QUINA EDUCACIÓ A ISRAEL?

Hi ha una escola a l’àrea de Galilea,  a Israel, on nens i nenes jueus i àrabs comparteixen aula, mestres, pati, projectes escolars, experiències personals, dubtes, pors, desitjos i somnis; una escola inclusiva i bilingüe, on tots els membres de la comunitat educativa tenen clara una cosa: conviure per entendre, escoltar l’altre per tal de poder entendre el seu neguit, la seva por, la seva  desconfiança i d’aquesta manera teixir un reconeixement mutu que porti a una veritable convivència.

És natural que els qui llegiu aquest post us pregunteu: I què té de particular una escola d’aquestes característiques? De fet, la majoria d’escoles que coneixem a casa nostra són inclusives, si més no ho intenten. A Israel, però, la realitat és ben diferent, ja que el sistema educatiu oficial no permet als nens àraboisraelians assistir a escoles jueves i cap família jueva portaria els seus fills a una escola àrab, entre altres motius perquè el ministeri d’educació no dedica gaires recursos a les escoles àrabs tot i estar sota la seva responsabilitat, mentre que les escoles jueves gaudeixen de les dotacions necessàries per garantir una bona formació.

I és en mig d’aquesta realitat segregadora que pren forma la voluntat d’alguns pares i mares de fer les coses d’una altra manera. Pares i mares amb la determinació que els seus fills creixin sense por cap a aquell a qui es considera enemic; perquè l’han conegut, hi han conviscut, han après la seva llengua i han escoltat la seva part de la història, la història que va dur, per a uns,  a la creació de l’estat d’Israel, i, per als altres,  a l’expulsió de centenars de milers de palestins. I tot això amb l’esperança que quan aquests nens siguin adults puguin viure i conviure els uns al costat dels altres, ja sigui en un sol estat o en dos.

És evident que l’existència d’aquests tipus d’escoles és minoritari a Israel (en total són cinc o sis escoles entre educació infantil i primària) i que dificilment poden crear tendència en mig d’una societat que, temorosa de perdre la seva identitat, prefereix mantenir-se apartada dels que són diferents. Però vull creure que els petits gestos són valuosos i que actuar localment pot tenir certa repercussió global, si no a curt, sí a mig i llarg termini. Aquestes escoles representen uns grans de sorra que, tot i no ser  visibles a primer cop d’ull, són imprescindibles per a aquells, que, com jo, creuen que l’educació ha de ser el motor de la transformació social. I Israel necessita aquesta educació per poder avançar cap a una veritable pau.

The Palestine Papers

Des de fa uns mesos  ja no ens sorprèn llegir que una cosa és el que ens volen fer creure, i una altra de ben diferent el que realment passa en l’entramat de les relacions internacionals, gràcies a les filtracions de documents, fins ara classificats, per part de l’organització Wikileaks.

No vull entrar a valorar si la manera de gestionar aquesta informació per part de Wikileaks és èticament correcta o si respon a la veritat -prefereixo reservar la meva opinió-, però això no m’impedeix  voler saber la veritat sobre què passa al món i exigir-ho

.

Bé, des de diumenge passat sabem que les negociacions de pau dutes a terme entre el govern d’Israel i l’Autoritat palestina en els últims 20 anys  han fet córrer molta més tinta que la que ens anava arribant des dels diferents mitjans de comunicació, així com des de les dues parts. Diumenge 23 de gener la cadena de televisió qatariana Al-Jazeera va fer públics 1.600 documents classificats sobre els detalls de les negociacions, però aquesta vegada no ha estat Wikileaks qui les ha filtrat, ni cap altra font reconeguda. La cadena de televisió ha compartit els documents amb el diari britànic The Guardian i ambdós mitjans estan publicant els continguts diàriament.

Al-Jazeera sempre m’ha semblat un mitjà seriós i rigorós en el tractament de la informació i la miro sovint, sobretot perquè em permet tenir una visió més global i no tan parcial sobre temes tan complicats com és el conflicte àrabo-israelià. Si hi ha un tret que admiro quan es tracta d’informar és el fet que totes les parts hi siguin representades i escoltades. Al-Jazeera respon, des del meu punt de vista, a aquesta premissa.

