martes, 12 de octubre de 2010

Democràcia o teocràcia?



Pot un estat ser veritablement democràtic i alhora exigir que, a partir d’ara, qui vulgui viure a Israel ha d’acceptar que serà ciutadà d’un estat jueu?
Els meus coneixements polítics són limitats però  a l’actualitat una democràcia no hauria de ser excloent amb cap grup de població, i hauria de mantenir la confessió i pràctica religiosa en l’àmbit privat de cada individu.
 Aquesta llei que s’acaba d’aprovar a la knesset (el parlament) ja es veia a venir, feia un temps que se’n parlava. El fet que en últim terme només afecti les persones que arribin a partir d’ara no m’impedeix de qualificar aquesta llei de feixista perquè obliga a acceptar que la religió, en aquest cas la jueva, és la característica més important de l’estat d’Israel, i això suposa una clara discriminació vers una part de la població que no és jueva.
On queda aquell ideal d’un país acabat de néixer i que declarava que el nou estat d’Israel estarà basat en la llibertat, la justícia i la pau? Que se n’ ha fet d’aquell jove estat que assegurava la igualtat de drets polítics i socials a tots els seus ciutadans sense tenir en compte la religió, la raça o el gènere?
Israel presumeix de ser l’única democràcia a la zona però amb l’aprovació d’aquesta llei i citant Gideon Levy en un dels seus últims articles, “benvinguts a la república teocràtica d’Israel”











domingo, 3 de octubre de 2010

Els colons, l'escull

Fa uns dies el govern israelià de Binyamin Netanyahu va posar fi a la moratòria que durant 10 mesos ha impedit que es continues construint als assentaments de Cisjordània. Tant se val que unes setmanes abans s'hagués iniciat un feble procés de negociacions amb l'Autoritat Palestina amb l'objectiu que en el termini d'un any fos viable un estat palestí.

Ara s'havia de fer prevaler la paraula donada pel primer ministre als colons i això volia dir posar fi a la moratòria.

Els colons no han perdut el temps. Ho tenien tot a punt i com si es tractés del senyal que dona el tret de sortida d'una cursa, han posat en marxa la maquinària i ja tornen a construir. I és que la seva missió messiànica és Judea i Samaria -tal com anomenen Cisjordània- i res ni ningú els pot convèncer que són precisament ells, o millor dit, la maleïda política dels assentaments, el principal escull per poder arribar a qualsevol accord de pau amb el poble palestí.

Però és clar, i s'ha de dir que una gran part de la població jueva que tria viure als assentaments no vol sentir parlar de processos de negociacions per la senzilla raó que segons ells no hi ha res a negociar perquè aquella terra els ha estat donada per ordre divina i només el poble jueu té el dret a reclamar-la. Davant d'aquestes posicions tan radicalitzades sincerament crec que és inutil intentar fer-los veure que estan equivocats.

El president Mahmud Abbas pot voler ser pràctic, i tot i l'acabament de la moratòria, no abandonar la taula de negociacions, però si és així, val més que tot plegat s'acceleri i que les negociacions avancin més ràpidament que la construcció de cases, equipaments i sinagogues als assentaments perquè al final del camí es podria trobar amb milers de colons que havent rebutjat deixar els assentaments haguessin de convertir-se en habitants del nou estat palestí.