La por com a victòria.

El resultat de les darreres eleccions a Israel ha deixat una part de la població del país en estat de shock perquè creia que el que era fins dimarts passat primer ministre, Benyamin Netanyahu, seria derrotat com indicaven totes les enquestes i no ha estat així gràcies, en bona part, als vots que ha obtingut d'una minoria votant de partits minoritaris ultraortodoxos i nacionalistes que pràcticament ha perdut la seva representació parlamentària. I aquest gir d'última hora en la intenció de vot es deu principalment a la promesa que el líder del parit Likud va fer poques hores abans que s'obrissin els col·legis electorals el passat 17 de març. Benyamin Netanyahu va prometre que no hi hauria un estat palestí durant el seu mandat. A aquesta promesa s'hi afegeix el vídeo que el líder del Likud va penjar al seu facebook, on ell mateix senyalava un mapa de la zona i, utilitzant un llenguatge pròpi d'un militar, avisava que “els votants àrabs estaven avançant en massa cap als col·legis electorals” i que calia aturar aquest enemic. Es referia, clarament, al 20% de l'electorat israelià que és la població palestina d'Israel.

Pel que sembla a Israel no treu el son a ningú que un candidat a la reelecció pugui utilitzar aquests tipus de missatges immorals per guanyar vots i, per tant, cal preguntar-se si els que esperaven que el primer ministre fes les maletes estan més decebuts amb Netanyahu o amb la majoria isareliana que l'ha votat. La por i la bel·ligerància per mantenir aquest sentiment a ratlla han guanyat la partida als que desitjaven un canvi, ni que fos només en les formes.

També hi ha ciutadans a Israel que opinien que és millor així perquè Netanyahu deixa al descobert de manera clara la realitat del país, un primer ministre que diu sense embuts que no hi haurà un estat palestí i que la minoria àrab d'Israel no són veritables ciutadans d'Israel. Aquestes mateixes veus opinen que un lideratge laborista (Unió sionista) només variaria en les formes, que es tornaria al vell discurs d'aconseguir un acord amb els palestins però, que en realitat, es faria tot el possible per impedir la creació d'un estat palestí.

Davant d'aquesta realitat, les poques veus a Israel que demanen que es posi fi a l'ocupació es pregunten com és que el país ha pogut caure tan baix i pel que fa als palestins ara podran argumentar amb contundència que no hi ha un soci israelià amb quí negociar la pau.

L'explotació laboral que s'amaga darrere els gratacels a Qatar

El desembre de 2010 Qatar va guanyar la candidatura per organitzar el campionat mundial de futbol l'any 2022. Aquesta designació es tradueix en la necessitat d'inportar més d'un milió de treballadors migrants, que s'afegeixen a l'immens contingent de treballadors foranis que treballen al país i que suposen el 94% de la força laboral de Qatar; és a dir, dels 1,7 milions d'habitants del país, aquest grup suposa 1,2 milions, la qual cosa converteix Qatar en el país del món amb el percentatge més alt de treballadors migrants en relació amb la població autòctona.

I aquest “exèrcit” humà serà l'encarregat de construir nou estadis, 54 camps de joc, un aeroport nou amb forma de vela, diferents infraestructures de transport públic, carreteres noves amb un valor total de 20 milions de dòlars, un pont que unirà el país amb el veí Bahrain i una quantitat indeterminada d'hotels.

La major part d'aquesta força laboral està formada per homes provinents de Nepal, l'India, Sri Lanka, Bangla Desh i Pakistan, que ja abans de marxar del seu país han de pagar unes quotes de contractació abusives d'aproximadament 3.651 dòlars , dels quals una part va a les agències de contractació de Qatar. Un cop aquests homes arriben al país es troben amb unes feines pitjors que les que se'ls havia ofert i en unes condicions que en força casos es poden qualificar d'explotació i que comporten pràctiques com la retenció de part del sou per part del patró per evitar que deixin la feina, deduccions il·legals del sou o salaris molt per sota dels promesos, ja que Qatar no té regulat el salari mínimi i per tant els sous d'aquests treballadors de la construcció oscil·len entre els 8 i 11 dòlars per jornades de treball d'entre 9 i 11 hores en condicions extremes com és el treball a l'aire lliure quan la temperatura és de 50º de mitjana.

L'organització de drets humans, Human Rights Watch va denunciar aquestes pràctiques en un informe elaborat l'any 2012 (http://www.hrw.org/reports/2012/06/12/building-better-world-cup-0), abans de l'inici de la construcció de cara al mundial de 2022, però l'organització fa palès el seu temor que la situació empitjori si tant el govern com els actors privats no assumeixen les seves responsabilitats a l'hora de salvaguardar els drets humans dels treballadors. Si no es prenen les mesures necessàries per redreçar aquesta situació que menysté els drets humans i que malauradament és molt habitual en la indústria de la construcció de Qatar, la copa del món de futbol se sostindrà en l'abús i l'explotació laboral.

Qatar manté unes lleis migratòries molt estrictes, sobretot l'anomenada llei de patrocini. Aquesta llei, també anomenada “Kafala”, regula l'entrada i sortida dels treballadors estrangers, la seva residència i patrocini. La llei exigeix que el treballador estranger tingui un “patrocinador”que assumeixi la responsabilitat legal durant la seva estada al país. En la majoria de casos això suposa que el patró exerceix pràctiques abusives com cancel·lar el visat del treballador, negar-li el visat de sortida del país i confiscar-li el passaport. La mateixa llei impedeix que el treballador pugui canviar de patró per voluntat pròpia.

Aquest estat de coses succeeix en un país que des de 1972 és membre de l'organització internacional del treball i que ha ratificat convencions que protegeixen els treballadors contra l'explotació laboral però que no garanteix el compliment de les disposicions legals en matèria laboral. Segons denuncia Amnistía Internacional, Qatar no mostra una bona disposició per fer efectius els canvis necessaris que millorarien substancialment les condicions laborals dels treballadors de la construcció.

En els últims temps, els països del Golf concentren un gran nombre d'esdeveniments esportius sense que ni els organismes ni les entitats internacionals implicades facin cap pressió a governs com el de Qatar per tal que vetllin per protegir els drets humans dels treballadors immigrants. Això també s'ha de denunciar i una bona manera de fer-ho seria demanar al FC Barcelona que renuncíi al patrocini de Qatar Airways.