Dit això, i sense entrar a valorar l’oportunitat de filtrar tots aquests documents en un moment tan delicat pel que fa a les negociacions, sento una gran indignació per algunes revelacions que deixen palès que el patiment del poble palestí és el que menys amoïna els  dirigents de l’AP, especialment aquells que seuen a la taula de negociacions, Mahmmud Abbas i Saeb Erekat. Em refereixo a un fet concret: el cap de l’AP va ser informat amb antelació per part d’un alt càrrec israelià de l’imminent atac a la població de Gaza el desembre de 2008 que, recordem-ho, va provocar la mort de més de 1.300 civils palestins i centenars més de ferits, mutilats i la quasi total destrucció de les infraestructures de la franja. Mahmmud Abbas estava al corrent de les intencions del govern israelià i no va intentar evitar-ho i tot amb quina finalitat? El poder perverteix i Abbas no és cap excepció. La mort de qualsevol habitant de Gaza va ser una flagrant violació del dret a la vida, la destrucció de centenars d’edificis, habitatges, escoles, hospitals, suposa una greu violació dels drets humans i ningú n’ha retut comptes. Des d’aquí vull responsabilitzar tant Israel com l’Autoritat palestina, que n’estava al cas i no va fer res per evitar tant sofriment. És aquest el caire del govern d’un hipotètic futur estat palestí? Si és així, espero que el poble ho denunciï i els demani retre comptes per complicitat en els crims contra la humanitat comesos a Gaza.

Els homes i dones palestins tenen dret a tenir un estat però sobretot tenen el dret a exigir uns bons governants i l’actual govern de l’AP no els arriba ni a la sola de la sabata.

LES ACTIVITATS IL·LEGALS DEL CAMP PER LA PAU ISRAELIÀ

Fa unes setmanes em congratulava per l’augment en el nombre de joves israelians que s’atreveixen  a alçar la veu en contra de l’ocupació de Cisjordània i Gaza. Uns joves que, de la mà de l’organització Trencant el Silenci, donen el seu testimoni com a soldats de lleva que han fet el  servei militar als territoris ocupats.

Doncs bé, sembla que aquestes veus no han agradat a alguns grups parlamentaris que dirigits per Kirschenbaum, colon i director general del grup parlamentari d’Avigdor Lieberman, han aprovat una llei que demana que es dugui a terme una comissió d’investigació parlamentaria d’algunes de les organitzacions que formen el camp per la pau israelià. Segons els mateixos grups impulsors d’aquesta llei, es tracta d’esbrinar si els fons que reben aquestes organitzacions provinents d’organismes, organitzacions i països estrangers s’utilitzen per deslegitimar l’exèrcit israelià, així com per finançar activitats en contra de l’estat d’Israel.

Tenint en compte que el camp per la pau israelià denuncia les polítiques d’ocupació, l’ús excessiu de la força per part de l’exèrcit als territoris o als punts de control i els abusos dels drets humans per part de les forces d’ocupació, entre altres, podem considerar que efectivament els fons que reben són destinats a aquestes finalitats, no és cap secret això.

Entre les organitzacions que es volen investigar podem anomenar-ne algunes amb una gran trajectòria en la denúncia com és B'Tselem; aquest grup documenta les violacions dels drets humans als territoris ocupats, tant si els qui ho fan són l’exèrcit israelià com les forces de seguretat palestines o el grup Hamas.

Trencant el Silenci és un altre d’aquests grups. El llibre que es va publicar recentment no amagava els fons de la Unió Europea que van fer-ne possible l’edició i publicació.

Altres grups que es volen investigar són Yesh Gvul (Hi ha un límit) i que dediquen els seus esforços a defensar aquells soldats que es neguen a servir als territoris ocupats, Machsom Watch, format exclusivament per dones que documenten i denuncien el tracte humiliant que massa sovint pateixen els palestins als punts de control, Metges pels drets humans, que per cert han rebut el premi Nobel alternatiu a Estocolm i que centren el seu treball a donar servei als malalts als territoris ocupats. La llista és més llarga però crec que els exemples que acabo de d’esmentar donen fe del tipus de treball i el coratge d’uns grups de persones que tenint una gran part dels seus conciutadans en contra, no s’acovardeixen i continuen treballant. Cap d’aquests grups rep ajuda d’organismes estatals i per tant l’han de buscar fora. Això és il·legal? Voler trobar una solució negociada i justa al conflicte és un crim que mereixi ser investigat? Desitjar que es posi fi a l’ocupació, considerada il·legal per les Nacions Unides i per la comunitat internacional, pot ser considerada una activitat en contra d’Israel? Bé, suposo que deu ser així segons el parer dels polítics dretans i racistes que han impulsat aquesta llei.

Cal seguir els esdeveniments i veure en què acaba tot plegat però lamentablement el sol fet que un parlament anomenat democràtic pugui tirar endavant aquesta comissió d’investigació demostra que a Israel s’estan perdent un a un i massa ràpid els valors que configuren una societat democràtica i fa feredat veure com s’està implantant la veritat única, pròpia de països amb règims de govern feixistes.

