El règim penitenciari també discrimina els àrabs israelians

A finals de setmana s’hauria de materialitzar l’alliberament d’un grup de presos palestins, el quart des que el juliol passat es van reprendre les negociacions sota el paraigua de la diplomàcia nord americana, però aquest gest penja d’un fil, sobretot després que l’Autoritat Palestina es negués a reconèixer Israel com un estat jueu i la Lliga Àrab, reunida aquests dies a Kuwait, donés suport a Mahmud Abbas en aquesta negativa.

D’aquí uns dies, si Israel decideix no alliberar aquest quart grup de presos, tal i com s'havia compromés a fer, serem novament testimonis d’una allau de retrets mutus, sempre responsabilitzant “l'altre” del fracàs. Però hi haurà algú capaç de posar-se en la pell de les famílies dels presos que durant dies s’han mogut entre l’esperança per l’alliberament imminent i la desesperació davant la possibilitat que els seus familiars segueixin a la presó?

Molt em temo que no, especialment a Israel, d’on són originaris bona part del presos palestins que haurien de ser alliberats. Una part important de la població jueva d’Israel es mostra insensible al patiment d’unes famílies que en molts casos fa més de 30 anys que tenen el pare, el fill, o el marit entre reixes perquè el seu dolor no és comparable al dolor que una mare, pare, fill o filla jueu sent davant l’empresonament d’un dels seus. El mateix règim penitenciari és diferent si es tracta d’un reclús israelià jueu o d’un israelià d’origen àrab. Aquests últims són tractats com a palestins dels territoris ocupats i no com a ciutadans d'Israel i per tant no tenen dret a rebre cap permís penitenciari, visites conjugals o trucades telefòniques ni tan sols quan els pares o algun parent proper mor.

Si a Israel la justícia fos igual per a tothom, aquests presos fa anys que haurien sortit de la presó, tal com succeeix quan l’acusat per un delicte de sang és d'origen jueu. Algun d’aquests són alliberats al cap de pocs anys, especialment si la víctima és palestina: Yoram Skolnick, acusat i condemnat per la mort d’un ciutadà palestí, va ser posat en llibertat al cap de 8 anys de complir condemna; Ami Popper, acusat i condemnat per la mort de molts ciutadans àrabs, obté permisos penitenciaris. I això en el cas que els acusats siguin condemnats, perquè és tristament sabut que molts casos no arriben mai a judici, especialment si les víctimes són àrabs. Gideon Levy no ho podia dir més clar en un article d'aquesta setmana al diari Haaretz “Israel maltracta els presos palestins perquè són àrabs i no jueus, perquè la sang que van vessar era jueva i no àrab”.

Aquest tracte discriminatori no fa res més que corroborar la situació de la minoria àrab d'Israel, que veu com se’ls tracta com a ciutadans de segona en tots els àmbits de la seva vida, ara també en l'àmbit penitenciari.

Negociacions de pau, negociacions de què?

Jo ja he perdut el compte de les ocasions en què s'ha parlat de negociacions de pau a l'Orient Mitjà entre israelians i palestins, de les vegades que els uns i els altres s'han acusat mutuament de fer-les fracasar, i dels diferents actors internacionals que s'hi han implicat. Aquestes últimes setmanes ho hem tornat a sentir: Netanyahu demana a Barack Obama que pressioni Mahmud Abbas perquè faci més concessions i aquest afirma que als palestins ja no els queda res més per concedir.

Però Israel no afluixa davant dels Estats Units, perquè considera que ja ha donat prou mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins, mentre que aquests no cedeixen en qüestions tan importants per a Israel com és el reconeixement de l'estat hebreu com un estat jueu. Si el govern israelià no aparca aquesta demanda, les negociacions tornaran a caure en un punt mort perquè Mahmud Abbas no pot menystenir el 20% de la població d'Israel, que és Palestina, així com tampoc no pot obviar la imparable construcció d'habitatges als assentaments que segurament suposa l'obstacle més gran a l'hora de continuar les negociacions més enllà del proper mes d'abril.

Els fets són inqüestionables: des de l'ultim govern de Netanyahu, la construcció a Cisjordània s’ha accelerat. El 2013 va augmentar un 123% respecte l’any anterior. Aquestes són les mostres de voler avançar cap a un acord marc amb els palestins? Els 2534 nous habitatges als assentaments de Cisjordània són la contribució del govern israelià a les negociacions? Francament, quan un govern sap que aturar les construccions a Jerusalem Est o a qualsevol altre indret dels territoris ocupats significaria un pas molt important per fer avançar les negociacions, però fa justament el contrari, només pot voler dir que vol perpetuar l'status quo i que l’ocupació és un fi en si mateix.

Davant d’aquesta realitat, com es pot avançar? Els palestins semblen disposats a seguir amb les negociacions si Israel s’avé a congelar la construcció als assentaments, però els fets quasi diaris demostren que això no succeirà i per tant som on erem i on probablement serem quan d'aqui un temps algun actor internacional estigui disposat a mediar entre israelians i palestins amb l'objectiu de rellançar unes negociacions -de què?-