La Nakba que no cessa

El 15 de maig de 1948 va ser un dia de celebració  per la població jueva de Palestina, el motiu, el naixement de l’estat d’Israel. A partir d’aquell moment i fins avui, qualsevol persona d’origen jueu té dret a la nacionalitat israeliana. El mateix 15 de maig de 1948 la població àrab de palestina no tenia res per celebrar ans al contrari, per ells començava l’exili, la expulsió de les seves cases, pobles, l’abandonament de les seves terres, en una paraula, La Nakba o catàstrofe.

63 anys després d’aquella data històrica, uns continuen celebrant la creació del seu estat, els altres  lamentant i commemorant uns fets que malauradament es continuen produint tot i que en l’actualitat la neteja ètnica de la població palestina de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est pugui tenir més o menys cobriment legal sota el paraigua de polítiques concretes per part del govern israelià. Des de 1967 i fins els acords d’Oslo l’any 1994, 140,000 palestins que havien sortit del país, ja no han pogut tornar; estudiants becats per universitats estrangeres, homes de negocis buscant noves oportunitats a l’estranger, científics fent investigació en universitats estrangeres i fins i tot ciutadans de Jerusalem que van decidir viure temporalment a Cisjordània han perdut els seu dret fonamental a una nacionalitat, a la seva residència.

I així, 63 anys després la catàstrofe continua perquè quan el govern israelià revoca la residència del 14% dels palestins de Cisjordània el què en realitat està fent es negar aquests ciutadans el dret al retorn tal  com va succeir el 1948 quan 600,000 palestins van convertir-se en refugiats sense dret al retorn. Malauradament no sembla veure’s cap indici de canvi de política en aquest sentit per part del govern d’Israel i això només vol dir una cosa: la voluntat malèvola de reduir el nombre de població palestina per tal de poder continuar somiant amb Eretz Israel. I els drets fonamentals dels palestins, com el dret a una nacionalitat? Tant se val, és el preu que Israel està disposat a pagar en el seu afany colonitzador.

                                                                                                                    

Una bona notícia per a la pau, també per a Israel

L’anunci, dijous passat, de la reconciliació entre Hamas i Al Fatah no ha deixat ningú indiferent. Israel ja ha declarat que el govern de Ramallah ha comés un error fatal amb aquesta acció i que un govern interí d’unitat nacional entre ambdues faccions palestines pot entorpir seriosament la formació d’un estat palestí. Netanyahu, per la seva part, s’ha afanyat a declarar que l’Autoritat Palestina ha de triar entre Hamas i Israel perquè no és possible la pau amb Hamas i a més pretendre la pau amb Israel. El partit polític Likud ha anat més enllà en les sevs declaracions i assenyala que mentre Israel estén la mà per la pau, l’AP l’estén als terroristes.

El neguit per part d’Israel és comprensible, però si realment es vol desencallar el procés de pau i avançar cap a la constitució de dos estats, s’ha d’acceptar que Hamas representa una part important del poble palestí i ningú no pot ignorar aquest fet, ni Israel, ni els Estats Units, ni la comunitat internacional. Cal veure com es materialitza la reconciliació entre Hamas i Al Fatah, que formarà part del futur govern interí fins que arribin les eleccions. Crec que és el poble palestí quí ha d’exigir un bon govern d’unitat que abandoni l’ús de la violència i que reconegui l’existència de l’estat d’Israel. Són en aquests moments dues condicions imprescindibles; i no només per tal que Israel no tingui cap excusa per acceptar el nou interlocutor, sinó sobretot perquè els palestins necessiten abandonar la violència –de fet ja és així majoritàriament– per poder entreveure una escletxa de llum en les seves vides i poder tornar a somiar que efectivament pertanyen a un poble, una terra, que donarà com a fruit un estat que podran considerar propi.

És l’única via possible: sense violència s’adquireix legitimitat per exigir els drets inalienables com a ésser humà i com a poble, amb violència només es perpetua el sofriment com a ésser humà i com a poble. Vull creure que els ciutadans i ciutadanes palestins que majoritàriament volen viure en pau seran prou forts per exigir dels seus futurs nous governants un NO rotund a la violència.