"Inshallah" és una pel·lícula sobre el conflicte àrabo-israelià que endinsa l'espectador en el drama humà de l'ocupació. Com un fotògraf amb un zoom molt potent, el film es va apropant a la quotidianitat d'unes vides marcades per la tragèdia que implica no tenir futur.
I és que no poder tornar al poble on vas néixer i viure fins que et van fer fora és una tragèdia, parir dintre d'un cotxe perquè els soldats israelians han bloquejat el pas a l'hospital i provocar la mort del fill acabat de néixer és una tragèdia, remenar entre les deixalles que aboquen els habitants dels assentaments és una tragèdia, imprimir cartells de nois i noies palestins convertits en màrtirs és una tragèdia, tenir el marit en una presó israeliana és una tragèdia, com també ho és viatjar des del Quebec a Cisjordània per treballar en un centre de salut per a dones, tenir amics a ambdós costats del mur, ser testimoni de les seves pors i prejudicis, comprometre's i prendre parit pels més febles.
"Inshallah" colpeja perquè no fa concessions, no permet cap sentiment positiu, ni tan sols els d'una cooperant ben intencionada que acaba adonant-se que mai serà acceptada pels protagonistes de la tragèdia àrabo-israeliana. Potser ni tan sols després de ser part activa en la creació d'una nova màrtir palestina de l'ocupació.
"Inshallah" és una pel·lícula incòmoda però necessària
