Belfast: Els murs, les tanques, els murals

Fa uns dies vaig poder conéixer una mica la ciutat de Belfast. Es tracta d'una ciutat de poc més de 300,000 habitants, amb carrers arbrats i amples, amb un port prou important -aquí es va construir el “Titànic” i des d'aquí va salpar cap al seu destí.

La gent de Belfast, com els irlandesos en general, són gent oberta, riallera i molt de la broma, tan diferent dels anglesos! Belfast comença a rebre turistes d'arreu atrets per la ciutat però sobretot pel paisatge natural de la costa est d'Irlanda del Nord on s'han filmat una bona part dels capítols de la sèria d'èxit “Game of Thrones”, i on existeixen paratges naturlas de gran bellesa com “The Giant's Causeway”, declarat patrimoni Mundial per la UNESCO.

Però també existeix un altre Belfast: el Belfast dels incomptables murals reivindicatius a les parets, al mur de separació i a les façanes d'algunes cases que recorden els anys del conflicte, “the years of the troubles”, tal com anomenen els anys de violència, el Belfast del mur que encara separa la comunitat catòlica de la protestant en algunes parts de la ciutat, el Belfast de les tanques que cada vespre a les 7 es tanquen automàticament, el Belfast dels filferrats i de les reixes, el Belfast dels “màrtirs” i els seus monuments conmemoratius, el Belfast de la intolerància i el racisme, el Belfast de la provocació quan cada any centenars de ciutadans unionistes desfilen pels carrers i exigeixen fer-ho també pels carrers republicans, el Belfast de les escoles segregades, de les banderes unionistes, angleses i republicanes...

I és aquest Belfast què recorda al visitant que malgrat els acords de pau de Divendres Sant de 1998 i el cessament de la violència directa, encara té un llarg camí per recórrer per poder aconseguir la reconciliació de les dues comunitats. L'esperança que això sigui possible algun dia rau en la voluntat de la gent per viure plegats, per no segregar les escoles, per desmantellar les tanques, per poder posar-se en el lloc de l'altre i empatitzar amb el seu dolor, per admetre el dolor causat a l'altre i per allunyar-se de posicions maximalistes. Però la bona gent de Belfast també espera que el govern britànic reconegui les víctimes que va causar, així com també ho ha de fer el braç polític de l'exèrcit republicà irlandés.

Només així potser la propera vegada que visiti Belfast el mur infame que ara separa les dues comunitats ja s'haurà enderrocat.

Història d'una execució

El dijous 24 de març, en un dels checkpoints de la ciutat cisjordana d'Hebron, dos joves palestins van atacar i ferir un soldat israelià amb un ganivet. Els companys del soldat ferit van disparar els dos joves palestins ,un va morir a l'acte, l'altre, greument ferit, jeia a terra mentre l'ambulància, que va arribar al lloc dels fets poc després, s'enduia únicament el soldat ferit i deixava el jove palestí Abed al-Fatah al-Sahrif estès a terra.

Minuts més tard un altre soldat s'apropa al noi palestí, l'apunta amb la seva arma i li dispara un tret al cap quasibé a boca de canó. El noi mor. L'autòpsia confirmaria que la mort del jove palestí la va provocar un tret al cap.
Un altre exemple de l'ús abusiu de la força per part de l'excèrcit israelià a l'hora de reduir possibles atacants palestins. Aquest cas, però, no ha pogut passar tan desapercebut com altres perquè tota la seqüència d'esdeveniments la va gravar en vídeo un voluntari palestí de l'organització israeliana de drets humans B'Tselem. Dies després, el vídeo es va fer públic i les reaccions, sobretot a les xarxes socials, van passar de l'estupefacció pels fets que s'hi poden veure, a la defensa aferrissada dels valors que el soldat que va disparar a matar, representa per una part cada vegada més gran de la societat israeliana. Malauradament cada dia creix el nombre d'israelians que veuen el jove soldat com un heroi, que creuen que els palestins no tenen dret a viure a la seva terra, que no tenen drets, que l'excèrcit israelià (IDF) és l'excèrcit més moral del món. Aquesta part de la societat israeliana se sent cada dia més forta perquè no hi ha ningú que li planti cara.

