Abbas i Netanyahu

Divendres passat el president de l’Autoritat Palestina no va decebre els milers de palestins i palestines que l’estaven escoltant des de tots els racons de Cisjordània, i voldria creure que també de Gaza. En un discurs clar i contundent va assenyalar que era hora que els palestins tinguessin un estat i que portava la petició a Nacions Unides perquè ja n’hi havia prou de negociacions que no duien en lloc, de tornar a casa amb les mans buides, i ho feia perquè els palestins i palestines ho demanen a crits i segurament perquè vol ser recordat per haver donat un cop d’efecte després d’anys de ser considerat un líder sense cap mena de carisma. En contra seu, i al meu parer, Abbas hauria d’haver treballat més per aconseguir que les diferents faccions polítiques palestines s’avenissin  a donar aquest pas davant de les Nacions Unides,  però no ha estat així.

El primer ministre israelià també va parlar davant de l’Assemblea General, però el seu discurs va ser gastat, conegut però buit, i amb clares referències al passat, no pas al futur. Va convertir el tema de la seguretat en un mantra,  sense voler admetre en cap moment que la seguretat dels israelians i les israelianes passa per posar fi a la cruent política dels assentaments. Però estic convençuda que cada dia més ciutadans i ciutadanes d’Israel estan tips d’aquest discurs, que l’únic que provoca és un deteriorament preocupant de les polítiques socials a causa de l’augment constant del pressupost destinat a defensa i a  l’ampliació dels assentaments. L’estiu ha fet despertar els israelians, que estan indignats pels preus dels habitatges, per la pèrdua constant de drets socials, i han decidit plantar-se i exigir al seu govern que es preocupi més per ells i dugui a terme polítiques socials veritables.

Aquest nou despertar de la consciència em fa ser optimista. Sempre he cregut que el canvi de rumb d’Israel respecte als palestins ha de venir de dins. Són els ciutadans i ciutadanes d’Israel els que amb la seva força han de marcar el camí a seguir per tal que el somni, anhel i dret dels seus veïns palestins esdevingui una realitat: les protestes d’aquest passat mes de juliol són el primer pas.

EL VIOLONCEL DE PAU CASALS

Dijous al vespre el Palau de la Música va viure un esdeveniment molt especial, quasi màgic.

Després de 40 anys de silenci el violoncel de Pau Casals va tornar a la vida de la mà del músic Miklós Perényi,  deixeble del gran mestre; i ho va fer en un concert homenatge a Pau Casals per commemorar els 40 anys de l’estrena de l’himne de les Nacions Unides que l’aleshores secretari general U Thant li havia encarregat que composés, i la medalla per la pau de Nacions Unides que se li va lliurar, així com els 50 anys del concert que el compositor català va fer per a JFK Kennedy a la Casa Blanca.

L’acte va ser intens i emotiu en tot moment,  però m’agradaria destacar els instants que per a mi van tenir més simbolisme. El primer va ser tornar a escoltar una part del discurs que aquell setembre de 1971 Pau Casals va fer davant de l’Assemblea  General de les Nacions Unides, un discurs sense data  de caducitat que transmet valentia, llibertat, solidaritat i pau, valors a què  el mestre Casals sempre va ser fidel i que dignifiquen el nostre país –tal com va apuntar el senyor Artur Mas en la seva intervenció al final de l’acte.

El segon moment va ser poder escoltar el violoncel de Pau Casals en directe per primera vegada. L’encarregat de fer parlar l’instrument va ser el violoncelista Miklós Perényi . La música va fluir sense esforç, delicadament i poc a poc va anar omplint tots els racons del Palau de la Música i crec que en gran mesura també els sentits de l’audiència. Una hora i quart d’imaginar-me Pau Casals amb el seu “cello” i oferint a través del seu art  tots els valors en  què creia i que defensava.

Dijous passat el Palau de la Música va ser l’escenari d’un cant per la PAU, en majúscules.

Europa calla davant el bloqueig que pateix la II Flotilla de la Llibertat als ports grecs

Fa dies que la II Flotilla de la Llibertat, formada per una dotzena de vaixells de diferents països i més de 500 activistes, havia de sortir rumb a la franja de Gaza per intentar trencar el bloqueig que aquest territori pateix a mans del govern d’Israel. La majoria de vaixells s’havien aplegat en ports grecs i tenien tots els permisos necessaris per poder iniciar el viatge que els havia de dur cap a les costes de Gaza, però més d’una semana després les embarcacions continuen retingudes per les autoritats gregues a diferents ports hel.lens; entre aquests vaixells es troba el canadenc Tahrir, l’espanyol Guernika o el nord-americà Audacity of Hope.

