De territoris ocupats a Palestina?

A partir d’ara ja no cal que ens referim als territoris ocupats perquè dijous passat l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar l’admissió de Palestina com a membre observador i, per tant,se li va atorgar tractament d’estat però sense ser-ho. Si bé és ben cert que  simbòlicament és un fet important haver obtingut aquest estatus, de poc serveix als palestins i palestines que cada dia han de fer llargues cues als centenars de punts de control escampats per tota Cisjordània o als ciutadans de la franja de Gaza que no tenen cap llibertat de moviment.

Israel s’ha afanyat a deixar-los clar qui mana i ha començat a bloquejar els impostos que recull per a l’Autoritat palestina, a congelar transferències de diners i,el que és més greu, a autoritzar  més ampliacions dels assentaments a Jerusalem Est. I totes aquestes mesures es justifiquen perquè no s'hi val a prendre decisions unilaterals, L’Autoritat palestina ha gosat  anar als organismes internacionals sense abans consultar-ho amb el govern israelià i aquest fet tan greu té conseqüències greus, la més negativa és que només els palestins són responsables que no es torni a la taula de negociacions, la seva gosadia ho ha engegat tot a rodar perquè tothom és coneixedor de la voluntat negociadora dels governs israelians. Tant se val que no s’aturi la construcció o ampliació d’assentaments, decisions preses unilateralment per part d’Israel des de sempre, perquè sembla que aquesta manera d’actuar sense tenir en compte l’altre només és punible si la pren el de l’altre costat, el palestí. Quan és Israel qui actua d’aquesta manera ho fa perquè l’assumpte no afecta els palestins, es tracta de qüestions internes de la seva població jueva, tant se val que les terres on s’edifiquen els habitatges que donen forma als assentaments siguin terres palestines, aquest fet es considera menor perquè el projecte d’Eretz Israel (el gran Israel) arriba fins al riu Jordà i per tant tota la terra està disponible.

Aquesta realitat no canviarà mentre el govern dels Estats Units continuï protegint Israel  i mentre la Unió Europea mantingui un perfil tan baix pel que fa a prendre mesures que comencin a afectar econòmicament Israel, com ara els avantatjosos contractes comercials que manté malgrat les nombroses peticions de la societat civil per rescindir-les i afegir-se a la Campanya internacional pel boicot, les sancions i les desinversions.

Podem parlar de Palestina però els seus ciutadans continuen vivint als territoris ocupats.

Una altra veu des de Sderot

Una altra veu des de Sderot i la franja fronterera amb Gaza està cridant contra els últims atacs israelians a una població palestina atrapada en la que tristament es coneix com la presó a l’aire lliure més gran del món. “Una altra veu" és un moviment de base format per civils israelians sense afiliacions polítiques que exigeixen al seu govern i als militants de Hamas que posin fi a les onades intermitents de violència que repetidament castiguen els civils d’ambdós costats de la franja. Rebutgen que l’exercit israelià ataqui Gaza per defensar-los dels coets que es llancen des de la franja perquè estan convençuts que només la col·laboració entre els dos pobles pot posar fi a tants anys de dolor, mort i destrucció, i perquè saben que un nou atac, aquesta vegada anomenat “Pilar de defensa” només portarà dolor, incomprensió i radicalització d’una bona part de la població palestina, especialment a Gaza.

“Una altra veu” fa realitat el que molts consideren una quimera, treballar amb civils palestins de Gaza per tal de compartir les seves pors i buscar formules de col·laboració per poder viure plegats.  Israel no sembla està interessat a escoltar altres veus que no siguin les de les armes;  especialment quan unes eleccions s’apropen cal mantenir l’opinió pública interna ben atrinxerada darrere tòpics tan rendibles com la seguretat i la defensa dels ciutadans jueus d’Israel. Doncs bé, els ciutadans d’"Una altra veu no aconseguiran que el seu govern els escolti però  tampoc es deixaran convèncer que atacar la població civil de Gaza és la millor defensa.

