Ahir es va escenificar el que alguns analistes consideren el gest que ha de fer possible en el termini d'un any la pau entre Israel i Palestina, l'encaixada de mans entre Binyamin Netanyahu i Mahmud Abbas. El primer ministre israelià va anar a Washington amb la voluntat de passar a la història com el mandatari israelià que ha aconseguit finalment una pau justa amb els palestins; això sí, el 26 de setembre té intenció d'autoritzar que es continuï construint als assentaments i això tot i les demandes del premier palestí d'aturar la colonització de Cisjordània.
Washington demana a Abbas que no abandoni les negociacions encara que Israel continuï construint als assentaments. Des del meu punt de vista aquesta petició presenta un greu problema al demanar a l'Autoritat palestina i als palestins una concessió molt dolorosa fins i tot abans que les dues parts comencin a reunir-se quinzenalment. És un problema greu pretendre iniciar converses mentre la colonització de Cisjordània no s'atura.
Si hi ha d'haver sacrificis per part dels dos pobles, aquests han de sorgir de les converses entre les parts negociadores però el que no es pot esperar és que Abbas simuli que no veu com la construcció als assentaments es repren i confiar què el poble palestí ho entengui com un a concessió dolorosa però necessària.
Per altra banda, ja hem vist com atacs violents intenten boicotejar qualsevol signe d'apropament i de voluntat de buscar la fí del conflicte i en aquest sentit felicito l'estratègia israeliana de contenció, tot i ser conscient que és això, una estrategia a utilitzar i aprofitar per justificar, una vegada més, que no es pot parlar amb terroristes, clara referència a Hamas.
Però el que tothom semblar oblidar és que Hamas forma part del panorma polític de la regió i que tant l'Autoritat palestina com Israel han de comptar-hi si veritablement hi ha la voluntat de començar a buscar els camins per arribar a la pau, aquesta pau que la majoria de palestins i israelians volen i per la que estan disposats a fer concessions doloroses. El que dubto és que la classe política tingui veritable voluntat de començar a buscar aquests camins i per tant no puc amagar el meu escpeticisme davant de la gran posada en escena que va tenir lloc a Washington la setmana passada.
