugui utilitzar aquests tipus de missatges immorals per guanyar vots i, per tant, cal preguntar-se si els que esperaven que el primer ministre fes les maletes estan més decebuts amb Netanyahu o amb la majoria isareliana que l'ha votat. La por i la bel·ligerància per mantenir aquest sentiment a ratlla han guanyat la partida als que desitjaven un canvi, ni que fos només en les formes.

També hi ha ciutadans a Israel que opinien que és millor així perquè Netanyahu deixa al descobert de manera clara la realitat del país, un primer ministre que diu sense embuts que no hi haurà un estat palestí i que la minoria àrab d'Israel no són veritables ciutadans d'Israel. Aquestes mateixes veus opinen que un lideratge laborista (Unió sionista) només variaria en les formes, que es tornaria al vell discurs d'aconseguir un acord amb els palestins però, que en realitat, es faria tot el possible per impedir la creació d'un estat palestí.

Davant d'aquesta realitat, les poques veus a Israel que demanen que es posi fi a l'ocupació es pregunten com és que el país ha pogut caure tan baix i pel que fa als palestins ara podran argumentar amb contundència que no hi ha un soci israelià amb quí negociar la pau.

L'explotació laboral que s'amaga darrere els gratacels a Qatar

El desembre de 2010 Qatar va guanyar la candidatura per organitzar el campionat mundial de futbol l'any 2022. Aquesta designació es tradueix en la necessitat d'inportar més d'un milió de treballadors migrants, que s'afegeixen a l'immens contingent de treballadors foranis que treballen al país i que suposen el 94% de la força laboral de Qatar; és a dir, dels 1,7 milions d'habitants del país, aquest grup suposa 1,2 milions, la qual cosa converteix Qatar en el país del món amb el percentatge més alt de treballadors migrants en relació amb la població autòctona.

I aquest “exèrcit” humà serà l'encarregat de construir nou estadis, 54 camps de joc, un aeroport nou amb forma de vela, diferents infraestructures de transport públic, carreteres noves amb un valor total de 20 milions de dòlars, un pont que unirà el país amb el veí Bahrain i una quantitat indeterminada d'hotels.

La major part d'aquesta força laboral està formada per homes provinents de Nepal, l'India, Sri Lanka, Bangla Desh i Pakistan, que ja abans de marxar del seu país han de pagar unes quotes de contractació abusives d'aproximadament 3.651 dòlars , dels quals una part va a les agències de contractació de Qatar. Un cop aquests homes arriben al país es troben amb unes feines pitjors que les que se'ls havia ofert i en unes condicions que en força casos es poden qualificar d'explotació i que comporten pràctiques com la retenció de part del sou per part del patró per evitar que deixin la feina, deduccions il·legals del sou o salaris molt per sota dels promesos, ja que Qatar no té regulat el salari mínimi i per tant els sous d'aquests treballadors de la construcció oscil·len entre els 8 i 11 dòlars per jornades de treball d'entre 9 i 11 hores en condicions extremes com és el treball a l'aire lliure quan la temperatura és de 50º de mitjana.

L'organització de drets humans, Human Rights Watch va denunciar aquestes pràctiques en un informe elaborat l'any 2012 (http://www.hrw.org/reports/2012/06/12/building-better-world-cup-0), abans de l'inici de la construcció de cara al mundial de 2022, però l'organització fa palès el seu temor que la situació empitjori si tant el govern com els actors privats no assumeixen les seves responsabilitats a l'hora de salvaguardar els drets humans dels treballadors. Si no es prenen les mesures necessàries per redreçar aquesta situació que menysté els drets humans i que malauradament és molt habitual en la indústria de la construcció de Qatar, la copa del món de futbol se sostindrà en l'abús i l'explotació laboral.

Qatar manté unes lleis migratòries molt estrictes, sobretot l'anomenada llei de patrocini. Aquesta llei, també anomenada “Kafala”, regula l'entrada i sortida dels treballadors estrangers, la seva residència i patrocini. La llei exigeix que el treballador estranger tingui un “patrocinador”que assumeixi la responsabilitat legal durant la seva estada al país. En la majoria de casos això suposa que el patró exerceix pràctiques abusives com cancel·lar el visat del treballador, negar-li el visat de sortida del país i confiscar-li el passaport. La mateixa llei impedeix que el treballador pugui canviar de patró per voluntat pròpia.

Aquest estat de coses succeeix en un país que des de 1972 és membre de l'organització internacional del treball i que ha ratificat convencions que protegeixen els treballadors contra l'explotació laboral però que no garanteix el compliment de les disposicions legals en matèria laboral. Segons denuncia Amnistía Internacional, Qatar no mostra una bona disposició per fer efectius els canvis necessaris que millorarien substancialment les condicions laborals dels treballadors de la construcció.

En els últims temps, els països del Golf concentren un gran nombre d'esdeveniments esportius sense que ni els organismes ni les entitats internacionals implicades facin cap pressió a governs com el de Qatar per tal que vetllin per protegir els drets humans dels treballadors immigrants. Això també s'ha de denunciar i una bona manera de fer-ho seria demanar al FC Barcelona que renuncíi al patrocini de Qatar Airways.