No hi ha cap motiu legal o jurídic per retenir els vaixells, però sí una forta pressió per part del govern d’Israel, que fa mesos va començar una marató diplomàtica amb la finalitat d’impedir l’acció de solidaritat internacional anomenada “II Flotilla de la Llibertat, continuem sent humans”. Els primers fruits d’aquesta pressió es van recollir quan el vaixell turc que havia de formar part de la flotilla va decidir que se’n retirava. Els integrants del vaixell “Tahrir” van denunciar actes de sabotatge contra el seu vaixell  per tal de retardar-ne la sortida del port grec on està retingut. Fins i tot el Secretari  General de les Nacions Unides, el Sr. Ban Ki Mun, demana que la flotilla no surti cap a Gaza per tal de garantir la seguretat dels civils que formen part de l’acció solidària.

Les autoritats gregues, sota supervisió de Nacions Unides i amb el consentiment del govern israelià, s’han ofert a carregar tot l’ajut humanitari en vaixells governamentals grecs i dur-lo cap al port de Sderot per tal que arribi a la franja de Gaza seguint els canals establerts per les autoritats israelianes, en el que clarament sembla un intent de descoratjar els integrants de la flotilla. S’ha de ser ben cec per no adonar-se que  la raó principal de ser de la flotilla no és tant dur ajut humanitari com dur a terme l’acte simbòlic però importantíssim de trencar el bloqueig que impedeix que la població palestina de Gaza pugui gaudir d’una vida qüotidiàna més o menys normal.

Davant de tot això Europa calla, cap diplomàtic de cap país europeu ha denunciat la retenció dels vaixells a Grècia, fet que sembla una clara vulneració del dret i la legalitat internacional. No cal ser massa espavilat per adonar-se que la pressió diplomática israeliana està donant els seus fruits, pressió que també arriba als mitjans de comunicació, que només de manera molt excepcional han informat dels fets, i ho han fet sobretot després que 40 activistes de l’Estat espanyol  es tanquessin a l’embaixada espanyola a Atenes per exigir a la ministra d’afers exteriors Trinidad Jiménez que es pronuncíi sobre els fets que están tenin lloc en aigües jurisdicionals gregues i per tant europees.

Trobo especialment lamentable l’actitut dels mitjans de comunicació que majortiàriament han obviat informar sobre el que estava passant. Afortunadament els que, com jo, volem saber què succeeix, ho tenim una mica millor que fa uns anys perquè la xarxa ens proporciona el que els nostres grans mitjans no tenen el valor ni l’interés de fer, informar, massa enfeinats a fer-nos saber sobre els escàndols sexuals de l'ex director general del FMI;

El moviment per la pau d'Israel dona suport a la II flotilla de la llibertat (en anglès)

Statement of Support for the Gaza-Bound Freedom Flotilla

July 4, 2011

We, Israeli organizations, Jews and Arabs, full-heartedly support Freedom Flotilla, aim of sailing to the Port of Gaza with the proclaimed goals of breaking through the sea and land  siege and blockade of Gaza, which is a manifestation of a continuing occupation by Israel. We condemn the campaign of slander which the government of Israel is waging against the flotilla and those who take part in it. There is a very real reason to worry that such lies might be designed by the government as a pretext and justification in advance for further acts of violence against activists taking part in a legitimate political act of protest.

The Gaza Flotilla is indeed a courageous act of political protest, an expression of worldwide solidarity with the Palestinian people and rejection of Israeli practices of oppressive occupation, as manifested in the continuing siege and blockade of Gaza and the imposition of collective punishment upon a mass of civilians.

At present the Gaza Strip is little more than a giant open air prison where a million and half residents are held, deprived of their fundamental rights. It is the right of Gaza Palestinians to maintain direct contact with the outside world; it is their right to open and maintain sea port where vessels might freely dock and depart, to import and export all goods, for the benefit of their economy and in fulfillment of its needs. The Palestinians have all these rights – not one whit less than Israel has them. The state of Israel is obliged, under International Law,  to put an end to its control over the Gaza Strip  - indirect  as well as direct -  which is part of Israel's wider  obligations to out an to the occupation of Palestinian territory and facilitate the independence of Palestine.

We must reiterate that, contrary to the statements issuing from the government, the flotilla is acting non-violently in setting out to Gaza. Moreover, if attacked by Israel's armed forces it is with non-violence that activists on board intend to respond. A member of the flotilla 's International Coordinating Team specifically explicitly stated, when responding to assertions emanating from the security system in Israel, that  “there are no weapons of any kind on board any of our boats – which could be confirmed by dozens of international media representative on board". Activists intenting to take passage in the flotilla are undergoing non-violence training and sign clear personal commitment not to resort to violence.”