Fins i tot el primer ministre,Benyamin Netanyahu, el ministre de defensa i el cap de l'excèrcit, que en veure les imatges de l'execució les van condemnar i van qualificar de contràries als valors i comportament de l'excèrcit, van modificar la seva posició davant l'allau de crítiques que van rebre per haver fet aquestes declaracions. Així doncs el primer ministre es va afanyar a posar-se en contacte amb la família del soldat per mostrar-li la seva empatía pel tràngol que estaven passant, i el cap de l'excèrcit va permetre que la família visités el soldat els caps de setmana -com a norma no es permeten visites si el soldat està en actiu, com sembla que és en aquest cas.

Els càrrecs contra el soldat israelià es van suavitzant i allò que el vídeo mostra com una execució va ser considerat pels jutges com un homicidi, i poc a poc s'està rebaixant a “ús il·legal de l'arma de foc” o “saltar-se l'autoritat, perquè no hi ha cap veu a Israel prou forta per contrarestar el poder que aquests messiànics de la terra sagrada estan acaparant a dins d'aquesta societat. Les veus contràries a acceptar que executar un atacant palestí és un valor en positiu, semblen paralitzades o no tenen prou força per revertir una tendència que lentament però irreversible està convertint Israel en un país impossible i intolerable per a tot aquell que pensa diferent. Ho diu molt clar el periodista israelià, Gideon Levy: “Quan un poble ha perdut la brúixola de la moralitat i la vergonya, mai no la tornarà a trobar”

La vaga de fam d'un periodista palestí.

Muhammad Al-Qeiq és un periodista palestí del canal de televisió saudita de notícies al-Majid que va ser detingut a casa seva, a Ramallah, el passat mes de novembre sense que es formulés cap acusació contra ell. Al-Qeiq va ser interrogat durant dies i segons l'organització Adameer (Associació de drets humans i de suport als presos palestins) va ser objecte de tortures i maltractament, i finalment posat sota detenció administrativa. Aquesta mesura, que afecta a més de 600 presoners palestins, es tradueix en una detenció indefinida sense càrrecs ni judici i que es pot renovar cada sis mesos.La detenció administrativa es basa en informació secreta a la qual ni el detingut ni el seu advocat tenen accés. En el cas del periodista Al-Qeiq, el jutge del tribunal militar va afirmar que l'informe secret inclou informació que demostra que Al-Qeiq fomentava la provocació amb la seva tasca periodística.

Poc després de conéixer que estava sota detenció administrativa, el periodista va començar una vaga de fam que avui, quasi bé 90 dies després, manté. El seu estat és d'extrema gravetat i podria morir en qualsevol moment, però la seva determinació és forta i la seva demanda clara: només posarà fi a la vaga de fam si el Tribunal Suprem d'Israel retira l'ordre de detenció administrativa i se'l trasllada a un hospital de Ramallah.

L'Alt Tribunal israelià ha presentat diverses ofertes a la família del periodista però -fins ara- cap d'elles no posa fi a la detenció administrativa. Les organitzacions de drets humans israelianes i palestines i Les Nacions Unides han demanat el seu alliberament. El Centre Palestí de Drets Humans (PCHR en les seves sígles en anglès) han denunciat la detenció administrativa d'Al-Qeiq com una greu violació de les lleis internacionals humanitàries i de drets humans. Segons aquesta organització, “aquest delicte constitueix un crim contra la humanitat segons l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional i l'article 78 de la Quarta Convenció de Ginebra”.