http://www.othervoice.org

L'Estelle, un nou capítol d'un guió tristament conegut

El vaixell Estelle no ha reeixit en el seu intent de trencar el bloqueig a què Israel té sotmès més d’un milió de palestins de la franja de Gaza. Després de mesos de viatge, l’Estelle era a prop d’aconseguir entrar en aigües territorials de Gaza però des d’Israel tot estava a punt per impedir-ho; ja feia dies que els tripulants  sabien que eren  actors  en un guió massa conegut i ignorat: Uns activistes internacionals duent a terme una acció no violenta de suport als palestins de Gaza i de denúncia de la situació de bloqueig –que com més temps passa menys sembla amoïnar la comunitat internacional- i uns vaixells israelians a punt d’utilitzar els mitjans necessaris per tal d’impedir que els activistes aconsegueixin el seu objectiu. Aquesta vegada no s’ha utilitzat la força militar però Israel ha utilitzat una altra força molt més subtil però tant o més perillosa a mig i llarg termini: La immunitat de què gaudeix  a l’hora de considerar les aigües internacionals espai israelià. L’Estelle va ser interceptat i abordat en aigües internacionals i dirigit al port israelià de Ashdod, els tripulants de la flotilla tenen l’opció de signar un document on admeten que estaven navegant per aigües estatals israelianes  i d’aquesta manera evitar el seu empresonament mentre esperen ser jutjats precisament per aquest “delicte”. I jo em pregunto, com és possible que la immunitat de l’estat d’Israel pugui arribar tan lluny com per poder ignorar que les aigües internacionals ho són per a tots els estats, i que ningú es plantegi que el que Israel va fer ahir amb l’Estelle és un acte de pirateria. Compte, es tracta de l’estat d’Israel i per tant no es pot considerar pirateria, està en joc la seva seguretat.

Ahir a la tarda ho deia ben clar l’historiador Illan Pappé quan afirmava que el que fa Israel poderós no és que ho sigui realment, sinó el fet que la resta del món cregui que ho és, i això paralitza la comunitat internacional, que de manera més o menys conscient li garanteix una immunitat davant d’accions com l’abordatge del vaixell Estelle en aigües internacionals. 

La taca d’oli

Hem arribat a l’última setmana d’agost i he volgut mirar enrere unes setmanes, fins a aquella darrera setmana de juliol en què el Consell General de les Nacions Unides va ser incapaç d’adoptar un tractat sobre el comerç d’armes que, tot i haver rebaixat les seves expectatives inicials, hauria donat un senyal esperançador a tots aquells éssers humans que diàriament pateixen les conseqüències d’un comerç letal que no fa res més que escampar-se sense control, com una taca d’oli.

Durant aquest mes d’agost aquesta taca d’oli ha provocat la mort de més de 30 miners  sud-africans a mans d’un cos de policia que mai no hauria d’haver utilitzat una arma de foc per reprimir uns manifestants que s’havien declarat en vaga per exigir un augment de sou. Més al nord del continent africà, a Mali, les armes continuen escampant el dolor i la desesperació ara en mans d’un grup islamista que exigeix crear un estat independent al nord del país. A la zona dels grans llacs, a la República Democràtica del Congo i molt concretament a la província de Kivu, la lluita aferrissada pels recursos naturals torna a provocar milers de desplaçats, nous reclutaments de nens soldats i més morts, molts més morts.