The government of Israel is conducting considerable efforts to cause the flotilla to be regarded with fear, and to discourage people from taking part in it. So as to create a baseless atmosphere of fear, lies are knowingly spread lies regarding supposed preparations for violent resistance and alleged plans to kill soldiers, and peace activists taking part are accused of intending  to run weapons into Gaza. At the same time, an unprecedented pressure is applied to international journalists, so as to deter them from covering the flotilla from on board. The continuing media  campaign which is clearly designed to cause fear and hatred among the Israeli population, and there are grounds for suspecting that it is intended to provide justification in advance for the dangerous and harsh outcome liable to occur should the boats be violently taken over and harm comes to their passengers.

We strongly condemn the the Government of Greece for its decision of block the flotilla boats  from leaving Greek ports in the direction Gaza. This decision is in violation of International Law concerning Freedom of the Seas, and is highly unreasonable. Reports in Israeli newspapers regarding contacts between the governments of Israel and Greece create the impression that Greece in fact caved in to political pressures of an unacceptable kind, applied by the government in Israel.

We call upon the Government of Greece to rescind forthwith its order, prohibiting the  flotilla boats from leaving the ports of Greek, let them sail and ensure the safety of passengers and  boats alike.

We call upon the Government of Israel and its armed forces to let the boats get to Gaza and deliver peacefully their cargo of humanitarian supplies.  

We hope to witness the boats arriving in safely to their destination.

We call upon the Government of Israel to put an immediate end to the siege and blockade of Gaza. .

Contact:

Adam Keller: +972-54-2340749

Yaakov Manor: +972-50-5733276

Alternative Information Center (AIC)  * Coalition of Women for Peace * Combatants for Peace * Gush Shalom * Hithabrut-Tarabut * Israeli Committee against House Demolitions (ICAHD) * New Profile *Rabbis for Human Rights* Ta’ayush: Arab-Jewish Partnership * Yesh Gvul 

E

La Flotilla Rumb a Gaza ja ha salpat

Són una dotzena de vaixells amb uns 500 activistes a bord de diferents  edats i de diverses procedències:  exparlamentaris, noms rellevants del món cultural com l’escriptora nord- americana Alice Walker, la periodista israeliana i corresponsal del diari Haaretz Amira Hass i fins i tot algun jueu supervivent de l’holocaust. Són probablement un grup de persones molt heterogeni a qui uneix un objectiu: trencar el bloqueig a la franja de Gaza. He pogut llegir les raons que alguns d’aquests activistes han donat per unir-se a l’anomenada Flotilla de la Llibertat  i la més coincident és la convicció que la societat civil internacional no pot limitar-se a la condemna d’un bloqueig que fa anys que dura i que està escanyant la població de Gaza, que quan els nostres governants no estan a l’alçada, la societat civil ho ha d’estar i per aquest motiu han decidit unir-se a la flotilla.

Cal dir que tots i totes les integrants d’aquesta acció han rebut formació específica sobre acció i resistència no violenta i s’han compromès, amb la signatura d’un document, a no utilitzar cap forma de violència ja sigui física o verbal.  Aquest compromís és fonamental , només així es pot garantir l’èxit de la flotilla, tant si aconsegueixen arribar a les costes de Gaza com si són interceptats pels vaixells militars israelians i conduïts a un port egipci o israelià. La victòria moral ja la tenen i la simbòlica també perquè probablement serà sobretot un trencament simbòlic del  bloqueig,  tenint en compte que Egipte va reobrir fa setmanes el pas fronterer amb Rafah i que Israel es va veure obligat a alleugerir el bloqueig després del fiasco de l’atac a la flotilla de 2010.

Però Israel té por dels símbols i per aquest motiu s’han activat totes les alarmes militars i s’estan preparant com si estiguessin a punt de ser atacats. El govern israelià considera l’acció de la flotilla com un atac a la seva seguretat i motiu suficient per mobilitzar vaixells de guerra i entrenar els soldats per actuar de manera contundent si és necessari. Si jo pogués, demanaria a Israel que fos més reflexiu perquè, ben mirat, si actuen com sembla que tenen intenció de fer-ho, no faran més que donar més protagonisme i èxit moral i simbòlic a la flotilla de la llibertat, i la seva imatge davant la societat civil internacional (que no els seus governs)es malmetrà encara més.

Només voldria afegir el que el novel·lista suec Henning Mankel ,que també participa en la Flotilla de la Llibertat, va manifestar en roda de premsa: “La flotilla no és una declaració de guerra, la flotilla és una declaració de pau”.

