La Flotilla Rumb a Gaza ja ha salpat

Són una dotzena de vaixells amb uns 500 activistes a bord de diferents  edats i de diverses procedències:  exparlamentaris, noms rellevants del món cultural com l’escriptora nord- americana Alice Walker, la periodista israeliana i corresponsal del diari Haaretz Amira Hass i fins i tot algun jueu supervivent de l’holocaust. Són probablement un grup de persones molt heterogeni a qui uneix un objectiu: trencar el bloqueig a la franja de Gaza. He pogut llegir les raons que alguns d’aquests activistes han donat per unir-se a l’anomenada Flotilla de la Llibertat  i la més coincident és la convicció que la societat civil internacional no pot limitar-se a la condemna d’un bloqueig que fa anys que dura i que està escanyant la població de Gaza, que quan els nostres governants no estan a l’alçada, la societat civil ho ha d’estar i per aquest motiu han decidit unir-se a la flotilla.

Cal dir que tots i totes les integrants d’aquesta acció han rebut formació específica sobre acció i resistència no violenta i s’han compromès, amb la signatura d’un document, a no utilitzar cap forma de violència ja sigui física o verbal.  Aquest compromís és fonamental , només així es pot garantir l’èxit de la flotilla, tant si aconsegueixen arribar a les costes de Gaza com si són interceptats pels vaixells militars israelians i conduïts a un port egipci o israelià. La victòria moral ja la tenen i la simbòlica també perquè probablement serà sobretot un trencament simbòlic del  bloqueig,  tenint en compte que Egipte va reobrir fa setmanes el pas fronterer amb Rafah i que Israel es va veure obligat a alleugerir el bloqueig després del fiasco de l’atac a la flotilla de 2010.

Però Israel té por dels símbols i per aquest motiu s’han activat totes les alarmes militars i s’estan preparant com si estiguessin a punt de ser atacats. El govern israelià considera l’acció de la flotilla com un atac a la seva seguretat i motiu suficient per mobilitzar vaixells de guerra i entrenar els soldats per actuar de manera contundent si és necessari. Si jo pogués, demanaria a Israel que fos més reflexiu perquè, ben mirat, si actuen com sembla que tenen intenció de fer-ho, no faran més que donar més protagonisme i èxit moral i simbòlic a la flotilla de la llibertat, i la seva imatge davant la societat civil internacional (que no els seus governs)es malmetrà encara més.

Només voldria afegir el que el novel·lista suec Henning Mankel ,que també participa en la Flotilla de la Llibertat, va manifestar en roda de premsa: “La flotilla no és una declaració de guerra, la flotilla és una declaració de pau”.

Un any més d’ocupació

El passat diumenge 5 de juny es va recordar tant a Israel com a Cisjordània i Gaza que ja fa 44 anys que va acabar la guerra dels sis dies i va començar l’ocupació dels territoris palestins. Un any més de polítiques colonialistes per part d’Israel que tenen com a últim objectiu fer inviable l’establiment d’un estat palestí.

Fa unes setmanes el primer ministre israelià Binyamin Netanyahu va declarar davant del congrés dels Estats Units que l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967, tal com li demanava Barak Obama, no és possible perquè la línia verda és indefensable. I per què és indefensable? Per l’existència dels assentaments, que dit sigui de pas, no paren de créixer, especialment els grans i els que hi ha a Jerusalem Est. El primer ministre israelià diu que no a la petició del president dels Estats Units, però no ofereix cap alternativa, així com tampoc aclareix quines fronteres serien defensables. I no són unes fronteres ben definides un dels trets imprescindibles per a l’existència d’un estat? És aquí on jo hi veig una estratègia per part del govern israelià: sense fronteres definides és impossible la declaració d’un estat palestí, tal com està previst que es demani a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper setembre. Israel està totalment en contra que Mahmud Abbas faci aquest pas i ho disfressa demanant als palestins que un hipotètic estat només pot ser fruit de negociacions entre les dues parts. Però els palestins ja en tenen prou, i no només ells, molts ciutadans i ciutadanes israelians també, tal i com ho van demostrar dissabte passat en una gran manifestació que va aconseguir reunir  més de 10,000 persones, tot un èxit tenint en compte de quin país estem parlant;

Cada dia hi ha més veus que s’atreveixen a dissentir dins d’Israel i dissabte passat ho van demostrar: entre els manifestants hi havia partits polítics d’esquerra com Meretz, Hadash, el partit laborista i fins i tot algunes faccions de Kadima. Tots estaven d’acord en dues coses: el suport a la demanda palestina davant Nacions Unides el proper setembre, i a l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967. També el camp per la pau era present en la manifestació: Gush Shalom, Peace now i altres; milers de persones de procedència, edat i afiliació molt diversa, però tots d’acord en el fet que els assentaments s’han de desmantellar perquè si no es fa la pau serà impossible. El senyor Netanyahu ho sap, i per tant només puc arribar a la trista conclusió que no vol la pau, perquè a la manera de George Orwell a 1984, la guerra és la pau, perpetuar l’ocupació és l’objectiu de l’actual cap de govern d’Israel.

Com que en aquest tema necessito ser optimista, espero i confio que els mateixos ciutadans i ciutadanes d’Israel li plantin cara, tal com van fer dissabte passat a Tel Aviv.