Un any més d’ocupació

El passat diumenge 5 de juny es va recordar tant a Israel com a Cisjordània i Gaza que ja fa 44 anys que va acabar la guerra dels sis dies i va començar l’ocupació dels territoris palestins. Un any més de polítiques colonialistes per part d’Israel que tenen com a últim objectiu fer inviable l’establiment d’un estat palestí.

Fa unes setmanes el primer ministre israelià Binyamin Netanyahu va declarar davant del congrés dels Estats Units que l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967, tal com li demanava Barak Obama, no és possible perquè la línia verda és indefensable. I per què és indefensable? Per l’existència dels assentaments, que dit sigui de pas, no paren de créixer, especialment els grans i els que hi ha a Jerusalem Est. El primer ministre israelià diu que no a la petició del president dels Estats Units, però no ofereix cap alternativa, així com tampoc aclareix quines fronteres serien defensables. I no són unes fronteres ben definides un dels trets imprescindibles per a l’existència d’un estat? És aquí on jo hi veig una estratègia per part del govern israelià: sense fronteres definides és impossible la declaració d’un estat palestí, tal com està previst que es demani a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper setembre. Israel està totalment en contra que Mahmud Abbas faci aquest pas i ho disfressa demanant als palestins que un hipotètic estat només pot ser fruit de negociacions entre les dues parts. Però els palestins ja en tenen prou, i no només ells, molts ciutadans i ciutadanes israelians també, tal i com ho van demostrar dissabte passat en una gran manifestació que va aconseguir reunir  més de 10,000 persones, tot un èxit tenint en compte de quin país estem parlant;

Cada dia hi ha més veus que s’atreveixen a dissentir dins d’Israel i dissabte passat ho van demostrar: entre els manifestants hi havia partits polítics d’esquerra com Meretz, Hadash, el partit laborista i fins i tot algunes faccions de Kadima. Tots estaven d’acord en dues coses: el suport a la demanda palestina davant Nacions Unides el proper setembre, i a l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967. També el camp per la pau era present en la manifestació: Gush Shalom, Peace now i altres; milers de persones de procedència, edat i afiliació molt diversa, però tots d’acord en el fet que els assentaments s’han de desmantellar perquè si no es fa la pau serà impossible. El senyor Netanyahu ho sap, i per tant només puc arribar a la trista conclusió que no vol la pau, perquè a la manera de George Orwell a 1984, la guerra és la pau, perpetuar l’ocupació és l’objectiu de l’actual cap de govern d’Israel.

Com que en aquest tema necessito ser optimista, espero i confio que els mateixos ciutadans i ciutadanes d’Israel li plantin cara, tal com van fer dissabte passat a Tel Aviv.