A dia d'avui no sembla que l'alt tribunal israelià tingui la intenció de reconsiderar la seva decisió, sobretot tenint en compte que només fa uns dies va rebutjar la congelació de l'ordre de detenció administrativa. Lamentablement, la comunitat internacional resta muda davant d'un sistema judicial que viola, sense complexos, la legalitat internacional. Aquest silenci s'està intentant trencar per mitjà d'una acció promoguda per l'organització internacional ISM (International Solidarity Movement) i que utilitza la plataforma online Avaaz.org:

https://secure.avaaz.org/en/petition/European_Parliament_Release_alQiq_The_EU_Must_end_support_of_Israels_adminstrative_detention/?tuPkKeb

La més que probable mort del periodista palestí no pertorbarà les vides dels ciutadans jueus d'Israel però sí que agreujarà la salut moral i ètica d'una societat on tot és justificable en nom d'una seguretat malaltissa.

La semàntica diplomàtica

La Unió Europea tenia apunt una resolució de condemna inequívoca contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan. L'esborrany d'aquesta resolució especificava clarament la distinció entre Israel i els assentaments i deixava molt clar que els acords entre la Unió Europea i Israel només s'aplicarien a l'estat d'Israel i no als assentaments. Tots els membres de la Unió estarien compromesos a fer complir la legislació vigent i els acords comercials pel que fa als productes provinents dels assentaments. En aquest sentit l'esborrany reafirma la decisió d'etiquetar aquests productes però també deixa clar que això no significa un boicot perquè la Unió Europea no hi dóna suport de cap manera.

Aquesta resolució estava apunt per ser aprovada dilluns passat pel Consell de ministres d'afers exteriors de la Unió Europea però, com ja ha passat altres vegades, la maquinària diplomàtica israeliana es va posar a treballar incansablement durant tot el cap de setmana per tal que es rebaixés el to de la resolució, sobretot pel que fa a la clàusula on es demana als estats membres de la Unió que facin una clara “distinció” entre Israel i els assentaments. Finalment, aquesta clàusula ha estat retirada del text definitiu.

Qualsevol resolució ha de ser aprovada per consens i aquesta, en el seu format original, es va trobar amb l'oposició d'un grup de quatre països -Grècia, Romania, Hongria i Polònia- que demanaven que la resolució es retirés. El primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu va trucar personalment als ministres d'afers exteriors i a alguns líders d'aquests països per reforçar els esforços diplomàtics israelians, que finalment van aconseguir provocar una divisió entre els estats membres de la Unió.

La responsable d'afers exteriors de la Unió Europea, Federica Mogherini, no va tenir més remei que acceptar una rebaixa en el to de la resolució si volia que aquesta s'acabés aprovant i per tant implementant.

Possiblement el fons de la resolució no ha variat sensiblement perquè manté la negativa que els acords bilaterals entre la Unió Europea i Israel s'apliquin també als territoris ocupats l'any 1967, però la tria de les paraules és important perquè suposen una intencionalitat. La utilització del terme “distinció” obliga a diferenciar i per tant a discriminar tot aquell producte provinent dels assentaments, que a més a més ha d'anar etiquetat. No incloure aquesta clàusula en el text definitiu de la resolució afecta el seu to i aquest detall no és menor perquè tenint en compte la violència que els colons dels assentaments infligeixen als palestins calia un text dur, contundent i amb un missatge clar que d'una vegada per totes provoqués alguna cosa més que la incomoditat d'Israel. Si la Unió Europea defensa la retirada d'Israel dels territoris ocupats ha de fer molt més que incomodar un govern que va pel món acusant de practicar una doble moral a tot aquell que gosa alçar la veu contra l'ocupació i les violacions dels drets humans que pateixen els palestins. Suècia ha estat fins ara l'únic país europeu que ha denunciat oficialment les execucions de desenes de palestins a mans de soldats i de colons des de desembre passat. Molt lluny de mostrar incomoditat,el primer ministre israelià va donar una resposta ràpida i contundent:” Aquestes declaracions són ultratjoses, escandaloses i estúpides”. La Unió Europea no hauria de fer com si no ho hagués sentit.