Fa unes setmanes l’escriptor nord-americà Paul Auster afirmava que Israel era un país democràtic on existeix la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en contra del que passa en altres països de la zona. No posaré en dubte aquí la llibertat de premsa o d’expressió de què gaudeix l’estat d’Israel, però crec que un país que s’autodefineix com a democràtic no pot aprovar lleis que no ho són, encara que aquestes lleis només afectin una minoria.
Doncs bé, això és exactament el que va succeir fa unes setmanes quan el Tribunal Suprem d’Israel va rebutjar una esmena contra l’anomenada llei de ciutadania, la qual impedeix que un ciutadà israelià d’origen palestí pugui conviure amb el seu cònjuge si aquest és un palestí de Cisjordània o Gaza. Per tant, a la pràctica, un àrab israelià de Haifa no es pot casar amb una dona de Ramallah i viure junts a Haifa.
L’aplicació d’aquesta llei esguerrarà famílies senceres que ja no podran continuar vivint sota el mateix sostre perquè un dels cònjuges és considerat estranger i per tant ha de tornar als territoris ocupats, mentre que qualsevol ciutadà jueu israelià que vulgui instal·lar-se en alguna de les múltiples colònies de Cisjordània, ho pot fer sense cap impediment. És totalment esquizofrènic pensar que els territoris són o no terra estrangera segons quin sigui el propòsit. Però aquesta és la realitat sobre el terreny i la majoria de jueus israelians no la qüestiona perquè mantenir una majoria jueva s’ha convertit en un denominador comú ideològic de la societat israeliana.
I si aquest afany implica aprovar una llei racista, que vulnera els drets humans i que és una eina per continuar la neteja ètnica de la minoria palestina d’Israel, sempre es podrà al·ludir a la seguretat que qualsevol estat té la responsabilitat de garantir als seus ciutadans encara que això impliqui sacrificar els drets de tots aquells que no són jueus.
Potser el senyor Paul Auster no ha sentit parlar d’aquesta llei perquè vull pensar que si hagués estat així hauria estat més prudent a l’hora de defensar una democràcia que no ho és per a tothom, o com deia George Orwell a Rebel·lió a la Granja: tots els homes són iguals, però n’hi ha uns més iguals que altres.