Als territoris ocupats de Cisjordània i Gaza, l’exèrcit israelià atemoreix amb les seves armes de foc dues nenes que criden i ploren mentre els soldats arresten la seva mare en un punt de control. Aquestes mateixes armes són utilitzades de manera habitual pels soldats israelians que serveixen als centenars de punts de control escampats per tota Cisjordània. L’objectiu prioritari d’aquesta exhibició impúdica és atemorir homes, dones i nens palestins, però per a alguns d’aquests nois i noies israelians que fan el servei militar als territoris ocupats, l’arma s’ha convertit en una part del seu vestuari habitual, i així aquest estiu algun mitjà de comunicació va captar una noia en una platja de Tel Aviv en bikini i amb l’arma penjada a les espatlles, una imatge grotesca però que també mostra fins a quin punt una societat pot normalitzar l’exhibició de les armes. Segurament alguns dels més de cent activistes de diferents llocs del món que esperaven poder entrar a Cisjordània pel pont d’Allenby, a la frontera amb Jordània, també s’hauran espantat en veure les desenes de soldats israelians armats fins a les dents que s’havien desplegat fins allà per impedir com fos l’entrada dels activistes.

I Síria? S’està dessagnant davant nostre i les armes de tot tipus i de procedència diversa són  responsables de tanta destrucció, dolor i mort. Davant d’aquest escenari particularment dantesc no podem callar i sobretot hem de treballar i molt perquè cada dia hi hagi una opinió pública més ferma i decidida a exigir que d’una vegada per totes es reguli el comerç d’armes. Altrament la humanitat estarà abocada a la foscor.

La moralitat de la protesta.

L’estiu passat una important part de la joventut israeliana va sortir al carrer, va acampar en places públiques, sobretot a Tel Aviv, i va manifestar-se i  protestar  en contra dels preus de l’habitatge, de la pujada de preus dels aliments,  de la precarietat dels sistema de salut pública i de l’encariment de l’educació. Va passar l’estiu i el moviment “d’indignats” israelians es va anar difuminant i poc a poc va deixar de ser notícia fins al punt que es va donar per desaparegut.

Però un any després els joves israelians, majoritàriament jueus, tornen a sortir al carrer per seguir amb les protestes iniciades mesos abans i per continuar qüestionant les polítiques d’un govern que no té en compte les necessitats d’una població cada cop més empobrida, això si, sense ser conscients que a pocs kilòmetres  el mateix sistema de poder que ells rebutgen ha convertit pobles palestins sencers en camps de refugiats on els seus habitants fa més de quaranta anys que conviuen amb la precarietat. I és aquesta manca d’empatia vers el sofriment de l’altre el que qüestiona severament  la moralitat dels arguments de protesta  d’aquest moviment ,perquè per molt que s’hagi deteriorat, el seu nivell de benestar s’ha aconseguit, en bona mesura, a costa dels palestins. Trobo a faltar un nivell mínim de consciència d’aquesta realitat local, així com una manca de solidaritat amb els palestins, que pateixen desigualtats majors sota el mateix sistema que els joves israelians qüestionen i aquesta insolidaritat  impedeix que res canviï .

Mentre la lluita per la justícia social, la llibertat, la seguretat i la igualtat es persegueixi en detriment d’un altre poble, serà una lluita estèril i  el moviment per la justícia social israelià mai aconseguirà l’objectiu marcat si no té en compte la subjugació del poble palestí i uneix forces amb aquest en les seves reivindicacions. 

Un poble convertit en una presó

2012 marca el desè aniversari del que possiblement sigui el projecte israelià més costós: La construcció del mur de separació. L'abril de 2002 el llavors primer ministre Ariel Sharon va anunciar la construcció d'un mur que separaria Cisjordània d'Israel i que evitaria els atacs suïcides. El que Sharon no va dir és que el 85% del seu traçat total (709 kilòmetres segons B'Tselem) es construeix dintre de territori palestí. Deu anys després del seu inici s'han construït 525 km sense gaire entrebancs i, el que és més greu, amb una comunitat internacional sense voluntat real d'exigir que s'aturi un monstre que en molts casos impedeix que els pagesos palestins puguin accedir a les seves terres, que els malats puguin accedir als hospitals o les criatures a l'escola; en altres casos els pobles palestins es converteixen en presons al ser envoltats en la seva totalitat per aquest mur de l'apartheid. Aquest és el cas del poble d'al-Walajah, a tocar de Jerualem. Ho vull deixar aquí, amb unes imatges colpidores sobre què significa viure d'aquesta manera

