Han estat 50 dies de
destrucció, de por, de dolor, de mort i desolació, i tot per què?
Han callat les armes, i
no és poca cosa, sobretot després de veure els efectes devastadors
que l'arsenal israelià ha provocat sobre la població de la franja
de Gaza. 50 dies que han causat 2,139 morts palestins i una
setantena d'israelians, 50 dies que han provocat més d'11,000
ferits, 50 dies que han resultat en 20,000 cases destruïdes i uns
500,000 desplaçats que no saben quan i on podran tenir quelcom
semblant a allò que havia estat casa seva.
I també 50 dies de pànic
entre la població israeliana que viu prop de la frontera amb la
franja, tot i que ells sabien on refugiar-se, les famílies
palestines no han tingut aquesta opció, ni tan sols quan creien que
els edificis de les Nacions Unides podrien resguarda-los d'una mort
més que probable.
Han callat les armes
d'ambdós costats però em temo que res fa preveure un canvi real en
les actituds d'uns i altres.
Quan fa un parell de dies
escoltava les declaracions tant del líder de Hamas com del primer
ministre israelià, vaig sentir que ni els uns ni els altres semblen
disposats a fer un cop de timó que pugui resultar en alguna cosa més
que un cessament de les hostilitats. Hamas es va declarar vencedor
perquè Israel no ha estat capaç de neutralitzar la resistència,
cap esment a les més de 2,000 víctimes, com si s'acceptes què és
el preu a pagar, i em pregunto quin valor té la vida humana per
aquesta gent?
I el primer ministre
israelià, tot i les crítiques rebudes des de dins del seu pròpi
govern, també se sent vencedor perquè s`ha aconseguit l'objectiu de
neutralitzar els nombsosos túnels que el moviment islamista feia
servir per fer incursions dintre de territori israelià. També em
pregunto quin valor té la vida humana per aquest govern?
50 dies després la
realitat és que ningú ha guanyat res, perquè cap objectiu pot
justificar tanta destrucció.
I ara què? A Gaza, com
ja va passar l'any 2009 i el 2012 toca reconstruir. Una pluja de
milions de dòlars de països donants faran possible que poc a poc
les famílies puguin tornar a tenir una casa , que els hospitals
tornin a funcionar plenament, que l'aigua potable torni a ser una
realitat, que els nens puguin tornar a l'escola, que els pescadors
puguin tornar a sortir amb les seves barques però aquest renéxier
de les cendres no serà permanent si no es treballa per aconseguir
algun accord que permeti al poble palestí viure lliurement i al
poble israelià viure amb seguretat. El camí és ple de dificultats
però posar fi a l'ocupació i desmilitaritzar les milícies de Hamas
podria ser un bon inici.
50 dies després imatges
de nens palestins amb pistoles celebrant el triomf de la resistència
no fan entreveure la llum al final del túnel.
