La taca d’oli

Hem arribat a l’última setmana d’agost i he volgut mirar enrere unes setmanes, fins a aquella darrera setmana de juliol en què el Consell General de les Nacions Unides va ser incapaç d’adoptar un tractat sobre el comerç d’armes que, tot i haver rebaixat les seves expectatives inicials, hauria donat un senyal esperançador a tots aquells éssers humans que diàriament pateixen les conseqüències d’un comerç letal que no fa res més que escampar-se sense control, com una taca d’oli.

Durant aquest mes d’agost aquesta taca d’oli ha provocat la mort de més de 30 miners  sud-africans a mans d’un cos de policia que mai no hauria d’haver utilitzat una arma de foc per reprimir uns manifestants que s’havien declarat en vaga per exigir un augment de sou. Més al nord del continent africà, a Mali, les armes continuen escampant el dolor i la desesperació ara en mans d’un grup islamista que exigeix crear un estat independent al nord del país. A la zona dels grans llacs, a la República Democràtica del Congo i molt concretament a la província de Kivu, la lluita aferrissada pels recursos naturals torna a provocar milers de desplaçats, nous reclutaments de nens soldats i més morts, molts més morts.

Als territoris ocupats de Cisjordània i Gaza, l’exèrcit israelià atemoreix amb les seves armes de foc dues nenes que criden i ploren mentre els soldats arresten la seva mare en un punt de control. Aquestes mateixes armes són utilitzades de manera habitual pels soldats israelians que serveixen als centenars de punts de control escampats per tota Cisjordània. L’objectiu prioritari d’aquesta exhibició impúdica és atemorir homes, dones i nens palestins, però per a alguns d’aquests nois i noies israelians que fan el servei militar als territoris ocupats, l’arma s’ha convertit en una part del seu vestuari habitual, i així aquest estiu algun mitjà de comunicació va captar una noia en una platja de Tel Aviv en bikini i amb l’arma penjada a les espatlles, una imatge grotesca però que també mostra fins a quin punt una societat pot normalitzar l’exhibició de les armes. Segurament alguns dels més de cent activistes de diferents llocs del món que esperaven poder entrar a Cisjordània pel pont d’Allenby, a la frontera amb Jordània, també s’hauran espantat en veure les desenes de soldats israelians armats fins a les dents que s’havien desplegat fins allà per impedir com fos l’entrada dels activistes.

I Síria? S’està dessagnant davant nostre i les armes de tot tipus i de procedència diversa són  responsables de tanta destrucció, dolor i mort. Davant d’aquest escenari particularment dantesc no podem callar i sobretot hem de treballar i molt perquè cada dia hi hagi una opinió pública més ferma i decidida a exigir que d’una vegada per totes es reguli el comerç d’armes. Altrament la humanitat estarà abocada a la foscor.

La moralitat de la protesta.

L’estiu passat una important part de la joventut israeliana va sortir al carrer, va acampar en places públiques, sobretot a Tel Aviv, i va manifestar-se i  protestar  en contra dels preus de l’habitatge, de la pujada de preus dels aliments,  de la precarietat dels sistema de salut pública i de l’encariment de l’educació. Va passar l’estiu i el moviment “d’indignats” israelians es va anar difuminant i poc a poc va deixar de ser notícia fins al punt que es va donar per desaparegut.

Però un any després els joves israelians, majoritàriament jueus, tornen a sortir al carrer per seguir amb les protestes iniciades mesos abans i per continuar qüestionant les polítiques d’un govern que no té en compte les necessitats d’una població cada cop més empobrida, això si, sense ser conscients que a pocs kilòmetres  el mateix sistema de poder que ells rebutgen ha convertit pobles palestins sencers en camps de refugiats on els seus habitants fa més de quaranta anys que conviuen amb la precarietat. I és aquesta manca d’empatia vers el sofriment de l’altre el que qüestiona severament  la moralitat dels arguments de protesta  d’aquest moviment ,perquè per molt que s’hagi deteriorat, el seu nivell de benestar s’ha aconseguit, en bona mesura, a costa dels palestins. Trobo a faltar un nivell mínim de consciència d’aquesta realitat local, així com una manca de solidaritat amb els palestins, que pateixen desigualtats majors sota el mateix sistema que els joves israelians qüestionen i aquesta insolidaritat  impedeix que res canviï .

Mentre la lluita per la justícia social, la llibertat, la seguretat i la igualtat es persegueixi en detriment d’un altre poble, serà una lluita estèril i  el moviment per la justícia social israelià mai aconseguirà l’objectiu marcat si no té en compte la subjugació del poble palestí i uneix forces amb aquest en les seves reivindicacions.