Negocis ocults

Aquest és el nom de la campanya http://negocisocults.org/ que el passat 21 de març la coordinadora d’ONG i moviments socials “Amb Palestina al Cor” va engegar amb el doble objectiu de denunciar les relacions en matèria de seguretat, militar i armamentística entre l’Estat espanyol i l’estat d’Israel, i de reclamar l’aplicació de la legislació espanyola i europea en matèria d’exportació d’armament.

Aquest post vol ser un altaveu d’aquesta campanya per tal  d’aconseguir que cada vegada hi hagi més persones informades que clamin contra un negoci tan lucratiu i poc ètic com és  el de les armes, i que exigeixin el compliment de la legislació que prohibeix exportar armes a països que violen els drets humans. És ben conegut el trist rècord que l’estat d’Israel manté en matèria de drets humans respecte al poble palestí ;  per tant, l’ Estat espanyol no només està infringint la legislació europea i espanyola  quan continua tenint relacions comercials amb Israel en matèria de seguretat i armament, sinó que està col·laborant en el manteniment de l’ocupació i en la violació sistemàtica dels drets fonamentals dels palestins, que, recordem-ho, fa seixanta quatre anys que no són amos de les seves vides perquè el règim colonial de l’ocupació els ho impedeix.

Israel és un dels estats més militaritzats del món i productor dels sistemes més avantguardistes en el sector militar i de seguretat. No és estrany, doncs, que el país lideri la indústria d’alta tecnologia  particularment aplicada a sistemes de seguretat, i que la resta del món, també Espanya i Catalunya, comprin aquesta tecnologia que en bona mesura s’utilitza per controlar la població (vigilància als transporta públics, aeroports, camps de futbol).

La despesa militar espanyola s’ha de retallar i així ho demanem moltes entitats i organitzacions catalanes i espanyoles http://www.retallemladespesamilitar.org/ i és també en aquest context que crec que la campanya Negocis ocults pot sumar esforços i pressions que ajudin a aconseguir una reducció important de la despesa militar.

Alguna cosa es mou a Birmània.

Aquests dies la majoria de birmans i birmanes estan de celebració perquè Aung San Suu Kyi, la seva líder però sobretot el símbol més visible de la lluita per la democràcia i els drets humans al país, ha guanyat per aclaparadora majoria unes eleccions parcials on es renovaven 45 escons al parlament birmà. I vull remarcar que és Aung San Suu Kyi més que no pas el seu partit (la Lliga per la Democràcia)a qui han votat perquè aquesta infatigable lluitadora per la democràcia i els drets humans, que ha passat una bona part de la seva vida a la presó o sota arrest domiciliari, és molt més que la líder d’un partit de l’oposició, és tot un símbol de llibertat, perseverança, justícia i pau.

L’actual govern de Birmània comença a implementar reformes i vull creure que la política de sancions imposada des de fa anys hi ha tingut alguna cosa a veure, però també és cert que la creixent dependència  econòmica de la Xina que el país ha experimentat en els últims anys  ha jugat un paper definitiu a l’hora de fer decidir el govern que les reformes eren necessàries. I per això crec que encara és massa aviat perquè la comunitat internacional aixequi definitivament les sancions,  no ens podem acontentar amb petites reformes tutelades per motius econòmics, el poble birmà es mereix molt més que això;  després d’anys de viure sota una dictadura brutal  amb tristos rècords de violacions dels drets humans, aquest país té dret a exigir garanties que les reformes són veritables,  profundes i permanents.  I quan aquestes reformes estiguin consolidades hem de deixar que els birmans decideixin quina democràcia volen, o s’actuarà com sempre s’ha fet, oferint inversions al país amb l’excusa d’ajudar al seu desenvolupament però amb la perversa intenció d’explotar els seus recursos i acabar transformant aquest país preciós i divers en un altre producte turístic del sud-est asiàtic.

