UNA NOVA DECEPCIÓ

Divendres passat el Consell de Seguretat de Nacions Unides havia d’aprovar una resolució condemnant la construcció als assentaments israelians a Cisjordània i a Jerusalem Est. Semblava que aquesta vegada la condemna es faria efectiva i Israel es trobaria totalment sol en el seu afany colonitzador.

Molts pensàvem que per primera vegada veuríem com els Estats Units, liderats per Barak Obama, no exercirien el seu dret de veto, perquè havíem sentit com el mateix Obama s’oposava als assentaments per considerar-los el principal escull per avançar en les negociacions entre les dues parts. En aquest context tots aquells que com jo volíem creure que l’administració nord-americana no cediria davant dels poderosos grups de pressió interns i que per una vegada el Consell de Seguretat seria fidel als valors de la justícia, la llibertat i la veritat, ens vàrem sentir defraudats, altra volta.

Els Estats Units van exercir el seu dret de veto en contra dels altres 14 estats membres del Consell, que van votar a favor de la resolució, i un núvol negre es va dibuixar a l’horitzó perquè d’aquesta manera el govern d’Israel i la seva empresa colonial surten reforçades, mentre el poble palestí continuarà contemplant com les excavadores engoleixen més i més terra, sabent que de poc serveix portar les seves justes peticions al Consell de Seguretat de Nacions Unides perquè  els ha caigut la vena dels ulls i ja no creuen en les paraules condemnatòries de l’administració que lidera Barak Obama.

Sincerament penso que els Estats Units s’han equivocat en la seva decisió, per molt que es justifiquin en termes com ara que aprovar una resolució com aquesta dificultaria encara més reiniciar les negociacions perquè el tema dels assentaments és només una de les qüestions a negociar i condemnar-ho no ajudaria el procés de pau. Que no veuen que és precisament la negativa a congelar la construcció el que ha aturat les negociacions? El poble palestí ho va dir alt i clar: no tornarem a la taula de negociacions mentre no s’aturi la construcció d’assentaments a Cisjordània i a Jerusalem Est. Al mateix temps crec que la posició nord-americana no ajuda gens ni mica Israel, ans al contrari, l’aïlla  cada cop més de la realitat a què tard o d’hora haurà de fer front, tenint en compte les tempestes socials i polítiques que s’estan produint a la zona.

QUINA EDUCACIÓ A ISRAEL?

Hi ha una escola a l’àrea de Galilea,  a Israel, on nens i nenes jueus i àrabs comparteixen aula, mestres, pati, projectes escolars, experiències personals, dubtes, pors, desitjos i somnis; una escola inclusiva i bilingüe, on tots els membres de la comunitat educativa tenen clara una cosa: conviure per entendre, escoltar l’altre per tal de poder entendre el seu neguit, la seva por, la seva  desconfiança i d’aquesta manera teixir un reconeixement mutu que porti a una veritable convivència.

És natural que els qui llegiu aquest post us pregunteu: I què té de particular una escola d’aquestes característiques? De fet, la majoria d’escoles que coneixem a casa nostra són inclusives, si més no ho intenten. A Israel, però, la realitat és ben diferent, ja que el sistema educatiu oficial no permet als nens àraboisraelians assistir a escoles jueves i cap família jueva portaria els seus fills a una escola àrab, entre altres motius perquè el ministeri d’educació no dedica gaires recursos a les escoles àrabs tot i estar sota la seva responsabilitat, mentre que les escoles jueves gaudeixen de les dotacions necessàries per garantir una bona formació.

I és en mig d’aquesta realitat segregadora que pren forma la voluntat d’alguns pares i mares de fer les coses d’una altra manera. Pares i mares amb la determinació que els seus fills creixin sense por cap a aquell a qui es considera enemic; perquè l’han conegut, hi han conviscut, han après la seva llengua i han escoltat la seva part de la història, la història que va dur, per a uns,  a la creació de l’estat d’Israel, i, per als altres,  a l’expulsió de centenars de milers de palestins. I tot això amb l’esperança que quan aquests nens siguin adults puguin viure i conviure els uns al costat dels altres, ja sigui en un sol estat o en dos.

És evident que l’existència d’aquests tipus d’escoles és minoritari a Israel (en total són cinc o sis escoles entre educació infantil i primària) i que dificilment poden crear tendència en mig d’una societat que, temorosa de perdre la seva identitat, prefereix mantenir-se apartada dels que són diferents. Però vull creure que els petits gestos són valuosos i que actuar localment pot tenir certa repercussió global, si no a curt, sí a mig i llarg termini. Aquestes escoles representen uns grans de sorra que, tot i no ser  visibles a primer cop d’ull, són imprescindibles per a aquells, que, com jo, creuen que l’educació ha de ser el motor de la transformació social. I Israel necessita aquesta educació per poder avançar cap a una veritable pau.