Fa setmanes que els mitjans de comunicació no ens
recorden el drama quotidià de la població palestina de Cisjordània i Gaza
perquè altres drames humans com el de Síria o les morts gratuïtes de Lampedusa
i Malta han sobreeixit les nostres consciències i tots plegats ja no podem més.
Però no aparèixer als mitjans no vol dir que els drames humans d’uns siguin més
o menys colpidors que els d’altres.
Els palestins continuen patint tota mena de
discriminacions, fins i tot quan es tracta de fer palès el dolor d’uns pares,
que en qüestió de minuts veuen com una bala de goma deixa sense un ull el seu
fill de sis anys. Aquest incident va tenir lloc a l’entrada del camp de refugiats “El-Fawwar” al sud d’Hebrón
durant una confrontació entre joves del camp i soldats israelians. Musab
Srahneh tornava al camp amb els seus pares després de visitar uns familiars i
va rebre l’impacte d’una bala de goma directament a l’ull. Un fet massa
habitual que ja no es mereix l’atenció i denuncia dels mitjans de comunicació,
només algun mitjà palestí se’n va fer ressò.
Cap mitjà israelià va considerar important ni tan sols
esmentar-ho de passada. El dolor no era israelià, però sí que ho era el de la família
de Noam Glick, una nena de nou anys resident a l’assentament de Psagot que va
ser atacada per un noi palestí que va aconseguir entrar a l’assentament.
Afortunadament les ferides de la nena eren lleus i després de passar uns dies a
l’hospital, va tornar a casa seva. I va tornar com una heroïna nacional, els
mitjans de comunicació israelians es van encarregar que tot el país conegués
què li havia passat i el coratge que havia mostrat en tot moment.
Musab i Noam no es coneixeran mai perquè així són les
coses allà. Un nen de sis anys i una nena de nou, tots dos víctimes d’una
realitat cruel i absurda que els mitjans de comunicació contribueixen a
perpetuar perquè consideren que el patiment d’uns és mereix més atenció que el
d’altres, tan se val si és un nen de sis anys que ja no hi veurà mai més d’un
ull per culpa d’una bala de goma.
