Alguna cosa es mou a Birmània.

Aquests dies la majoria de birmans i birmanes estan de celebració perquè Aung San Suu Kyi, la seva líder però sobretot el símbol més visible de la lluita per la democràcia i els drets humans al país, ha guanyat per aclaparadora majoria unes eleccions parcials on es renovaven 45 escons al parlament birmà. I vull remarcar que és Aung San Suu Kyi més que no pas el seu partit (la Lliga per la Democràcia)a qui han votat perquè aquesta infatigable lluitadora per la democràcia i els drets humans, que ha passat una bona part de la seva vida a la presó o sota arrest domiciliari, és molt més que la líder d’un partit de l’oposició, és tot un símbol de llibertat, perseverança, justícia i pau.

L’actual govern de Birmània comença a implementar reformes i vull creure que la política de sancions imposada des de fa anys hi ha tingut alguna cosa a veure, però també és cert que la creixent dependència  econòmica de la Xina que el país ha experimentat en els últims anys  ha jugat un paper definitiu a l’hora de fer decidir el govern que les reformes eren necessàries. I per això crec que encara és massa aviat perquè la comunitat internacional aixequi definitivament les sancions,  no ens podem acontentar amb petites reformes tutelades per motius econòmics, el poble birmà es mereix molt més que això;  després d’anys de viure sota una dictadura brutal  amb tristos rècords de violacions dels drets humans, aquest país té dret a exigir garanties que les reformes són veritables,  profundes i permanents.  I quan aquestes reformes estiguin consolidades hem de deixar que els birmans decideixin quina democràcia volen, o s’actuarà com sempre s’ha fet, oferint inversions al país amb l’excusa d’ajudar al seu desenvolupament però amb la perversa intenció d’explotar els seus recursos i acabar transformant aquest país preciós i divers en un altre producte turístic del sud-est asiàtic.

Els birmans són  pobres, però no viuen en la misèria. Quan viatges pel país t’adones d’aquesta pobresa, però també perceps el seu somriure. Em fa por pensar que d’aquí uns anys, quan la comunitat internacional aplaudeixi el fet que el país visqui en democràcia i quan els “tours” operadors ofereixin vacances en “resorts” de luxe, la pobresa es transformi en misèria i desaparegui el somriure de Birmània.

El que s’ha de dir, de Günter Grass

Aquests dies els mitjans de comunicació alemanys i israelians treuen fum arran d’un poema escrit pel premi Nobel de literatura alemany Günter Grass titulat El que s’ha de dir. I no només els mitjans sinó sobretot i molt particularment l’ambaixada israeliana, algunes forces polítiques alemanyes, la comunitat jueva d’aquest país i, és clar, el govern israelià.

El poema de Günter Grass “ha de dir” el que no es pot dir en el seu país sense que et qualifiquin d’antisemita , i és que qualsevol situació en la qual un ciutadà alemany s’atreveix a criticar Israel és automàticament titllat d’aquesta manera perquè sembla que aquest país sigui incapaç d’assumir i perdonar-se el seu passat sinó és disculpant qualsevol política del govern d’Israel. Durant dècades qualsevol crítica d’Israel s’ha considerat il·legítima i impròpia i penso que ja era hora que algú s’atrevís a transgredir.

El poema de Grass  http://elbarrancblanc.blogspot.com.es/2012/04/el-que-sha-de-dir-gunter-grass.html (versió catalana) http://www.bild.de/politik/inland/guenter-grass/was-gesagt-werden-muss-23508374.bild.html (versió original en alemany)   potser exagera quan diu que Israel podria destruir el poble iranià, però també diu veritats que la comunitat internacional no s’atreveix ni a insinuar, com ara el perill real que el poder atòmic d’Israel suposa per una ja fràgil pau mundial, o la manca de supervisió i inspecció adients dels seus arsenals nuclears, mentre s’exigeix que l’ Iran hi accedeixi .

Després de la publicació d’aquest poema Israel  ha declarat Günter Grass persona non grata, tal com ho va fer fa un temps amb Jose de Sousa Saramago arran d’unes declaracions després de la seva visita a Cisjordània quan va equiparar el que passava allà amb Auschwitz. Més enllà de l’obvia exageració, Saramago va afegir que Israel no pot esperar que se’l excusi per qualsevol patiment que infligeix als palestins en nom del seu propi patiment, en una clara referència al fet de viure sota l’ombra de l’holocaust. Ni Saramago ni Grass són antisemites, només estan expressant el sentir de molta gent.