El rejoveniment del camp pacifista israelià

Fa poc més d’una setmana que Tel Aviv va viure un fet excepcional –entès com allò que succeeix molt de tant en tant- la presentació del llibre The Occupation of the Territories publicat per l’organització d’exsoldats israelians “Breaking the Silence” (Trencant el Silenci). A l’acte de presentació, les poques cares conegudes i veteranes del camp pacifista israelià com Uri Avnery o Adam Keller, però sobretot hi havia molts joves, nois i noies que tot just havien acabat el servei militar.

La presència d’aquests joves, fills i filles de la nova generació d’israelians és d’una gran rellevància en un país on la majoria de jovent prefereix ignorar l’existència de l’ocupació. És també un senyal esperançador per al camp pacifista israelià que poc a poc veu augmentar, però sobretot rejovenir, les seves bases.

The Occupation of the Territories és un llibre de 344 pàgines que conté uns 200 testimonis de joves soldats sobre la vida quotidiana, de nit i de dia, de l’ocupació. El llibre suposa una lectura depriment i no perquè descrigui atrocitats horribles, que no ho fa, sinó perquè el que pretén és ressaltar la rutina grisa, arbitraria, monòtona però imprevisible de l’ocupació, com ara incursions nocturnes en pobles palestins entrant en cases de manera aleatòria  només com un exercici militar, per entrenar els soldats.

A l’acte de presentació del llibre es van poder escoltar alguns testimonis amb la cara descoberta, sense cap intenció d’amagar la seva identitat i no eren persones excepcionals, només joves exsoldats que  finalment han pogut enfrontar-se a les seves pròpies experiències personals.

La intenció d’aquest llibre és la mateixa que la dels membres de “Trencant el Silenci”, presentar i mostrar al públic israelià una situació: el control sobre l’altre poble amb l’alt grau d’arbitrarietat que això comporta, la humiliació de l’ocupat i la corrupció de l’ocupant.

Benvinguts siguin doncs aquests testimonis i benvinguts siguin els joves d’aquesta organització que poc a poc però de manera ferma ja formen part del camp pacifista israelià, molt necessitat de noves veus disposades a denunciar la gris, arbitraria, monòtona però imprevisible realitat de l’ocupació.

De la complicitat d’empreses occidentals amb Israel i la violació de la legalitat internacional

Els passats dies 22 i 23 de novembre va tenir lloc a Londres la segona sessió del Tribunal Russell per Palestina (TRP), on es va fer palesa la complicitat d’algunes empreses internacionals en la violació del dret internacional per part d’Israel.  Aquesta complicitat inclou el subministrament d’armes, la construcció i manteniment del mur de separació i l’establiment i proveïment de serveis, especialment financers, als assentaments il·legals. Aquest comportament per part d’algunes empreses no és solament reprovable moralment, sinó que les exposa a responsabilitats penals per serioses violacions dels drets humans i de la llei humanitària.

El jurat del TRP va considera les qüestions següents:

1-     De quines violacions de la llei internacional són còmplices les corporacions?

2-     Quines són les conseqüències legals de les activitats de les corporacions que col·laboren en les violacions per part d’Israel?

3-     Quines són les obligacions dels estats en relació a la complicitat de les corporacions?

El TRP ha assenyalat que els estats han fracassat a l’hora de demanar responsabilitats a algunes corporacions per la seva complicitat amb les accions d’Israel i que aquestes tenen un paper decisiu en la comissió de crims de guerra i contra la humanitat per part de l’estat hebreu. Les conclusions del tribunal inclouen els resultats pel que fa a les possibles responsabilitats legals d’algunes corporacions com ara:

A)    G4S, multinacional britànico-danesa

B)     Elbit Systems, multinacional israeliana

C)    Caterpillar, amb seu als EUA

D)    Cement Roadstone Holdings, multinacional irlandesa

E)     Dexia, corporació franco-belga

F)     Veolia Transport, corporació francesa

G)    Carmel Agrexco, corporació israeliana

Les reclamacions civils contra aquestes corporacions són possibles en aquells països on les esmentades empreses tenen seus o una presència significativa i poden ser demandades per infringir la legislació pròpia de cada estat.

A l’espera que es facin públiques les conclusions de la segona sessió del TRP sembla clar que algunes empreses internacionals col·laboren a mantenir l’status quo a Israel i per tant d’alguna manera són còmplices de les violacions de la legalitat que aquest estat infringeix.