Els birmans són  pobres, però no viuen en la misèria. Quan viatges pel país t’adones d’aquesta pobresa, però també perceps el seu somriure. Em fa por pensar que d’aquí uns anys, quan la comunitat internacional aplaudeixi el fet que el país visqui en democràcia i quan els “tours” operadors ofereixin vacances en “resorts” de luxe, la pobresa es transformi en misèria i desaparegui el somriure de Birmània.

El que s’ha de dir, de Günter Grass

Aquests dies els mitjans de comunicació alemanys i israelians treuen fum arran d’un poema escrit pel premi Nobel de literatura alemany Günter Grass titulat El que s’ha de dir. I no només els mitjans sinó sobretot i molt particularment l’ambaixada israeliana, algunes forces polítiques alemanyes, la comunitat jueva d’aquest país i, és clar, el govern israelià.

El poema de Günter Grass “ha de dir” el que no es pot dir en el seu país sense que et qualifiquin d’antisemita , i és que qualsevol situació en la qual un ciutadà alemany s’atreveix a criticar Israel és automàticament titllat d’aquesta manera perquè sembla que aquest país sigui incapaç d’assumir i perdonar-se el seu passat sinó és disculpant qualsevol política del govern d’Israel. Durant dècades qualsevol crítica d’Israel s’ha considerat il·legítima i impròpia i penso que ja era hora que algú s’atrevís a transgredir.

El poema de Grass  http://elbarrancblanc.blogspot.com.es/2012/04/el-que-sha-de-dir-gunter-grass.html (versió catalana) http://www.bild.de/politik/inland/guenter-grass/was-gesagt-werden-muss-23508374.bild.html (versió original en alemany)   potser exagera quan diu que Israel podria destruir el poble iranià, però també diu veritats que la comunitat internacional no s’atreveix ni a insinuar, com ara el perill real que el poder atòmic d’Israel suposa per una ja fràgil pau mundial, o la manca de supervisió i inspecció adients dels seus arsenals nuclears, mentre s’exigeix que l’ Iran hi accedeixi .

Després de la publicació d’aquest poema Israel  ha declarat Günter Grass persona non grata, tal com ho va fer fa un temps amb Jose de Sousa Saramago arran d’unes declaracions després de la seva visita a Cisjordània quan va equiparar el que passava allà amb Auschwitz. Més enllà de l’obvia exageració, Saramago va afegir que Israel no pot esperar que se’l excusi per qualsevol patiment que infligeix als palestins en nom del seu propi patiment, en una clara referència al fet de viure sota l’ombra de l’holocaust. Ni Saramago ni Grass són antisemites, només estan expressant el sentir de molta gent.

Declarar-se objector de consciència a Israel

Noam Gur és una noia israeliana de 18 anys que ha decidit declarar-se objectora de consciència en un país on l’obligació de servir a l’exèrcit s’interioritza des de ben petit, des de l’escola, on les visites dels soldats i les excursions als camps d’entrenament són pràctica habitual perquè formen part del sistema educatiu israelià. Per tant ningú qüestiona un servei militar obligatori de tres anys per als nois i de dos anys per a les noies. Però la Noam es va qüestionar el marc de referència que normalitza la militarització de la seva societat i s’hi va declarar obertament en contra. Quan fa uns mesos va rebre l’ordre d’incorporar-se al servei militar va decidir declarar-se objectora de consciència, però la seva petició no es va acceptar.

I és que a Israel només existeix l’objecció de consciència per motius religiosos, per tant, els únics ciutadans que n’estan exempts són els estudiants ortodoxos de les yeshives (escoles religioses) i els àrabs israelians, és clar, tot i que en el seu cas és el mateix exèrcit qui els exclou, ja que no són ciutadans jueus. L’objecció de consciència per motius pacifistes és inacceptable i per tant persones com la Noam que va al·legar estar en contra de l’ús de la violència, no només la que exerceix l’exèrcit israelià sinó de qualsevol tipus de violència, hauran d’anar a la presó per un període de temps que pot anar des dels dos mesos fins als dos anys.