Un any més d’ocupació

El passat diumenge 5 de juny es va recordar tant a Israel com a Cisjordània i Gaza que ja fa 44 anys que va acabar la guerra dels sis dies i va començar l’ocupació dels territoris palestins. Un any més de polítiques colonialistes per part d’Israel que tenen com a últim objectiu fer inviable l’establiment d’un estat palestí.

Fa unes setmanes el primer ministre israelià Binyamin Netanyahu va declarar davant del congrés dels Estats Units que l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967, tal com li demanava Barak Obama, no és possible perquè la línia verda és indefensable. I per què és indefensable? Per l’existència dels assentaments, que dit sigui de pas, no paren de créixer, especialment els grans i els que hi ha a Jerusalem Est. El primer ministre israelià diu que no a la petició del president dels Estats Units, però no ofereix cap alternativa, així com tampoc aclareix quines fronteres serien defensables. I no són unes fronteres ben definides un dels trets imprescindibles per a l’existència d’un estat? És aquí on jo hi veig una estratègia per part del govern israelià: sense fronteres definides és impossible la declaració d’un estat palestí, tal com està previst que es demani a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper setembre. Israel està totalment en contra que Mahmud Abbas faci aquest pas i ho disfressa demanant als palestins que un hipotètic estat només pot ser fruit de negociacions entre les dues parts. Però els palestins ja en tenen prou, i no només ells, molts ciutadans i ciutadanes israelians també, tal i com ho van demostrar dissabte passat en una gran manifestació que va aconseguir reunir  més de 10,000 persones, tot un èxit tenint en compte de quin país estem parlant;

Cada dia hi ha més veus que s’atreveixen a dissentir dins d’Israel i dissabte passat ho van demostrar: entre els manifestants hi havia partits polítics d’esquerra com Meretz, Hadash, el partit laborista i fins i tot algunes faccions de Kadima. Tots estaven d’acord en dues coses: el suport a la demanda palestina davant Nacions Unides el proper setembre, i a l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967. També el camp per la pau era present en la manifestació: Gush Shalom, Peace now i altres; milers de persones de procedència, edat i afiliació molt diversa, però tots d’acord en el fet que els assentaments s’han de desmantellar perquè si no es fa la pau serà impossible. El senyor Netanyahu ho sap, i per tant només puc arribar a la trista conclusió que no vol la pau, perquè a la manera de George Orwell a 1984, la guerra és la pau, perpetuar l’ocupació és l’objectiu de l’actual cap de govern d’Israel.

Com que en aquest tema necessito ser optimista, espero i confio que els mateixos ciutadans i ciutadanes d’Israel li plantin cara, tal com van fer dissabte passat a Tel Aviv.

La Nakba que no cessa

El 15 de maig de 1948 va ser un dia de celebració  per la població jueva de Palestina, el motiu, el naixement de l’estat d’Israel. A partir d’aquell moment i fins avui, qualsevol persona d’origen jueu té dret a la nacionalitat israeliana. El mateix 15 de maig de 1948 la població àrab de palestina no tenia res per celebrar ans al contrari, per ells començava l’exili, la expulsió de les seves cases, pobles, l’abandonament de les seves terres, en una paraula, La Nakba o catàstrofe.

63 anys després d’aquella data històrica, uns continuen celebrant la creació del seu estat, els altres  lamentant i commemorant uns fets que malauradament es continuen produint tot i que en l’actualitat la neteja ètnica de la població palestina de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est pugui tenir més o menys cobriment legal sota el paraigua de polítiques concretes per part del govern israelià. Des de 1967 i fins els acords d’Oslo l’any 1994, 140,000 palestins que havien sortit del país, ja no han pogut tornar; estudiants becats per universitats estrangeres, homes de negocis buscant noves oportunitats a l’estranger, científics fent investigació en universitats estrangeres i fins i tot ciutadans de Jerusalem que van decidir viure temporalment a Cisjordània han perdut els seu dret fonamental a una nacionalitat, a la seva residència.

I així, 63 anys després la catàstrofe continua perquè quan el govern israelià revoca la residència del 14% dels palestins de Cisjordània el què en realitat està fent es negar aquests ciutadans el dret al retorn tal  com va succeir el 1948 quan 600,000 palestins van convertir-se en refugiats sense dret al retorn. Malauradament no sembla veure’s cap indici de canvi de política en aquest sentit per part del govern d’Israel i això només vol dir una cosa: la voluntat malèvola de reduir el nombre de població palestina per tal de poder continuar somiant amb Eretz Israel. I els drets fonamentals dels palestins, com el dret a una nacionalitat? Tant se val, és el preu que Israel està disposat a pagar en el seu afany colonitzador.