L'INFORME GOLDSTONE "REVISITED"

Quan la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides va encarregar al jutge sud-africà d’origen jueu l’el·laboració d’un informe sobre els crims comesos en l´última ofensiva israeliana a Gaza el gener de 2009, vaig pensar que escollir algú amb el perfil del jutge Goldstone era molt encertat, entre altres motius perquè és una persona fidel a la veritat i que s’estima el poble d’Israel, com a jueu que és. També era del tot previsible el descredit que va rebre per part del gruix dels mitjans de comunicació d’Israel, sobretot quan es van fer públiques les conclusions de l’informe. Israel no quedava gaire ben parat, com tampoc en sortia impune Hamas, és clar. Goldstone va demanar a les dues parts que col·laboressin en la investigació però s’hi van negar i per tant les dades recollides provenen de testimonis sobre el terreny i d’organitzacions independents, així com del que l’equip investigador va poder copsar a la devastada Gaza.

Aquest informe és el que d’aquí a poc temps s’ha de presentar a la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides i a partir d’ell es decidirà quins passos cal seguir a partir d’ara. O aquesta era la via fins fa poc més d’una setmana quan el jutge Goldstone, en un article al diari Washington Post, es retractava d’algunes de les conclusions a què havia arribat en el seu informe. Bàsicament el jutge afirma que si en el moment de redactar l’informe hagués sabut el que sap ara, les conclusions haurien estat unes altres; dit d’una altra manera, Goldstone considera que després de la investigació interna que l’exèrcit israelià va realitzar sobre els atacs a la franja queda provat que les forces armades israelianes no van causar víctimes civils de manera intencionada. Crec que és important dir que aquesta investigació no es va dirigir cap als responsables de dissenyar, planificar, comandar i supervisar l’operació contra la franja i que només n’ha resultat la imputació d’un soldat a qui s’acusa d’haver matat.

Em pregunto sincerament, què sap ara el jutge Goldstone que no sabés quan va el·laborar el primer informe. La realitat continua sent esgarifosa: 1,166 palestins morts entre els quals 300 civils, sempre segons dades de l’exèrcit israelià. Tots aquests últims van ser un error? Doncs val a dir que l’exèrcit “més moral del món” és també el més expert a cometre errors. Fins i tot si em volgués creure la no intencionalitat de les morts, ningú no se n’ha de fer responsable ? Però no m’ho crec, perquè el fòsfor blanc es va utilitzar de manera indiscriminada en zones densament poblades i escoles de l’UNRWA on dones i nens havien buscat refugi. Els 29 membres de la família Al-Simoni també van ser un error? I les tres filles del doctor Ezzelden Abu Al-Aish també van morir per error?

Confio i espero que la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides no cedeixi a les pressions a què segurament ha estat sotmès el jutge Goldstone i que al final del camí no ha pogut soportar. Els que encara creiem en la llei internacional i la justícia ho reclamem com a just i necessari, però sobretot ho reclama la població de Gaza, la mateixa ciutadania que també hauria d’exigir a Hamas que dugui a terme una investigació rigorosa sobre els atacs contra el sud d’Israel, tal com els va reclamar el jutge Goldstone i que  ara com ara no s’ha dut a terme.

BOICOT A ISRAEL NO ALS ISRAELIANS

Fa un parell de dies vaig llegir un article d’opinió al diari Avui on diferents intel·lectuals i acadèmics catalans, bascos i gallecs denunciaven la campanya de boicot a Israel, anomenada BDS (boicot, desinversió i sancions).

La meva intenció en escriure aquest post es aclarir que aquesta campanya no va dirigida contra les persones, en aquest cas ciutadans jueus d’Israel; l’objectiu de la campanya són les polítiques del govern israelià cap al poble palestí, i les institucions que donen suport a aquestes polítiques. Així, per exemple, la campanya demana que un dels serveis financers més grans dels Estats Units, TIAA-CREF no inverteixi en empreses israelianes com ELBIT, responsable d’equipar el mur de separació amb aparells de vigilància, o com l’americana Caterpillar, que nodreix les forces de seguretat israelianes d’excavadores encarregades de la demolició de cases palestines. Per tant, és necessari aclarir que la campanya no pretén boicotejar individus pel fet de ser ciutadans d’Israel i jueus. Al contrari del que alguns pensen, aquesta campanya no és ni anti-semita ni anti- israeliana i té el suport de cada vegada més ciutadans israelians que defensen i volen la pau amb el poble palestí i s’oposen frontalment a l’ocupació i als assentaments, per exemple l’historiador Ilan Pappe, els actors que es van negar a actuar en el recentment inaugurat teatre de l’assentament d’Ariel, el cada cop més nombrós nombre d’objectors al servei militar, organitzacions com Gush Shalom amb Uri Avnery al capdavant, tot i que aquests últims només aprovin el boicot als productes provinents dels assentaments. També fora d’Israel comunitats jueves donen suport a la campanya pel boicot, desinversió i sancions, com l’organització Veus Jueves per la Pau (JVP) amb seu al Canadà.

                  

Per altra banda, voldria puntualitzar que un estat democràtic, tal com s’autodefineix Israel, no aprova lleis contraries als valors democràtics, i això és el que està passant aquestes darreres setmanes amb un seguit de lleis que s’estan debatent i amb algunes que ja s’han aprovat al parlament israelià. Una d’aquestes lleis és la que vol criminalitzar qualsevol persona, associació o organització israeliana que doni suport a la campanya de boicot a Israel. Segons aquesta llei, boicotejar Israel vol dir també boicotejar tots els territoris que controla, en una clara al·lusió als assentaments. La Coalició de dones per la Pau ha endegat una campanya d’oposició a aquesta llei que ja compta amb el suport de rellevants artistes i intel·lectuals israelians com la cantant Rona Keinan, el poeta Meir vizltir, l’actor Yossi Pollak  i el premiat dissenyador gràfic David Tartakover entre d’altres. Un altre exemple és la llei que dóna autoritat als consells de comunitats petites amb menys de 400 famílies a  rebutjar persones “no adients” a formar part de la comunitat. Un ciutadà àrabo-israelià sempre serà “no adient” perquè té massa fills o perquè no ha fet el servei militar. La flagrant discriminació que pateix el 20% de la població israeliana d’origen palestí és contraria als valors democràtics i als drets humans i per tant Israel s’està allunyant perillosament dels seus valors fundacionals.