Avions de combat a canvi de pau?

Quina pau o més ben dit quins acords de pau es poden esperar si aquesta es pretén comprar amb un seguit d’incentius que inclouen uns vint avions de combat F-35?

Doncs bé, això és el que s’està coent als despatxos de Washington i Tel Aviv. M’explico.

Fa un parell de setmanes la secretària d’estat Hilary Clinton va oferir al premier israelià Binyamin Netanyahu un paquet d’incentius a canvi que el govern israelià allargui 90 dies la moratòria de construir als assentaments per tal que durant aquest temps es pugui redreçar l’enèsim procés de pau entre israelians i palestins, aturat des que l’estat hebreu va decidir reiniciar la construcció als assentaments el passat mes de setembre.

Aquest paquet inclou la venda de 20 avions de combat F-35, així com un seguit de garanties davant Nacions Unides que inclouen el veto per part d’Estats Units davant qualsevol resolució en contra d’Israel. Molt probablement aquestes garanties afectarien la possibilitat que  l’Assemblea General o el Consell de Seguretat de les Nacions Unides acceptessin la creació d’un estat palestí.

Més enllà de valorar si és raonable o no que l’Autoritat palestina tingui la intenció de declarar-se com un estat de manera unilateral i no fer-ho en el marc de les negociacions de pau, vull denunciar el precedent que suposa que algú pugui rebre un premi per la “seva mala conducta” i que a més aquest “premi” inclogui armament. No puc concebre que el camí cap a la pau vagi de la mà de vint avions F-35. L’armament està concebut per destruir i matar, i per molt que els protagonistes d’aquesta suposada transacció al·ludeixin a la seguretat d’Israel, està més que demostrat que aquesta no es pot aconseguir mai amb tot un ampli desplegament armamentístic.

Tot plegat ho trobo trist i lamentable.

Del dolor a la reconciliació

Mazen Faraj i Nir Oren són dos membres de les societats palestina i israeliana respectivament. Ells, juntament amb unes 500 famílies d’ambdós pobles, formen l’organització “El cercle dels pares, fòrum de les famílies”. Ahir van ser a Barcelona i vaig poder ser testimoni de la seva història personal i de la raó de ser de l’organització que representen.

“El cercle dels pares, fòrum de les famílies” és una de les diferents organitzacions que de manera silenciosa, quasi invisible, desenvolupen una tasca de vegades quixotesca a favor de la pau i la reconciliació entre el poble israelià i el palestí. Són uns centenars de famílies d’ambdues societats a les que l’aflicció ha dut a optar per conèixer l’altre i compartir el seu dolor i tal vegada arribar a la reconciliació entre els dos pobles. Són  homes i dones que han patit la pèrdua d’un ésser proper i estimat, homes i dones que han sentit ràbia, odi, incomprensió, aflicció però que no han permès que tots aquests sentiments s’enquistessin dins seu i es traduïssin en la deshumanització de l’altre.

Tots ells han volgut conèixer el dolor de l’altre, així com trobar l’espai per compartir-lo perquè només d’aquesta manera l’altre esdevé humà. Tots han pagat un preu entre els “seus” per l’opció que han triat perquè ni la societat israeliana ni la palestina ofereix l’espai que permet conèixer i reconèixer el de l’altre costat. La categoria moral d’aquestes persones va més enllà de la seva valentia individual a l’hora de prendre partit per la pau i la reconciliació, el que fan qüestiona la màxima que la víctima té llicència per odiar i exigir revenja.

Són doncs uns actors de pau a l’Orient Mitjà que demostren que si ells, com a víctimes, son capaços d’asseure’s, parlar i escoltar, llavors tothom ho pot fer. És això una utopia? Potser, però escoltar en Mazen i en Nir em referma en la creença que la pau no vindrà de la mà d’una signatura entre dirigents, la veritable pau s’ha d’anar filant entre les persones amb el coneixement i reconeixement de l’altre, tal com ahir va quedar ben palès a l’auditori de l’IEMED.