És ben sabut que el TRP no té validesa jurídica i per tant no pot, per si sol, emprendre cap acció legal, però la veracitat del gran nombre de testimonis i proves que s’hi aporten, així com la categoria moral dels membres del tribunal  ens haurien de servir per pressionar els governs occidentals perquè prenguin mesures legals contra aquestes corporacions. El TRP facilita les eines i les posa a disposició dels estats per tal que aquests compleixin amb les amb les seves responsabilitats davant la legalitat internacional; si no ho fan s’haurà perdut una gran oportunitat de fer prevaler la justícia.

Avions de combat a canvi de pau?

Quina pau o més ben dit quins acords de pau es poden esperar si aquesta es pretén comprar amb un seguit d’incentius que inclouen uns vint avions de combat F-35?

Doncs bé, això és el que s’està coent als despatxos de Washington i Tel Aviv. M’explico.

Fa un parell de setmanes la secretària d’estat Hilary Clinton va oferir al premier israelià Binyamin Netanyahu un paquet d’incentius a canvi que el govern israelià allargui 90 dies la moratòria de construir als assentaments per tal que durant aquest temps es pugui redreçar l’enèsim procés de pau entre israelians i palestins, aturat des que l’estat hebreu va decidir reiniciar la construcció als assentaments el passat mes de setembre.

Aquest paquet inclou la venda de 20 avions de combat F-35, així com un seguit de garanties davant Nacions Unides que inclouen el veto per part d’Estats Units davant qualsevol resolució en contra d’Israel. Molt probablement aquestes garanties afectarien la possibilitat que  l’Assemblea General o el Consell de Seguretat de les Nacions Unides acceptessin la creació d’un estat palestí.

Més enllà de valorar si és raonable o no que l’Autoritat palestina tingui la intenció de declarar-se com un estat de manera unilateral i no fer-ho en el marc de les negociacions de pau, vull denunciar el precedent que suposa que algú pugui rebre un premi per la “seva mala conducta” i que a més aquest “premi” inclogui armament. No puc concebre que el camí cap a la pau vagi de la mà de vint avions F-35. L’armament està concebut per destruir i matar, i per molt que els protagonistes d’aquesta suposada transacció al·ludeixin a la seguretat d’Israel, està més que demostrat que aquesta no es pot aconseguir mai amb tot un ampli desplegament armamentístic.

Tot plegat ho trobo trist i lamentable.

Del dolor a la reconciliació

Mazen Faraj i Nir Oren són dos membres de les societats palestina i israeliana respectivament. Ells, juntament amb unes 500 famílies d’ambdós pobles, formen l’organització “El cercle dels pares, fòrum de les famílies”. Ahir van ser a Barcelona i vaig poder ser testimoni de la seva història personal i de la raó de ser de l’organització que representen.

“El cercle dels pares, fòrum de les famílies” és una de les diferents organitzacions que de manera silenciosa, quasi invisible, desenvolupen una tasca de vegades quixotesca a favor de la pau i la reconciliació entre el poble israelià i el palestí. Són uns centenars de famílies d’ambdues societats a les que l’aflicció ha dut a optar per conèixer l’altre i compartir el seu dolor i tal vegada arribar a la reconciliació entre els dos pobles. Són  homes i dones que han patit la pèrdua d’un ésser proper i estimat, homes i dones que han sentit ràbia, odi, incomprensió, aflicció però que no han permès que tots aquests sentiments s’enquistessin dins seu i es traduïssin en la deshumanització de l’altre.

Tots ells han volgut conèixer el dolor de l’altre, així com trobar l’espai per compartir-lo perquè només d’aquesta manera l’altre esdevé humà. Tots han pagat un preu entre els “seus” per l’opció que han triat perquè ni la societat israeliana ni la palestina ofereix l’espai que permet conèixer i reconèixer el de l’altre costat. La categoria moral d’aquestes persones va més enllà de la seva valentia individual a l’hora de prendre partit per la pau i la reconciliació, el que fan qüestiona la màxima que la víctima té llicència per odiar i exigir revenja.

Són doncs uns actors de pau a l’Orient Mitjà que demostren que si ells, com a víctimes, son capaços d’asseure’s, parlar i escoltar, llavors tothom ho pot fer. És això una utopia? Potser, però escoltar en Mazen i en Nir em referma en la creença que la pau no vindrà de la mà d’una signatura entre dirigents, la veritable pau s’ha d’anar filant entre les persones amb el coneixement i reconeixement de l’altre, tal com ahir va quedar ben palès a l’auditori de l’IEMED.