El cas de la Noam no és únic, però són molt pocs els joves que volen o s’atreveixen a qüestionar el marc de referència imperant. La militarització de la vida és vista com quelcom normal per la majoria o com inevitable per uns pocs. Israel necessita moltes Noams , ella mateixa reconeix que la seva decisió no canvia l’estat de coses però si pot empènyer altres a qüestionar-se el sentit de participar activament a perpetuar la militarització de les seves vides i de la seva societat.  

Quan un país s’autodefineix com a democràtic però aprova lleis que no ho són

Fa unes setmanes l’escriptor nord-americà Paul Auster afirmava que Israel era un país democràtic on existeix la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en contra del que passa en altres països de la zona. No posaré en dubte aquí la llibertat de premsa o d’expressió de què gaudeix l’estat d’Israel, però crec que un país que s’autodefineix com a democràtic no pot aprovar lleis que no ho són, encara que aquestes lleis només afectin una minoria.

Doncs bé, això és exactament el que va succeir fa unes setmanes quan el Tribunal Suprem d’Israel  va rebutjar una esmena contra l’anomenada llei de ciutadania, la qual impedeix que un ciutadà israelià d’origen palestí pugui conviure amb el seu cònjuge si aquest és un palestí de Cisjordània o Gaza. Per tant, a la pràctica, un àrab israelià de Haifa no es pot casar amb una dona de Ramallah i viure junts a Haifa.

L’aplicació d’aquesta llei esguerrarà famílies senceres que ja no podran continuar vivint sota el mateix sostre perquè un dels cònjuges és considerat estranger i per tant ha de tornar als territoris ocupats, mentre que qualsevol ciutadà jueu israelià que vulgui instal·lar-se en alguna de les múltiples colònies de Cisjordània, ho pot fer sense cap impediment.  És totalment esquizofrènic  pensar que els territoris són o no terra estrangera segons quin sigui el propòsit. Però aquesta és la realitat sobre el terreny i la majoria de jueus israelians no la qüestiona perquè mantenir una majoria jueva s’ha convertit en un denominador comú ideològic de la societat israeliana.

I si aquest afany implica aprovar una llei racista, que vulnera els drets humans i que és una eina per continuar la neteja ètnica de la minoria palestina d’Israel, sempre es podrà al·ludir a la seguretat  que qualsevol estat té la responsabilitat de garantir als seus ciutadans encara que això impliqui sacrificar els drets de tots aquells que no són jueus.

Potser el senyor Paul Auster no ha sentit parlar d’aquesta llei perquè vull pensar que si hagués estat així hauria estat més prudent a l’hora de defensar una democràcia que no ho és per a tothom, o com deia George Orwell a Rebel·lió a la Granja: tots els homes són iguals, però n’hi ha uns més iguals que altres.

FORUM SOCIAL MUNDIAL PALESTINA LLIURE

La ciutat de Porto Alegre al Brasil serà la seu del Primer fòrum Social Mundial Palestina Lliure el  novembre de 2012. La tria del país no és casual, com tampoc ho és el mes triat per celebrar-lo, seixanta -cinc anys després que la sessió de l’Assemblea General de  Nacions Unides presidida per Brasil votés la partició de Palestina.  

Aquesta és una iniciativa que sorgeix d’una part important de la societat civil palestina  i que lidera el Comitè Nacional Palestí pel boicot, la desinversió i les sancions (BDS en anglès ) i les organitzacions que en són membres, com ara: Palestinian NGO Network, Stop the Wall, Alternative Information Center, Teacher Creative Center, General Union of Palestinian Women entre altres.

