El proper dimarts, si no hi ha cap entrebanc d’última hora, el soldat israelià Gilad Shalit tornarà a casa després d’aproximadament cinc anys de captiveri a mans de Hamas a Gaza. Els seus pares i el seu avi podran per fi descansar i tornar a viure després de tan temps d’angoixa , por i patiment. És bo que per fi aquest noi sigui posat en llibertat, de fet mai hauria d’haver passat pel que de ben segur ha estat una situació límit i la qual li serà difícil de superar per intentar tornar a una vida “normal”, si és que a Israel es pot tenir una vida “normal”.
Al mateix temps més de 1,000 palestins seran alliberats de les presons israelianes, entre els quals hi ha dones. I de la mateixa manera les seves famílies per fi els podran rebre, abraçar i intentar recuperar el temps perdut, que en alguns casos ha estat d’anys. També és bo que aquests palestins i palestines per fi siguin posats en llibertat, molts d’ells tampoc haurien d’haver patit la situació límit que suposa estar reclòs en una presó israeliana on en molt casos no podien rebre visites dels familiars,o no havien estat acusats de cap càrrec. A ells i a elles també els serà complicat tornar a tenir una vida “normal”, si és que a Cisjordània i Gaza es pot tenir una vida “normal”.
Tots dos pobles estaran de celebració però servirà també per ajudar a que hagi un apropament? Ho dubto molt perquè d’una banda Israel es considerarà en possessió del bé, a l’haver alliberat a més de 1,000 presoners palestins a canvi d’un sol soldat i els palestins de ben segur pensaran que encara queden milers més dels seus a les presons israelianes i que per a Israel hi ha éssers humans més importants que altres si el tracte ha estat una persona a canvi de mil.
I si Israel no ha tingut problema per negociar amb Hamas l’alliberament de Gilad a canvi de presoners palestins, per què no canvia de rumb i negocia també amb Hamas per així poder acabar amb el patiment de tots dos pobles?