El Fòrum pretén  reunir a Porto Alegre la totalitat del moviment de solidaritat internacional per Palestina per tal de mostrar la seva força, celebrar el èxits aconseguits i planificar futures accions  que contribueixin a la justícia i la pau a la regió. El Fòrum vol significar la expressió  de la unitat de la societat civil per la justícia i la llibertat, la determinació d’alçar la veu on els governs han desistit, i ser també el ressò del Fòrum Social Mundial .

Sóc del parer que s’ha de donar suport a qualsevol iniciativa que doni protagonisme a les organitzacions locals o internacionals que no defalleixen en el seu afany d’aconseguir una solució al conflicte entre Israel i Palestina, i que ho fan  utilitzant la no violència com a eix vertebrador de les seves accions, però també vull assenyalar que moviments com ara la Campanya Internacional pel Boicot, la Desinversió i les Sancions hauran d’assumir que, per tal d’aconseguir una resolució pacífica del conflicte, les dues parts hauran de ser capaces de posar-se en el lloc de l’altre i cedir en qüestions que segurament seran doloroses i difícils però que poden finalment dur tots dos pobles a viure en pau. Una quimera? Potser, però vull creure que aquest debat també serà a l’agenda del primer Fòrum Social Mundial Palestina Lliure el proper novembre a Porto Alegre.

La ciutadania israeliana es posa les piles

 Aquests dies es poden tornar a sentir veus a Israel que una segona operació militar a Gaza és inevitable i que si es produeix serà més potent que la que ara fa més o menys tres anys va provocar la mort de més de 1.300 palestins, així com gairebé la total destrucció de les infraestructures civils a la franja. Però aquests dies també  s’està permetent que la diplomàcia torni al tauler de joc mitjançant la mediació de Jordània, que ha proposat que les dues parts es trobin el dimarts 10 de gener per intentar reiniciar unes converses que fa més d’un any que es troben en un punt mort. L’Autoritat Palestina sembla que està disposada a no posar la qüestió dels assentaments com a condició per a aquesta trobada, si Israel s’avé a alliberar 100 presoners de l’etapa pre-Oslo, i fins i tot el cap de l’aparell polític de Hamas, Khaled Meshal, ha demanat a la branca militar de l’organització que aturi els atacs contra Israel i que accepti l’OAP com a únic organisme reconegut per a negociar amb Israel.

Però  el govern israelià una vegada més diu que no a l’alliberament dels presos  i ignora les declaracions de Meshal ,i per tant, tingui lloc o no la trobada dimarts vinent entre les dues parts, és fàcil entreveure que dimecres vinent tot seguirà com dos dies abans. I és que estem cansats de llegir les iniciatives d’uns, les condicions dels altres, les declaracions de tots aquells  polítics i diplomàtics que afirmen que es pot avançar en la resolució del conflicte.

La ciutadania israeliana i palestina s’ha de mobilitzar a favor de la pau de manera activa per tal que les seves accions tinguin alguna incidència política, i potser llavors la diplomàcia i les declaracions recobraran algun sentit. I una d’aquestes accions, que es podria considerar de desobediència civil, ha tingut lloc a Israel aquests dies, liderada per un grup d’uns 500 pares, que han signat una petició en què es neguen que els seus fills facin sortides escolars a Cisjordània mentre aquesta estigui sota l’ocupació del seu país. Uns pares que per primera vegada s’oposen a la decisió del ministre d’educació d’Israel,  que ha inclòs visites a la tomba dels patriarques a Hebron  o al jaciment  arqueològic de Shiloh al nord de Cisjordània com a sortides escolars obligatòries. Els pares hi veuen clares motivacions polítiques de normalització de l’ocupació, així com un fet moralment reprovable. Només deixaran que els seus fills visitin aquests llocs quan Palestina sigui un estat reconegut, i ho faran com visitarien Egipte o qualsevol altre país veí.

Són accions com aquestes les que poden produir canvis en un conflicte on les negociacions, cimeres i processos de pau estan massa gastats.